Quina mena d’erm solitari esdevindria (aquesta ciutat)
si només hi quedessin els qui han estat absolts per un jutge sever?
Quin magistrat interrogador no seria mereixedor de reprensió
davant la mateixa llei en nom de la qual interroga?
Quin acusador hi ha lliure de falta?
I dubto que hi hagi algú més contrari a atorgar el perdó
que aquell que més sovint necessita implorar-lo per a ell.
Lucio Anneo Sèneca: De la clemència
La grandiloqüència oportunista del govern Sánchez s’ha desfermat amb motiu de l’atorgament de l’indult als presos polítics catalans, que han estat excarcerats enmig de la cridòria (brams d’ase no pugen al cel, solem dir per aquestes terres) del nacionalisme espanyol que ara es fan dir “constitucionalistes” i es fan passar per defensors de la llei i l’ordre, convençuts que l’única llei i l’únic ordre bons són els qui es posen al servei, sense limitacions, de la preservació de la “unidad de la patria”.
Sánchez, cal reconèixer-ho, els ha plantat cara i ha aguantat –no diré que estòicament, perquè no seria cert– els exabruptes, les amenaces, els insults i tota la misèria intellectual i política dels líders dels partits de la dreta espanyola, una dreta que, quan està en qüestió la sacrosanta unitat de la pàtria, abasta, no només els que en són representats primigenis –Partido Popular, Ciudadanos, Vox–, sinó també molts líders, associats i simpatitzants del socialisme espanyol, del republicanisme i fins de l’esquerra anticapitalista.
Hi ha tingut molt a veure, no en dubteu, l’aprovació pel Consell d’Europa del document de reprovació de la repressió política a Espanya, en referència particularment a la persecució de l’independentisme català i a la virulència dels atacs que, des dels poders legislatiu, el judicial i l’executiu s’està portant a terme de manera implacable d’ençà que el poble de Catalunya va manifestar la seva voluntat de celebrar un referèndum d’autodeterminació. L’aprovació, amb una majoria indiscutible, va ser contundent en la condemna de la repressió política i la manca de qualitat democràtica a l’Estat espanyol, posat literalment, pel que fa garanties democràtiques, al nivell de la Turquia d’Erdogan. El mateix dia que Pedro Sánchez anunciava el consell de ministres que aprovaria els indults, el Consell d’Europa exigia a Espanya –l’exigència, però, no es vinculant– l’alliberament dels presos polítics i la retirada de les euroordres, a més del cesament de la persecució judicial i la repressió política.
El govern socialista ha hagut de fer mans i mànigues perquè els seus, tant els jerarques del partit com la militància i els associats, s’empassessin el gripau de veure els presos polítics al carrer, i ha hagut d’inventar uns indults que anomena “reversibles”, parcials i condicionats. Els presos polítics catalans, el delicte dels quals ha estat l’organització d’un referèndum que els demanava la ciutadania i els negava, sense raó ni dret, l’Estat deixen la presó, però continuen sotmesos a les penes d’inhabilitació, que hauran de complir completes. A més, queden en llibertat sota sospita, perquè si cometessin algun delicte greu –és a dir, que es pogués castigar amb un mínim de tres anys de presó–, haurien de tornar a la presó per complir tota la part de la pena que els ha estat indultada. Aquesta restricció o reversibilitat de l’indult redueix els polítics catalans a la categoria de “delinqüents habituals”, de delinqüents comuns, propensos a cometre qualsevol delicte. No es refereix a la repetició d’una acció política que es consideri delictivia com la que ha estat motiu de la seva condemna, sinó a “qualsevol delicte”.
Pedro Sánchez ha volgut exhibir la magnitud de la clemència davant els organismes europeus. Però, és tan ignorant, tan “perdonavides”, hi creu tan poc en el dret democràtic dels catalans a decidir, en la capacitat de la societat catalana per autogestionar-se, està tan imbuït de supremacisme, que és incapaç de mesurar l’abast de les pròpies paraules: “Si en otro tiempo lo útil fue el castigo, ahora lo útil es el perdón”.
És incapaç de mesurar l’ofensa que contenen aquestes paraules, és incapaç de veure fins a quin punt aprofundeixen l’esquerda emocional entre Catalunya i Espanya fins a fer-la insalvable. És un fatxenda irresponsable, tot i reconèixer-li el preu que ha hagut de pagar perquè els presos i les preses puguin estar novament en llibertat, una llibertat de què els van privar sense raó ni dret, i amb el beneplàcit i la collaboració activa del partit que representa Pedro Sánchez.
Per a qui va ser “útil” el càstig? Per a qui és útil ara aquest perdó condicionat i limitat que exhibeix l’Estat espanyol amb el propòsit de rentar-se la cara –i les mans– davant d’Europa?
Alhora que els presos polítics eren indultats, eren citats pel Tribunal de Cuentas una quarantena de càrrecs públics de l’administració catalana o collaboradors als quals els reclamen de dipositar una quantitat milionària encara no determinada –cinc, deu, quinze milions d’euros?– com a garantia prèvia a la causa penal oberta per l’acció exterior de la Generalitat de Catalunya, per la qual hauran de ser jutjats. Si no dipositen la quantitat, se’ls confiscaran els comptes, les propietats personals o familiars. Entre aquest grup de persones hi ha algun dels polítics indultats, que ara han de reiniciar un nou procés. I hi ha el qui fou conseller d’economia, Andreu Mas-Colell, fet que ha provocat una allau de protestes en els termes econòmics internacionals, amb la signatura d’un manifest de suport al professor Mas-Colell signat per 33 premis nobels. Hi ha també alguna persona ja traspassada, i se’n demana responsabilitat als fills, que hauran de respondre amb el seu patrimoni. La causa és ignominiosa. Qualsevol acció exterior de la Generalitat, igual a les que fan les altres autonomies de l’Estat espanyol, ha estat collocada sota sospita arbitràriament, tant se val que es tractés d’un viatge per aconseguir acords comercials o d’un acte cultural en el qual participés també el govern espanyol, tant se val que es tracti de l’edició d’un llibre sobre Antoni Gaudí per obsequiar els assistents a alguna trobada internacional… Només cal que un periodista hagi fet al representant català alguna pregunta sobre la situació política, perquè el Tribunal de Cuentas consideri sospitosa la partida dedicada a tot el viatge, sigui del signe que sigui.
Alhora que Pedro Sánchez gesticula amb la clemència de l’indult hi ha més de tres mil catalans envescats en la tela d’aranya dels tribunals espanyols per causes relacionades amb el referèndum. I el govern espanyol persisteix en el manteniment de les euroordres contra els exiliats, malgrat l’advertiment del Consell d’Europa. Tot, en definitiva, molt espanyol, molt de “mantenella i no enmendalla”.
No puc sostreure’m al record d’una escena del film d’Spielberg Schindler’s List, en què Amon Göth, comandant del camp de concentració de Plaszów, en una interpretació memorable de Ralph Fiennes, es complau en la magnanimitat del perdó i en la superioritat que li confereix el poder d’administrar-lo a voluntat. Me’n guardaré ben bé prou de suggerir cap mena de parallelisme ni extrapolació dels crims d’aquell jerarca nazi. Si el recordo ara és tan sols arran de la reflexió a què l’escena del film ens convida sobre la pràctica de la clemència. Sèneca, fa dos mil anys, adreçà a Neró la seva reflexió sobre la clemència, en què es refereix a aquesta potestat –i virtut– de l’emperador romà, un ésser superior i divinitzat. El filòsof recomana la clemència al príncep i deixa l’odi per als tirans. Avui, que les jerarquies s’entenen d’una altra manera i les societats es regeixen per principis i valors democràtics, el discurs de Sèneca continua sent agut i clarivident. Dissortat el qui no sap fins on arriba la ira quan els odis vessen la copa! El temor moderat conté els ànims; però, quan esdevé continuat i violent, quan constantment recorda els darrers càstigs, desvetlla l’audàcia en els esperits abatuts i els empeny a intentar-ho tot.
La societat catalana persistirà en aquest clam majoritari pel dret a decidir, perquè en tenim la voluntat i la necessitat, i perquè la repressió –no pas d’ara, sinó de molts i molts anys– ens hi empeny.
Josep A. Vidal