Instal•lats en l’esclavisme, potser sí a contracor

M’agrada passejar per Barcelona sense cap propòsit. M’agrada especialment entretenir-me en la contemplació de motius insòlits, aquells que, integrats en el paisatge urbà, sovint com a part d’edificis o construccions més ostentoses, solen passar desapercebuts a la mirada dels vianants i, naturalment, aliens als interessos dels turistes.

Darrere de cadascun dels objectes de la meva curiositat i de la meva sorpresa hi ha una raó de ser. En el seu moment originari hi va haver un perquè per a la seva creació. El temps, però, s’ha endut, en la majoria dels casos, l’explicació de la seva existència, i han esdevingut petites meravelles o curiositats capricioses la gratuïtat de les quals és un regal preciós en un entorn en què tot sol ser valorat amb criteris utilitaris, ja siguin funcionals, racionals o estètics.

Les imatges i els motius escultòrics i ornamentals que sovintegen en el coronament i les façanes dels edificis, a les places, als jardins o en algunes raconades de la via pública sempre es fan mirar, arreu. A part de les creacions escultòriques o monumentals amb una funció purament estètica, n’abunden les que acompleixen funcions d’homenatge i d’exemplaritat. Aquestes solen estar vinculades a prohoms de la història, la cultura, la ciència i el desenvolupament de la ciutat o del país, tot i que també n’hi ha d’àmbit més universal.

En general, la imatgeria d’homenatge i exemplaritat no sol estar lligada als mèrits del personatge o del fet evocats, sinó a interessos determinats dels qui van promoure la construcció, l’emplaçament i la instal·lació de l’obra o del monument. Per això, la imatgeria ciutadana no ens serveix tant per comprendre el personatge o el fet que representa o simbolitza, com per comprendre interessos determinats i valors de la societat o del grup social constructor.

Els milers de turistes que vagaregen pels carrers del Barri Gòtic barceloní o que contemplen la façana i el cimbori neogòtics de la catedral –la part del temple més vistosa de l’exterior i també la més moderna, atès que es van projectar i construir entre els anys 1882 i 1913– se senten immersos en una Barcelona medieval sense arribar a ser conscients que l’espai que contemplen és una confluència de restes urbanes i centres d’interès d’èpoques diverses integrats de manera més o menys harmònica en un projecte urbanístic postromàntic i postmodernista, anomenat Barri Gòtic, concebut a instàncies de la burgesia catalana, a la primeria del segle XX, amb la finalitat de diversificar l’economia incorporant-hi aquest centre d’atracció turística –que no fou l’únic– per tal que obrís noves vies d’ingressos davant la crisi d’algunes grans indústries tradicionals. Així, veiem els turistes fer fotos al pont d’estil historicista i d’aparença gòtica, acabat de construir l’any 1929, que uneix la Casa dels Canonges amb el Palau de la Generalitat, a banda i banda del carrer del Bisbe, i tot seguit passar indiferents, una vintena de metres més enllà, davant l’extraordinari medalló gòtic de la façana lateral del Palau, que representa Sant Jordi vencedor del drac. No vull dir amb això que el pont, obra de l’arquitecte reusenc, deixeble d’Antoni Gaudí, Joan Rubió i Bellver, no tingui interès, sinó que no en té com a obra gòtica, mentre que el medalló de Sant Jordi, que formava part de la portada construïda entre 1416 i 1418, és obra de l’escultor Pere Joan, ens ofereix una mostra excel·lent del gòtic flamíger d’influència borgonyona i és considerat un dels més remarcables relleus monumentals del gòtic del segle XV.

Aquesta “ignorància complaent”, que permet vagar pels carrers admirant-se de tot allò que ens crida l’atenció sense necessitat de processar a fons la informació, adquireix un grau elevadíssim quan es tracta d’escultures o composicions que homenatgen personatges històrics o commemoren fets. La significació o els valors que van dur les autoritats o les forces vives de la ciutat a construir i emplaçar un monument determinat han quedat en no-res davant una contemplació exclusivament esteticista o trivial, com si ja en l’origen l’única motivació constructiva hagués estat de crear un estímul visual i plaent per a la contemplació despreocupada i admirativa del turista o del ciutadà, sovint tan ignorant com el foraster.

Només a tall d’exemple: no fa gaire, en una de les meves passejades, una parella de forasters, que, pel parlar, em van semblar cubans i presumiblement, per les característiques físiques, amb ascendència africana, es retrataven als peus del monument que, a l’arrencada de la Via Laietana, a tocar de mar, la ciutat va dedicar a Antonio López y López, primer marquès de Comillas, prohom de la ciutat, industrial, banquer i mecenes, que, nascut a Cantàbria d’una família humil, va emigrar a Cuba fugitiu de la justícia i hi va fer fortuna, de primer amb activitats comercials a l’empara de l’industrial català Andreu Bru; després, gràcies al matrimoni amb Lluïsa Bru, filla del seu protector, i, a continuació, negociant amb la compravenda d’esclaus, entre altres operacions d’alta rendibilitat. Vaig somriure davant la paradoxa dels joves presumiblement descendents de l’esclavitud antillana retratant-se complaguts als peus del monument d’homenatge a un esclavista. Evidentment, el monument no se li va erigir per les seves activitats com a tractant d’esclaus, sinó per haver fundat el Banco Hispano-colonial, la Compañía Transatlántica, els Tabacos de Filipines…, i haver exercit àmpliament el mecenatge (Jacint Verdaguer li va dedicar L’Atlàntida), haver patrocinat i subvencionat la construcció del Seminario de Comillas, haver servit fidelment el rei, haver afavorit l’exèrcit… I, en resum, pel fet de ser immensament ric.

L’actual Ajuntament de Barcelona ha decidit enderrocar aq           uest monument i algun altre, com el dedicat a Joan Güell, també suspecte d’haver fet fortuna amb l’esclavisme, que inaugurà una nissaga il·lustre, atès que el seu fill Eusebi, que per cert es va casar amb la filla d’Antonio López i que exercí com a mecenes d’Antoni Gaudí, va rebre del rei Alfons XIII el títol de comte de Güell i encara, més endavant, els seus descendents, un vescomtat i una baronia.

Tant el monument d’Antoni López com el de Joan Güell ja van ser enderrocats anteriorment, l’any 1936 i per impuls i a mans dels cenetistes. Acabada la guerra, les autoritats franquistes van córrer a reconstruir-los l’un i l’altre, comptant amb el treball artístic de l’escultor Frederic Marès.

Probablement aquesta mena d’històries es repeteixen a totes les ciutats del món. Perquè, en contra del que ens sembla quan contemplem les ciutats com a turistes, el paisatge urbà no és estàtic, sinó un organisme viu que batega a impulsos del cor i la sensibilitat i els valors dels ciutadans.

No sé si finalment aquests monuments i d’altres seran retirats de la via pública. L’actual zel purificador de l’espai públic vol arribar també a la demolició d’una de les icones del paisatge urbà barceloní: el monument a Colom, a qui consideren culpable de genocidi. Potser sí que ho faran… I potser hi ha al rerefons d’aquest fervor iconoclasta la necessitat d’una gesticulació expiatòria, que ens redimeixi –a nosaltres, societat instal·lada en l’ambigüitat, el consumisme i la superficialitat– de les claudicacions que practiquem a diari atrapats en la incoherència d’un sistema de necessitats que ens força a comprar roba i objectes d’usar i llençar fabricats en algun racó del món per mans esclaves i a no poder prescindir de l’últim avenç d’una tecnologia –mòbils i altres meravelles similars– que ens ofereix més serveis dels que som capaços de consumir i que utilitza components i materials que mans esclaves extreuen en condicions del tot precàries, fins a deixar-s’hi la vida, a racons del món negats en sang permanentment per a la nostra comoditat.

Potser és per això, per aquesta inconsistència dels nostres valors i de les nostres conviccions, que necessitem un gest expiatori. I potser també és per això, per aquesta incoherència, que –per posar-ne algun exemple pròxim– el monument franquista que, a la ciutat de Tortosa, s’aixeca enmig de l’Ebre, continua dempeus “per voluntat popular” al cap de més de quaranta anys de la mort del dictador. Com continua dempeus per a vergonya nostra el mausoleu de Franco i de José Antonio en l’anomenat –miserablement– Valle de los Caídos. D’això, però, en parlarem un altre dia.

Josep A. Vidal

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão / Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão / Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão / Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão / Alterar )

Connecting to %s

%d bloggers like this: