Ara fa un mes, els carrers de Barcelona i d’altres capitals i poblacions menors de Catalunya es van encendre amb les protestes per la detenció i empresonament del cantant de rap Pablo Hasel. Les manifestacions de protesta i en defensa de la llibertat d’expressió van ser nombroses, també a l’Estat espanyol, i aviat van derivar en accions violentes amb la crema de mobiliari urbà, la formació de barricades, les destrosses en entitats bancàries, el setge de dependències policials, l’assalt de comerços i el robatori de productes o les destrosses dels espais assaltats. La violència promoguda i desfermada per grups d’agitació i provocació organitzats no va ser seguida per la majoria dels manifestants, però va servir per justificar la desmesura repressiva policial. Les forces polítiques i els seus líders, els representants de les institucions, nombrosos opinadors i articulistes, i els mitjans de comunicació de manera molt general van aixecar la veu contra les formes violentes de la protesta i ens van recordar insistentment que el dret a la manifestació té límits, i que aquests límits són la violència.
Una vegada més, per tant, es va transmetre a la ciutadania el missatge que la defensa dels drets s’ha d’exercir sempre per vies pacífiques i de respecte democràtic. Hi estic d’acord, i, per tant, no seré jo qui vagi en contra d’aquest principi. Estic convençut que la democràcia no existeix sense l’expressió lliure de l’opinió ni, consegüentment, sense el dret a la manifestació, i que la manifestació hauria de poder ser civilitzada, pacífica, respectuosa, en el marc d’una democràcia igualment, o fins i tot superiorment, civilitzada, pacífica i respectuosa. La realitat, però, demostra que en el marc de les nostres democràcies i, de manera molt particular, en el marc de la inconsistent democràcia espanyola, la manifestació ciutadana és sistemàticament ignorada quan es produeix per mitjans civilitzats, pacífics i respectuosos. Els esclats de violència que van acompanyar les primeres manifestacions en defensa de Pablo Hasel i per la llibertat d’expressió han cessat, però la reclamació ciutadana i la protesta continuen, com continuen les manifestacions civilitzades, pacífiques i respectuoses… Malgrar això, però, Hasel continua empresonat; els processos iniciats contra els manifestants continuen oberts i els excessos i la desmesura amb què es va exercir la repressió policial continuen impunes. I és legítim preguntar-se, per tant, si l’Estat pretén realment situar la manifestació i la reivindicació ciutadana en un marc civilitzat, pacífic i respectuós com a espai únic i eficaç per a la resolució democràtica dels conflictes. Els fets demostren que no. Que l’expressió civilitzada, pacífica, respectuosa i democràtica de les reivindicacions o de la protesta és sistemàticament menystinguda, ignorada i fins i tot aprofitada per l’Estat, que la utilitza per emmascarar l’acció repressiva i l’erosió dels drets i les llibertats dels ciutadans.
En la història recent, en els moments més dramàtics de l’acció terrorista a l’Estat espanyol, els governs, ja fossin de dretes o d’esquerres, van fer-se un tip de dir que “en absència de violència es pot parlar de tot”. Però, quan ha cessat la violència, l’Estat no ha volgut parlar de res; ans al contrari: ha brandat l’espasa de la victòria i han utilitzat les accions terroristes per anatematitzar determinades idees de llibertat, de reivindicació nacional i de drets, i no han abandonat el discurs de l’odi, de la venjança i del supremacisme expressat en termes de “vencedors” i “vençuts”. No s’ha fet cap pas de cara a la resolució dels conflictes subjaents a les manifestacions violentes, al terrorisme o als assassinats. I en cap cas l’Estat, que va practicar també formes de repressió violentes, que va planificar i efectuar accions il•lícites, tortures, crims d’Estat, no ha abdicat de les seves posicions ni ha reconegut els seus errors ni ha assumit el deure de compensació de les víctimes, ni tan sols quan ha estat condemnat per les institucions de justícia internacionals. La violència terrorista passada continua utilitzant-se com a argument polític per excloure de les vies democràtiques de solució de conflictes aquella voluntat ciutadana contrària als interessos de dominació, poder i hegemonia del nacionalisme espanyol o dels poders fàctics.
Els dramàtics episodis de violència, terrorisme i confrontació bèl•lica viscuts a l’Estat espanyol a causa del conflicte basc, són avui el paradigma mental i polític a què es vol reduir el conflicte entre l’Estat espanyol i Catalunya. Tant se valen les formes, tant se val que en el cas català s’hagi optat per una via civilitzada, democràtica, pacífica i dialogant. L’Estat ha forçat l’assimilació del conflicte català al conflicte basc, i ha retorçat els fets i els relats de tal manera que l’expressió pacífica de la voluntat nacional, republicana, independentista de gran part de la ciutadania catalana i la voluntat majoritària de resoldre el conflicte mitjançant un referèndum d’autodeterminació puguin ser presentades com a terrorisme, subversió o cop d’Estat contra la democràcia; que les reivindicacions basades en fermes i evidents conviccions democràtiques, en el diàleg i en l’entesa entre contraris, en la integració i en la fraternitat entre persones i pobles, puguin ser vistes com a manifestacions totalitàries, supremacistes i excloents de l’independentisme català. I en això han justificat la seva acció repressiva.
Així doncs, allò que va quallant en la ciutadania és que les formes civilitzades en la manifestació de l’opinió i en la defensa política dels drets i les llibertats no serveixen de res, perquè no es produeixen en el marc d’una democràcia basada en aquests mateixos valors de civilitat, respecte i defensa de les llibertats i dels drets. Sense aquests valors, el missatge que es desprèn del discurs oficial, constitucional, jeràrquic de l’Estat és que la raó democràtica ha de sotmetre’s a la força del poder. Els fets demostren que avui dia un poble o una nació poden aconseguir la seva independència només si tenen la força necessària per neutralitzar la força de l’Estat del qual volen emancipar-se. I que si no és així, si només exhibeixen la raó, aleshores la voluntat dels ciutadans expressada per vies democràtiques i referendàries, per mitjà de la manifestació i el diàleg, no tenen, ara per ara, cap possibilitat de reeixir. I això és un indicatiu de la mala salut democràtica dels Estats constituïts i conscients del poder que posseeixen. L’autèntica força d’una societat democràtica en relació amb els pobles i els ciutadans que la integren hauria de ser la paraula, el diàleg, l’expressió manifesta de les voluntats suficientment consensuades. És així en algunes de les democràcies del nostre context, on l’Estat utilitza el poder de convicció o de seducció, ni que sigui amb les dosis inevitables de demagògia, per neutralitzar opcions disgregadores o particularistes; però, finalment, s’hi imposa la democràcia. En aquest marc, la Constitució espanyola, que atorga a les Forces Armades (art. 8) la missió de defensar la “integritat territorial i l’ordenament constitucional”, consuma el disbarat d’instituir l’exèrcit com a braç armat contra eventuals reivindicacions disgregadores o d’alteració de l’ordenament constitucional plantejades pels mateixos ciutadans. I aquesta és la força, en última instància, de l’Estat espanyol; aquesta és la força que avala totes les altres: el diàleg, la negociació, totes les garanties democràtiques que proposa l’Estat espanyol estan emparades pel recurs constitucional a la força militar contra la pròpia població. La capacitat repressiva extrema de l’Estat contra la voluntat ciutadana està avalada constitucionalment. Se’n parli o no, se’n facin matisacions o no, siguin més o menys hàbils dialècticament les argumentacions amb què s’acompanyi, aquest és el rerefons i la realitat a què es pot apel·lar. El substrat repressiu extrem, de naturalesa colpista, que la Constitució espanyola no va saber o no va poder eliminar en la transició, s’ha mantingut viu fins al moment actual. Ho sap tothom, el cap de l’Estat, el Govern de l’Estat, les Institucions de l’Estat, els Poders de l’Estat, els Tribunals de l’Estat, totes les Jerarquies de l’Estat, tots els qui fonamenten els seus interessos (o els seus tripijocs) en l’statu quo ho saben. I ho saben també els qui lluiten a l’altre bàndol, els qui s’enfronten a l’statu quo i els qui s’enfronten a l’Estat; saben que no tenen ni aconseguiran mai que la força dels seus arguments, de les seves voluntats, de les seves vindicacions pugui neutralitzar aquesta força constitucional de l’Estat.
La constitucionalitat de la repressió extrema és l’argument de convicció íntima, personal, ètica de tots els qui s’erigeixen, en l’Espanya d’avui, en defensors ultres de la democràcia espanyola i de la Constitució. La defensen perquè saben que els dona força suficient per reprimir qualsevol intencionalitat política o de pensament que arribi al límit del que ells consideren suportable. Això, aquest convenciment, és el que encoratja els Tribunals i les forces armades contra l’independentisme català, és el que fa que la presidenta de la Comunitat de Madrid pugui dir que “si t’acusen de nazi és que estàs al costat bo de la història”, és el que fa que en un xat de militars es pugui parlar impunement de “la necessitat d’afusellar 26 milions de fills de puta”, és el que fa que es continuï homenatjant públicament la División Azul i s’exalci impunement Francisco Franco mentre els cadàvers de tants espanyols es podreixen encara als camps, als marges dels camins o en fosses comunes sense reparació; és el que fa tolerable l’escàndol de l’enriquiment del monarca i la família reial amb donacions d’origen fosc i per afers deshonestos, és el que alimenta els deliris d’aquest país tan propens a veure gegants, grandeses i combats èpics allà on només hi ha molins moguts pel ven i mancats de braços i d’iniciativa per traginar el blat i la farina.
I és també aquest convenciment pervers i generalitzat en la raó de la força i de la repressió extremes el que manté a la presó i a l’exili els líders polítics de l’independentisme i el republicanisme català que, després de múltiples consultes populars i de nombrosos intents d’entesa amb l’Estat, van gosar dur a terme un referèndum com a mitjà per forçar l’Estat al diàleg i l’entesa, alhora que es mantenen obertes les causes judicials contra més de tres mil represaliats, i aquest nombre continua augmentant. És un mal de fons, que ho perverteix tot. És el mal al qual vol condemnar aquest país “el girar full” que han proposat els socialistes en la seva campanya a Catalunya i que ara, després del fracàs, repeteixen constantment els líders del PSOE des del Govern espanyol. Girar full de l’independentisme, del republicanisme, de l’autodeterminació vol dir clavar l’àncora novament en l’statu quo fet a mida d’una Constitució amb mals endèmics que la incapaciten per garantir la naturalesa democràtica de l’Estat.
Catalunya, que en les recents eleccions ha revalidat la seva voluntat de canvi vers la independència i la república, que ha reiterat la seva voluntat de resoldre el conflicte polític per via referendària i dialogant, està en aquests moments gestionant la constitució d’un nou govern a partir de l’elecció del President. Els mitjans de comunicació catalans i espanyols especulen sobre els acords probables i improbables entre les forces independentistes i republicanes que configuren una de les possibles majories parlamentàries, la més evident. I cap d’ells no s’està d’especular sobre les rivalitats, els enfrontaments i les dificultats per posar-se d’acord. Parlen de lluita de cadires, de càrrecs, de noms i persones, de quotes de poder… Molts comentaristes a Catalunya, i la immensa majoria arreu d’Espanya, magnifiquen l’enfrontament i l’oposició entre els partits independentistes, com si aquesta fos la causa real de l’estancament, l’empobriment, la crisi i la difícil governabilitat de Catalunya. Els socialistes i les altres forces defensores de l’statu quo espanyol i autonomista se n’omplen la boca i carreguen la factura de tots els mals als qui volen un canvi radical. Novament amaguen la realitat: no és possible la governabilitat de Catalunya amb l’amenaça permanent de la repressió, amb els polítics i els líders socials a la presó i a l’exili i l’espasa de Dàmocles permanentment sobre el cap, ni amb la persecució judicial i el processament dels alcaldes i càrrecs públics per raons polítiques emparades en suposats delictes, investigacions manipulades i prevaricacions. Totes les dificultats venen d’aquí: no hi ha democràcia allà on la repressió política té l’empara de la mateixa Constitució que hauria de garantir l’exercici de la llibertat d’idees i d’opcions sense més restricció que la violència, el totalitarisme, la xenofòbia o el supremacisme i altres misèries morals que amb tanta contundència ha encarnat el feixisme, independentment que es pretengués ell mateix de dretes o d’esquerres, en la història europea recent i, particularment, en la història espanyola.
Josep A. Vidal