El març del 2019 el Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona va publicar un treball del professor Eugeni Giralt, amb pròleg del també professor Joan B. Culla, titulat Els 525 llibres del procés. El que, amb un afany de trivialització extensament difòs i naturalitzat pels mitjans de comunicació, hom anomena “procés”, es refereix, és clar, a la lluita de l’indepentisme republicà català per obrir-se pas. De “procés”, ràpidament se n’ha generat el derivat irònic o sarcàstic “processisme” per caricaturitzar la legítima aspiració política a la independència tot presentant-le com a una mena de monomania –o “el mantra del procés”, si haguéssim d’emprar les paraules dels sapientíssims líders de Ciudadanos, que podrien ser campions de l’estultícia si no fos perquè aquest atribut no és compatible amb la intencionalitat perversa i destructiva que els mou.
Els lituans, quan van voler la independència, van conquerir-la amb el que hom ha anomenat “la Via Bàltica”, un camí que ha estat emprat sovint com a referència per l’independentisme català, que vol ser democràtic i pacífic. Allà, els lituans van unir-se en una cadena humana de prop de 600 km entre les ciutats de Tallin i Vílnius, com es va fer a Catalunya anys després unint els dos extrems del país. Allà van proclamar unilateralment la independència, com es va fer aquí el 27 d’octubre del 2017. Allà es van enfrontar a l’exèrcit soviètic, com aquí la població l’1 d’octubre del 2017 va plantar cara a les porres i les escopetades de la Policia Nacional espanyola i de la Guardia Civil, que van poder fer gràcies a l’uniforme allò que el cos els demanava de fer com a simples ciutadans: estomacar els catalans, en definitiva, el que els seus veïns –homes, dones i infants– els havien encomanat quan van sortir a acomiadar l’expedició armada contra Catalunya: “A por ellos!” Però, les comparacions amb la Via Bàltica s’acaben aviat. Allà els russos hi van arribar amb tancs, i van ocupar els edificis públics cabdals per al lideratge de la revolta (la televisió, el Parlament…), i van disparar contra la població, i van canonejar els edificis… I allà també, malgrat tot, la població va sortir a ocupar i defensar les institucions, i hi va haver líders que s’hi van posar al capdavant fins a l’extrem. I hi va haver morts, pels trets dels soldats o esclafats pels tancs, i no hi compta aquí si van ser molts o pocs, perquè la mort no és una magnitud mensurable, i menys en aquests casos. Vet aquí les diferències, que no són menors.
La via catalana vol ser pacífica, i s’hi ha esforçat a ser-ho, malgrat els provocadors, els informes falsos, els delictes inventats, les manipulacions jurídiques, la invenció de delictes que no apareixen al codi penal, la prevaricació dels jutges, el perjuri dels polítics i la falta d’ètica de testimonis, mitjans de comunicació, i tants altres poders molt poderosos dels quals el republicanisme català no disposa. La qüestió al capdavall és si la via democràtica, que apella a la solució política i pactada, és possible quan tota la força coercitiva –militar, econòmica, institucional, jurídica…– està a un costat de la taula de negociació, mentre que a l’altre costat només hi ha la força de la raó política. M’agrada pensar en un món en què la força de la raó política pugui ser l’únic motor del diàleg, d’un costat i de l’altre, però el món somiat no és el món real. I ara per ara, guanya la força coercitiva. No vol dir que la força de la raó no es vagi obrint pas, però mentre no aconsegueixi fer-se sentir en un entorn molt més receptiu, més contrari a la força de la violència, el seu camí i els seus progressos seran menystinguts, represaliats amb desmesura en la represàlia, el càstig i la difamació.
Davant un silenci –que tot i no ser unànime és massa gran, massa arrelat i massa culpable– de molta gent i moltes institucions a Espanya i a Europa i al món, a Espanya hi ha ciutadans tancats a la presó, amb condemna ferma, per haver-se manifetat pacíficament; ciutadans que no són polítics ni han exercit mai la política. I també hi ha polítics que han defensat el compromís que havien contret amb els ciutadans que els van votar en unes eleccions democràtiques a les quals van concórrer amb un programa que els comprometia explícitament a fer el que van fer. Als uns i als altres, condemants en un judici que, malgrat haver-se protegit mínimament salvant les aparences, fou una ignomínia vergonyosa i més pròpia d’un estat totalitari que d’una democràcia, començant ja per la mateixa naturalesa del Tribunal, l’Audiència Nacional, successora del TOP (tribunal d’ordre públic) franquista, incompetent, a més, per a jutjar els fets.
És increïble que en el marc de la suposada democràcia espanyola, que tant elogien els mateixos que la vilipendien, i en el marc de garanties de la Unió Europea es vulgui negar als presos “polítics”, des de la Fiscalia i des de les altes instàncies de la judicatura, aquelles condicions penitenciàries que poden atenuar el rigor del règim de presó –permisos, per exemple; relació familiar… –, amb l’argument que “no han mostrat penediment ni han demanat perdó“. Llegiu, si us plau, això ben a poc a poc, rellegiu l’argument dues, tres, quatre, fins a vint vegades si us cal, i penseu-hi a fons.
La justícia pot equivocar-se, i el condemnat es veu obligat a complir la condemna malgrat els errors. Quants casos hi ha hagut, ben rellevants, d’innocents que han complert condemna fins i tot a la pena de mort? Quantes vegades el recurs a tribunals de rang superior ha fallat a favor de l’acusat i fins i tot ha desautoritzat el tribunal? Quants judicis s’han fallat contra la justícia?
El nombre és tan elevat, malgrat que les parts interessades puguin dir que percentualment és menor, que, com a mínim, ha de ser suficient per aconsellar prudència. El condemnat ja fa prou a complir la condemna, no se li pot exigir cap plus ni de penediment ni de demanar perdó. Senzillament, perquè és ben bé possible que no hagi comès el delicte pel qual ha estat jutjat i condemnat. I si el condemnat sap que no ha comès el delicte, o que el delicte no existeix en recta justícia, si sap o sospita que el tribunal o els jutges o els testimonis han prevaricat o han presentat fals testimoni, si considera que ha estat condemnat per complir amb el seu deure…, tant si té raó com si no en té, no se li pot exigir que es penedeixi ni que demani perdó. La justícia només pot demanar que compleixi la pena i que ho faci amb la plenitud de drets, ni més ni menys, que li reconeix el règim penitenciari. Però a l’Estat espanyol no és suficient. Tot i complir la condemna, se’ls aplica una pena complementària de restricció de drets de règim penitenciari per no “mostrar penediment” i per “no demanar perdó”. I si al final són els jutges, els components del tribunal, les instàncies de l’Estat, els testimonis i els inventors dels informes judicials i pericials, els qui han actuat contra justícia? Demanaran perdó? Mostraran penediment?
És pura mentalitat inquisidora. La pervivència d’una pràctica de la justícia que deixa un espai enorme no només a l’arbitrarietat, sinó a la venjança, a l’exemplaritat i a la humiliació d’haver d’afegir a la “pena” la “penitència”.
L’independentisme català no va assaltar el Parlament, és clar. Ni els polítics catalans van decidir defensar de facto la victòria en el referèndum de l’1 d’octubre ni la proclamació subsegüent d’independència. La presó, l’exili, la repressió… han estat la conseqüència d’aquell fracàs davant la impossibilitat d’accedir a la via política. El moviment independentista, que segueix tan viu o més que aleshores, va ser empès cap al laberint on roman tancat des d’aleshores cercant camins sempre barrats i sortides sempre vigilades. Aquest anar i venir, obligat per la intolerància de l’Estat i per la negació a obrir una negociació política, ha estat presentat davant l’opinió –i molts catalans han comprat aquest relat– com una manca d’objectiu, de consens, d’entesa en el catalanisme republicà. El desgast és tan gran com la resiliència del moviment. Però la força la tenen els qui dia sí dia també parlen i parlen de “processisme” com d’una patologia que no mena enlloc i que impedeix a la societat catalana avançar i donar resposta a les necessitats i les urgències dels ciutadans. Amaguen, és clar, que són ells els qui han tancat el moviment republicà en el laberint, que són ells els qui vigilen les sortides, que són ells els qui en tenen les claus. I això ha generat llibres i llibres, els que recull en el seu treball el professor Eugeni Giralt i moltes desenes més que s’hi han afegit els últims mesos i que continuaran afegint-s’hi. Milers i milers de pàgines, que generen el vertigen del desconcert, de la desorientació. Tants caps, tants barrets. Són els efectes de la rauxa i el seny que ens atribuïm els catalans, i que sovint presentem com si aquestes dues característiques del nostre tarannà col·lectiu, de la nostra creativitat, es produïssin seqüencialment, ara l’una, ara l’altra… No, de cap manera; es produeixen totes dues alhora. La rauxa dels catalans és una part intrínseca del nostre seny, com el seny ho és de la rauxa. Gaudí, l’emblema dels arrauxats, és un produgi de racionalitat i de visió geomètrica dels volums, de les formes, de l’espai, però també del no-volum, de la no-forma, del no-espai, de tot allò que embolcalla les formes i que potencia la dimensió simbòlica del seu treball. Rauxa i seny, tot alhora.
I també aquest volum de llibres, que no dubto que arribarà al miler, és la manifestació de l’energia arrauxada i assenyada del nostre tarannà. Davant la desorientació, arguments, i arguments, pàgines i pàgines; i molta passió en la defensa de totes les vies, en la recerca d’alternatives, mentre romanem tancats al laberint en què ens han confinat i els qui en tenen la clau preparen, aquests sí, l’assalt a les institucions, al nostre patrimoni col·lectiu i al nostre Parlament.
He manifestat sovint des d’aquesta columna el meu convenciment que Espanya no s’asseurà mai en una taula de negociació, en igualtat d’argumentació, amb Catalunya. Ara, però, el nou govern format per la coalició entre PSOE i Podemos, ha acceptat la constitució d’una taula de diàleg, i se n’ha fet un primer pas accelerat amb la reunió de Pedro Sánchez i Quim Torra, presidents del govern espanyol i del govern català, respectivament. Sánchez ha estat rebut a la Generalitat amb el protocol que s’aplica a la visita dels mandataris estatals d’altres països que visiten el govern català. Gestualitat. Alguns, però, hi veuen una escletxa d’esperança. D’altres, entre els quals m’hi incloc, creuen que no en sortirà res d’aquesta posada en escena.
Personalment crec que el socialisme espanyol ha vist, ells sí, una escletxa que els permet albirar noves possibilitats electorals. Crec, i tant de bo m’equivoqui, que s’han cregut amb més convenciment del que hi escau, la fragmentació política del republicanisme català, i confien a invertir en les pròximes eleccions els equilibris del Parlament català, gràcies a un augment del PSC i a un increment del vot de Podem, en detriment dels vots de Ciutadans i de sectors del catalanisme de l’òrbita de les antigues Convergència Democràtica i Unió Democràtica. Això, crec que ells creuen, els permetrà afeblir la majoria republicana a favor del constitucionalisme unitarista espanyol, i els donaria el control efectiu del Parlament gràcies a majories oportunes amb el residu de Ciutadans i amb el grup En Comú Podem. Esquerra Republicana sap que una part de la societat catalana s’ha imbuït de la idea que el “processisme” és un mal, que és la causa d’aquesta deambulació pel laberint, i que un grup nombrós de ciutadans que podrien encara guanyar per a la causa republicana, volen sortir d’aquests aiguamolls; i crec que han arribat a la conclusió que qui el PSC aspira a ser qui cabdelli el fil d’Ariadna, cosa que, si ho aconseguien, decantaria un nombre de votants cap al costat constitucionalista, petit però suficient per canviar l’equilibri en un Parlament que en què la diferència entre el bloc republicà i el constitucionalista és petita i fràgil. ERC aspira a ser qui cabdelli el fil per sortir del laberint, vol capitalitzar aquesta votants volubles a favor de la causa republicana i alhora vol aconseguir un lideratge que es disputa amb l’entorn de les forces independentistes que es mouen al voltant del que representa el president Puigdemont, que, com a president exiliat i vencedor en les eleccions del 155, conserva l’aurèola de president legítim i represaliat que cal restituir. I això malgrat l’enorme ascendència i prestigi polític i moral d’Oriol Junqueres, President d’ERC empresonat, sobre el moviment independentista.
En la Via Bàltica, que va dur Lituània a la independència, es va assaltar i defensar el Parlament contra els tancs. A Catalunya, en la via democràtica i pacífica per la qual ha optat el republicanisme, l’assalt al Parlament el preparen els antiindependentistes –ells s’anomenen indegudament i incoherentment “constitucionalistes”.
En les properes setmanes veurem com continua la repressió contra la “Catalunya insurrecta”, veurem com es consuma el “càstig” contra els cos de Mossos d’Esquadra en la figura del Major Trapero, veurem com els procediments contra el President Torra avança amb la intenció no ja de destituir-lo, sinó de castigar-lo i exigir-li la humiliació –que no els concedirà– del penediment i la súplica de perdó, veurem com el PSOE i el PSC i maniobren per embarrancar les converses de manera que sembli que els culpables són Quim Torra i tot l’entorn independentista i republicà… Veurem moltes i moltes coses probablement incomprensibles, difícils d’explicar, que ens diran que són, una vegada més, el “mantra del processisme”; veurem la davallada dels qui, com Ciutadans, han utilitzat la confiança dels ciutadans per impedir la governabilitat de Catalunya i sembrar l’odi i la divisió entre la població, i no veurem l’ascensió del PP perquè els qui podrien votar-los i donar-los algun escó donaran el vot a VOX… Veurem moltes i moltes coses, ja us ho he dit, i n’entendrem probablement ben poques.
Sortosament, en els propers mesos o anys, uns altres centenars de llibres ens ho explicaran. Tant de bo allò que expliquin sigui com, després d’un llarg procés, Catalunya va esdevenir, per voluntat dels seus ciutadans, un Estat republicà independent, que conviu en harmonia i entesa i cooperació amb Espanya i amb els pobles d’Europa i del món.
Posats a especular, per què no?
Josep A. Vidal