“La verdad es lo que es, / y sigue siendo verdad / aunque se piense al revés.”
UN FET, NO; TRES (o potser TRES cares del mateix fet):
1) Un grup de joves universitaris interrompeixen el parlament del president del tribunal constitucional espanyol en la sessió del World Law Congress que se celebra a Madrid (19-20 de febrer) amb cartells en què denuncien la falsa justícia espanyola i una pancarta en què demanen l’alliberament dels presos polítics, amb referències explícites als presos i exiliats catalans i als joves d’Altsasu. En el marc d’aquest mateix congrés de juristes, el rei Felip VI ha estat distingit amb el Premi Internacional de la Llibertat i de la Pau Mundial, ell, precisament, capdavanter d’un clan familiar o dinastía instituïda a Espanya per voluntat d’un dictador i que ha obtingut beneficis considerables gràcies a la intermediació en els negocis de venda d’armes a l’Aràbia Saudita i altres països de la mateixa mena. En el parlament d’acceptació i agraïment, el monarca espanyol va trobar l’ocasió per transmetre el seu missatge a jutges i tribunals ara que ha començat el judici dels líders independentistes catalans pels fets associats a l’1 d’octubre: no és admissible, ha dit, apel·lar a una suposada democràcia per sobre del dret“, perquè “sense el respecte a la llei no existeix ni convivència ni democràcia, sinó només inseguretat, arbitrarietat i la fractura dels principis morals i cívics de la societat“. És a dir, que en democràcia res ni ningú pot estar per damunt de la llei; i ho diu ells, precisament ell, que –en aquesta Espanya moderna i model per a les democràcies més avançades– gaudeix del privilegi de la inviolabilitat que el descarrega de l’obligació d’haver de respondre davant dels tribunals. I ho diu ara, quan davant l’Audiència Nacional (institució hereva del temudíssim Tribunal d’Ordre Públic franquista) seuen com a acusats homes de pau, de conducta exemplar, de moralitat irreprotxable, pacifistes de soca-rel, als quals l’acusació popular és exercida per un partit ultradretà que no s’està d’escampar l’odi i de predicar la repressió contra les llibertats i les tesis del qual són emparades i assumides en allò essencial per la fiscalia de l’Estat.
2) El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que ha convocat eleccions recentment davant la impossibilitat de tirar endavant el govern amb la inferioritat en què es troba al Parlament espanyol, s’ha instal·lat ja, gairebé sense transició, en línia de campanya electoral. Se li ha girat feina: ha de distanciar-se clarament del PP i Ciudadanos, partits amb els quals va pactar i aplicar el 155 contra Catalunya, i fer oblidar la seva responsabilitat en la persecució, l’empresonament, l’acusació, el judici dels polítics i líders independentistes, i en l’exili dels qui han hagut de deixar terra, família, tot, per escapar a la persecució política i a la retallada de les llibertats. Sánchez, però, és un polític de façana, amb la capacitat d’indiferència ètica necessària per dir blanc o negre segons d’on bufi el vent. Tant li fa la veritat, perquè el que compta per a ell és, d’una banda, surar i aguantar-se enmig de les ones, i d’una altra, la veritat que dicti la conveniència i l’oportunisme de la política, sempre fidel, és clar, al seu ideari social-jacobinista i, per damunt d’aquest, al nacionalisme espanyol prepotent d’arrel castellana més o menys maquillat. Per això, ell, que ha defensat la monarquia espanyola de manera desacomplexada, intenta alhora fer-se seva la defensa si més no teòrica d’uns valors republicans que no vol deixar a l’abast de l’esquerra de Podemos, ni del republicanisme català o basc. Per això ha de fer seva la reivindicació republicana, d’una banda, i el constitucionalisme monàrquic, d’una altra, perquè són les banderes que enarboren els seus rivals electorals a esquerra i dreta de la seva voluntat d’equidistància. I sense cap mena de pudor ni de vergonya s’ha presentat davant la tomba d’Antonio Machado, el poeta andalús dels Campos de Castilla, que va morir als pocs dies d’haver iniciat el camí de l’exili i que està enterrat a Cotlliure, un poblet mariner de la Catalunya avui francesa. I amb la mateixa actitud, s’ha plantat també davant la tomba del que fou president de la República Española, també mort a l’exili i enterrat a Montalban, un poblet occità, i a la platja d’Argelers, on es va instal·lar el camp de concentració on els francesos van recloure els exiliats espanyols en condicions infrahumanes. A tots tres llocs ha reivindicat els valors de la República, que –ha dit– van ser assumits i reestablerts per la Transició espanyola en el postfranquisme, i amb això ha fet bona la monarquia, que, en l’esquizofrènic argumentari del president espanyol, perpetua avui les bondats dels valors republicans. I ha fet també la lamentació de l’exili, que considera un dels pitjors mals que pot patir una persona, obligada a deixar casa, família, pàtria i fins i tot llengua. I és clar, no ha dit ni una paraula de la repressió del moviment republicà català, que ell mateix encoratja, ni ha fet cap al·lusió als polítics, artistes, ciutadans que han hagut d’exiliar-se per evitar la persecució política i el constrenyiment penal dels seus drets i les seves llibertats. És tan i tan desvergonyit o tan i tan ximple que es pensa que d’allò que no se’n parla és que no existeix. Malgrat que arreu on ha fet estada, en aquest periple, s’hi ha trobat amb una nodrida presència de manifestants que reclamaven la llibertat dels presos polítics a l’Estat espanyol, el retorn dels exiliats i la recuperació de les llibertats i de les garanties democràtiques.
3) Inés Arrimadas, líder de Ciutadans a Catalunya, s’ha traslladat amb alguns dels parlamentaris del seu partit, a Waterloo, per muntar un numeret estrafolari davant l’anomenada “casa de la República”, que és el centre d’operacions del president Puigdemont i dels Consellers catalans i altres exiliats a Bèlgica. Diu que hi ha anat per comunicar al president Puigdemont que “la república catalana no existe”. Ves quin descobriment extraordinari, per al president i els consellers exiliats! Que no sap la llumenera de Ciutadans que si existís la República catalana no hi hauria exiliats ni “casa de la República” a Waterloo? Que no sap que no caldria anar a Bèlgica, per portar missatges al president de Catalunya, sinó al Palau de la Generalitat? Però, del que es tractava, com és habitual en la vacuïtat ideològica i política de Ciutadans, era de fer-se una foto oportunista. Per això Inés Arrimadas i el seu seguici esperpèntic no van gosar traspassar la porta de la “casa de la República” que el president Puigdemont els va deixar oberta, i per això mateix la pancarta que havia de comunicar al president que “la república no existeix” no estava orientada de cara a la residència dels exiliats sinó de cara a les càmeres. Trista, trista cara la d’aquesta Espanya arnada i caduca; tan diferent, però, d’aquella altra que exhibeix l’Espanya que aquests dies, tant a Madrid com a d’altres llocs de l’Estat, s’han manifestat contra el feixisme i la irrupció de la ultradreta en la vida política espanyola i a favor de la república, de la llibertat dels presos polítics, del progrés social i de les llibertats.
UNA CITA: Doménech, Jordi (edició de): Antonio Machado. Prosas dispersas (1893-1936), Editorial Páginas de Espuma, 2001, pp. 683-684. [Extracte d’una entrevista amb Manuel i Antonio Machado, signada per Juan González Olmedilla i publicada a Heraldo de Madrid el 24 d’abril de 1931, arran de l’estrena, a Madrid, de La prima Fernanda, comèdia dels germans Machado.
– ¿Por qué la llaman ustedes “comedia de figurón”?
– Porque hay en ella un fantoche político, líder camaleónico de grupos de izquierda o derecha, según le dicten las circunstancias, que es eso: un figurón grotesco en el que intentamos, al escribir esta pieza, representar toda la vieja política española […]. Hemos querido personificar la vauidad absoluta de ese mundo político-financiero-social en que “pasa todo”, hasta lo más monstruoso, y “no pasa nada” jamás, porque las almas, que no tienen grandeza ni aun para el mal, son tan mezquinas como cobardes, se manchan hasta por timidez con todas las miserias, y luego, ante el horror de afrontar las consecuencias, se cubren los ojos con la mano temblorosa para decir y creerse que “no ha pasado nada”… Por eso la obra se titulaba al principio Crisis total o Aquí no ha pasado nada, lema que pudo haber sido de la vida española estos últimos años. […] No falta, al final, una alusión, verdaderamente présaga, a lo que ha ocurrido; cuando el “no pasa nada” se convierte en muletilla, en sonsonete mendaz de la vida, ocurre que llega a perderse el sentido del peligro, y, luego, al ocurrir lo tremendo, lo inevitable, les coge de sorpresa, inermes, a los que lo habían ido incubando con su estupidez y con sus liviandades. No pasa nada… en ese mundo parasitario que se llama “el gran mundo”: pero en la vida nacional, latente, sí pasan cosas, y, al fin, “esto” surge, emerge a la superficie y arrolla y mata a “aquellos”, como acabamos de ver en España.
UN POETA: Machado, Antonio. De Proverbios y cantares (en Campos de Castilla), 1917.
XXX
“El que espera
desespera”,
dice la voz popular.
¡Qué verdad tan verdadera!
La verdad es lo que es,
y sigue siendo verdad
aunque se piense al revés.
L
-Nuestro
español bosteza.
¿Es hambre? ¿Sueño? ¿Hastío?
Doctor, ¿tendrá el estómago vacío?
-El vacío es más bien en la cabeza.
LIII
Ya
hay un español que quiere
vivir y a vivir empieza,
entre una España que muere
y otra España que bosteza.
Españolito que vienes
al mundo, te guarde Dios.
Una de las dos Españas
ha de helarte el corazón.
Josep A. Vidal