CARTA DE BARCELONA – Fa bo de resseguir camins ja coneguts… – por JOSEP A. VIDAL

 

 

Eu vi ja d’este campo as várias flores
Ás estrellas do ceo fazendo inveja
[…]
E vi perder seu preço ás brancas rosas;
E quasi escurecer-se o claro dia
[…]

Luís Vaz de Camões: Écloga I

 

Afeixugat per la tensió habitual de Barcelona, l’excitació urbana, el renou i el tràfec incessant que sembla obligar-te, vulguis no vulguis, al moviment continu, he carregat les quatre coses imprescindibles (uns quants llibres, quaderns, material d’escriptura…) i he fugit cap al sud, a les Terres de l’Ebre, on tinc refugi. Em sap greu, per tant, haver de contradir el que diu la capçalera d’aquesta pàgina, perquè aquesta carta no ha sortit de Barcelona.

Llegir i escriure omplen aquí les meves hores d’activitat, que s’acompanyen de l’atenció als rosers, la buguenvíl·lea i les quatre plantes amb què disfresso el pati de jardí.

Havent dinat, surto a caminar. Fa bonança i arreu, tot i encara en ple hivern, esclata ja la primavera. És bo de resseguir els camins entre els camps, ara que la calor és encara amable en aquesta primera hora de la tarda.

Faig sempre el mateix camí. Surto del poble pel camí del cementiri, un recinte plaent, de parets blanques, harmoniós en la seva simplicitat. Una porta reixada i un rengle de xiprers destaquen sobre el rectangle dibuixat per una paret rústica púlcrament emblanquida. Amb els dos xiprers que, des de l’interior del recinte, sobresurten part damunt del mur, s’hi veu una simple creu, sense cap ornament. Les dues horitzontals del mur, dalt i baix, vistes en perspectiva, tendeixen a trobar-se en un punt, un infinit proper, íntim. Passat el recinte, els tarongerars perfectament dividits en rengles paral·lels, reprodueixen el mateix engany de perspectiva; les línies que delimiten cada feixa, i totes les feixes alhora, s’estrenyen en la distància cercant el punt que les uneix. M’agrada aturar-me i contemplar aquest engany, potser simbòlic, generat per la distància, i indefectiblement em repeteixo aquests versos d’Espriu: La ratlla es torna just un punt / i dins, colgat, el temps difunt.

A pocs metres de la paret blanca hi ha garrofer imponent que el pes del brancam, o potser un llamp, ha esqueixat per la meitat fins a la soca. La meitat que ha restat dempeus mostra, potent, ufanosa, plena de vida, la capçada atapeïda de fulles de color verd fosc, lluentes; als seus peus, amb forma d’arc, el tronc imponent de la meitat morta exhibeix la morfologia feréstega de la fusta esqueixada, tota una orografia estellada que es lliura a l’acció destructiva del temps, dels corcs, de la natura… Ni que sigui uns minuts, m’agrada seure sobre el tronc poderós i deixar que, com a ell, em penetrin el temps i el silenci. També aquí evoco sovint els versos, bellíssims, de Joan Alcover, que neixen del dolor del poeta davant la mort dels fills i que tan bé expressen les dimensions tràgiques de l’existència:

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta.
Mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
i el llamp, fins la terra, ma soca mig-partí.

[…]

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca:
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
j
o visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.

Després segueixo el camí entre els camps cultivats, vorejats per bardisses i, a les zones en pendent, per murs de contenció de pedra seca. Tarongers, oliveres, garrofers… He fet tantes vegades el camí que el segueixo de cor…

Els camins coneguts em conforten, són una projecció de mi mateix, un espai ampli per als sentiments, en el qual s’aprofundeixen les idees. Res d’allò general no pertorba el ritme del pensament. El paisatge conegut esdevé negligible i s’hi acreixen els detalls, els petits canvis, tot allò altrament imperceptible. I és en aquests detalls on hi ha la vida, el ritme bategant de la terra. La vida del paisatge és allò que conté, un còdol, una rasa, una feixa, una flor del camí, el grall escadusser d’algun ocell o el brogit sobtat d’un envol al brancam, el voleiar capriciós d’una papallona, el vol atrafegat de les abelles, el brunzit persistent d’un borinot, l’agressió de les mosques, la sargantana embriaga de sol, els brots que despunten a les branques dels arbres, el joc de contrallum i transparència de les fulles amb la llum de la tarda, la brisa que gronxa els matolls vora els marges, els lladrucs sorollosos dels gossos que s’acosten a protegir la tanca quan senten els meus passos…

M’assec en un mur baix, al marge del camí. A prop meu, un arbust de sempre irrellevant, ha florit en aquesta primavera anticipada, i les frèvoles tiges exhibeixen una munió d’inflorescències de flors minúscules, de calze gràcil i allargassat, d’una blancor nacrada que transita pel rosa fins a esdevenir morada a les vores que es tanquen… I el silenci… El silenci…

Penso que res d’això que em plau no forma part de les guies de viatge i em pregunto si al capdavall la nostra predilecció pel paisatge prescindeix de la vida que l’habita i que el fa. Volem paisatges fixos, sempre estàtics en la seva bellesa: els camps de cirerers sempre florits, les feixes de l’espígol sempre blaves, aromàtiques, els cims sempre nevats, els animals boscans al lloc precís, immòbils, posant per a les fotos. Paisatges congelats, cadàvers de paisatges permanentment iguals a la fotografia promocional.

I em ve al cap que potser també apliquem al nostre entorn afectiu, a la família, al veïnat, als companys i als amics, al cos social, aquesta mateixa mirada matussera. Els volem sempre iguals, ajustats a la descripció general, invariables… I això ja ens acontenta, no ens cal mirar de prop, fer atenció a les coses menudes, a allò insignificant amb què ens omplim la vida i d’on provenen la major part de les nostres complaences més íntimes.

La generalització ens banalitza, perquè ho vol tot immòbil en la seva perfecció, i al capdavall tot esdevé trivial. Ancorats en els estereotips de tot, de l’amor, de l’amistat, de la bellesa, del bé i del mal, de la fe, del pensament, de les idees…, perdem la capacitat de reconèixer la bondat, la bellesa de la vida menuda que creix al nostre voltant, i potser fins i tot de la vida que ens viu.

I al capdavall tot perd valor als nostres ulls, tot val per a un no-res. Voltem el món arrogants d’ignorància, tot ho veiem i no n’aprenem res, ho tastem tot i res no ens acontenta. Embadalits per l’espectacle de la vida, per la magnificència; obsedits pels extrems de la felicitat, negligim els detalls, allò que ens és proper, les coses simples, tan plaents, tan diverses, tan fàcils d’estimar.

Mirem la vida i ens oblidem de viure.

Josep A. Vidal

 

Deixar uma resposta

%d bloggers like this: