CARTA DE BARCELONA – No els podem deixar passar… – por JOSEP A. VIDAL

 

En aquesta mateixa secció, l’11 de maig del 2018, el meu post habitual era un poema titulat “No passaran”, seguit d’unes notes al peu en què assenyalava algunes referències que justificaven aquella meva obstinada professió de fe en la impossibilitat del progrés del feixisme en qualsevol de les seves formes. Professió de fe, i obstinada, perquè les evidències aleshores mostraven ja una aparició de primer escadussera i després cada vegada més freqüent de la pervivència del feixisme en aquesta Europa que tant cruelment va patir-ne les conseqüències, i també a d’altres llocs del món occidental, també als Estats Units. A l’Estat espanyol, d’on no havia estat extirpat mai ni expulsat de les institucions amb la justícia i la severitat que mereixi, hi guanyava terreny d’una manera escandalosa i desinhibida. Si des de la transició havia procurat dissimular la seva naturalesa obtusament destructiva, ressorgia aleshores sense màscares, estúpid i fatxenda, i exhibia el seu ultranacionalisme prepotent, el seu dogmatisme fanàtic, la seva lectura enfollida de les dinàmiques socials, la seva incomprensió absoluta de l’humanisme, la seva obstinada animadversió contra qualsevol indici de pensament o de conducte que s’apartés un millímetre del pensament únic. Ni tan sols “neofranquisme”; franquisme en estat pur, sanguinari com sempre, inquisidor com sempre, ignorant com sempre.

Aquell “No passaran” era una voluntat fèrria, però era també una temença, una crida d’alerta al compromís global antifeixista. Estava convençut i ho estic encara, que el feixisme és hereu i continuador de totes les forces destructives acumulades al llarg de la història de la humanitat, és l’estat mental patològic produït pels efluvis i els licors destillats per la jerarquia social i el poder fonamentats en l’exclusivisme, la prepotència, les guerres de conquesta i les fronteres, l’ultranacionalisme, el sotmetiment dels altres, el supremacisme, el colonialisme…, i en totes les teories demencials que li han donat cobertura al llarg de la història en forma de costums, de lleis, de dogmes, de privilegis, d’aristocràcies, de classes, de religions i credos i fes diverses. El feixisme és l’antihistòria, és l’anticultura, l’antihumanisme… És la força destructiva que impedeix a les societats humanes avançar pels camins de la convivència fraterna i solidària, del respecte als drets i les llibertats, del gaudi respectuós de la natura i dels béns del planeta, de la cultura, d’un humanisme i una ciència no només compromeses amb el saber sinó, sobretot, amb una comprensió integradora de totes les diversitats.

També ara em dic i us dic, com una crida al compromís antifeixista, “no passaran”, no han de passar. I tanmateix, una ullada a la realitat mundial i a la més immediata sembla que no ens deixa gaire marge per a l’optimisme. El feixisme és viu i actiu, s’exhibeix sense pudor, agredeix i menteix sense que hi valguin desmentiments ni raons, s’apodera de les institucions, ocupa els tribunals, escriu i argumenta en els escrits i les decisions judicials, perverteix les llibertats i els drets, s’apodera de les sagrades paraules de la llibertat, de la justícia, de la solidaritat… Ha capgirat l’ordre i els discursos, de manera que ha envaït el camp contrari, se n’ha apoderat i l’exhibeix com a propi. Ells són la llibertat, ells són la justícia, ells són la raó, ells són la cultura, ells són la igualtat, ells són la nació i l’Estat, ells són el bé i la veritat… Supremacisme en estat pur, estupidesa delirant… Heu seguit ni que sigui de lluny i amb el nas tapat les incidències de la campanya electoral madrilenya? Hom ha descrit la campanya de la candidata i actual presidenta de la Comunitat de Madrid com a “populista”, i aquest qualificatiu em sembla un insult a la intelligència perquè denigra, una vegada més, el concepte de “poble”. Això que solem anomenar populisme és aristocraticisme en estat pur. I tanmateix se’n sortiran, si més no de moment, i ho faran més folgadament que en les eleccions anteriors. Una vegada corrompran el vot del poble, el compromís de la ciutadania amb la defensa de la cultura, de les llibertats, de la igualtat. I una vegada més escamparan el seu verí, la seva ideologia patològica, fins al proper desastre.

El feixisme, qualsevulla que sigui l’aparença amb què es disfressi, és ignorància (incapacitat patològica de comprendre), és vanitat (és a dir, supremacisme, orgull, animadversió, pensament únic) i és estupidesa (incapacitat crítica, analítica, dialogant i empàtica). Sembla no res, però la ignorància, la vanitat i l’estupidesa han alimentat, al llarg de la història, les idees més destructives i han estat les causes més versemblants dels grans desastres que ha patit la humanitat. Recordeu Salò o le 120 giornate di Sodoma, aquell film extraordinàriament lúcid de Passolini? Hi veureu destillats tots els licors patològics que ha acumulat un ordre social insostenible, que hipoteca el futur de la humanitat i ens impedeix obrir camins de pau, de lucidesa, de solidaritat, d’harmonia amb la natura, de respecte als drets i les llibertats. Aquell ordre social que el feixisme vol perpetuar en nom d’un suposat poble “estúpid”, “vanitós” i “ignorant”.

No poden passar, no els podem deixar passar… Fem valdre les nostres armes: cultura, cultura, cultura; solidaritat, solidaritat, solidaritat; llibertat, llibertat, llibertat; democràcia, democràcia, democràcia…

Josep A. Vidal

Leave a Reply