CARTA DE BARCELONA – De camins imprecisos que es perden en la pols – por Josep A. Vidal
carlosloures
A Catalunya, avui, parlar del “procés” és parlar de la reivindicació de la nostra sobirania nacional amb l’aspiració democràtica i la voluntat política d’assolir la independència. L’any que es tanca, que ha estat el de la commemoració del tercer centenari d’aquell 1714 en què les llibertats dels catalans van ser anorreades, hem avançat un bon tros en l’afirmació de la nostra voluntat, en la projecció internacional de la nostra reivindicació i en l’aprofundiment del nostre projecte nacional. L’any es clou en un clima de reflexió, no ja sobre el què, sinó sobre el com i amb qui. Alhora, els partits polítics, els mitjans d’informació, els grups d’opinió i els sectors socials partidaris de la perpetuació de l’statu quo –matisacions a part– han mesurat amb més precisió l’abast del projecte independentista i han començat no només a actuar emprant la força que cadascú té a l’abast, sinó també a articular un discurs per contrarestar, atacar o desautoritzar –o tot alhora– las raons del sobiranisme independentista, i alguns –amb més esforç que ganes i convenciment–, a elaborar alternatives d’encaix, tant per les vies federalista i reformista com per les vies recentralitzadora i repressiva.
Ara, mentre els sectors independentistes debaten el full de ruta que ha d’articular els propers passos a fer en l’àmbit de la política i el govern i en l’àmbit social, el procés sembla aturat i alguns ho aprofiten per pregonar que el sobiranisme català ha arribat a un atzucac del qual no podrà sortir. La gestualitat –un xic espaventosa– dels partits polítics sobiranistes, les divisions internes, el debat social, la diversitat d’opinions i d’estratègies, que són síntomes saludables de les societats plurals i democràtiques, són presentats pels contraris com a síntomes patològics que permeten anunciar la consumació d’una fi llargament anunciada: el fracàs del procés independentista. Ara aprofiten la presumpta flaquesa de l’independentisme per fer bones les seves prediccions i exhibir dons profètiques, i tothom si apunta: els qui denosten la voluntad d’independència amb l’argument que els catalans s’han inventat la història al seu albir; els qui defensen terceres vies que ningú no vol si no és per frustrar les aspiracions dels catalans; els qui sostenen que la crisi és la causa del descontentament que estimula les dissidències i ara n’anuncien la fi tot inventant-se una recuperació econòmica que, com a escreix, els permetrà conservar uns anys més la poltrona; els qui parlen de trobar les arrels comunes (que és així com ells, ignorants com són, anomenen una relació desigual i de submissió aconseguida per la força i mantinguda amb prepotència els darrers tres segles, malgrat que la pretenen mil·lenària).
El cert, però, és que queda encara molt camí a fer, i que en les societats democràtiques el debat, la reflexió, la confrontació i fins i tot els antagonismes solen repercutir, en une termini mitjà, en benefici de la solidesa dels projectes si aquests compten amb el suport necessari. En tot cas, haurien de saber que els catalans hem encetat un camí que és més llarg del que voldríem –i també de final més incert del que ens agradaria–, però que tanmateix la voluntat de seguir-lo, que ve de molt lluny i té motivacions profundes i molt fonamentades en la justícia i el dret dels pobles, no claudicarà.
Mentrestant, en aquest necessari espai de reflexió que precedeix els esdeveniments que ens depararà el 2015, que preveiem procliu a canvis en l’entramat polític a nivell espanyol i català, rellegeixo Orígens, d’Amin Maalouf.1 Us n’ofereixo algun fragment que em sembla escaient tot convidant-vos a compartir-ne la lectura.
Algú que no fos jo hauria parlat d’arrels. No és el meu vocabulari. La paraula arrels no m’agrada, i la imatge encara menys. Les arrels s’enfonsen a terra, es retorcen dins del fang, es propaguen en les tenebres; mantenen l’arbre captiu des que neix i l’alimenten a canvi d’un xantatge: “Si t’alliberes, et moriràs!”
Els arbres s’han de resignar, necessiten les arrels; els homes no. Nosaltres respirem la llum, anhelem el cel, i quan ens enfonsem a la terra és per podrir-nos. La saba de la terra natal no ens puja dels peus al cap, els peus només els volem per caminar. Per a nosaltres, l’únic que compta són els camins. Els camins ens acomboien: de la pobresa a la riquesa o a una altra pobresa, de la servitud a la llibertat o a la mort violenta. Ens fan promeses, ens porten, ens empenyen i ens abandonen. Aleshores ens morim, tal com havíem nascut, a la vora d’un camí que no vam triar.
A diferència dels arbres, els camins no sorgeixen de terra a l’atzar d’una llavor. Tenen un origen, igual que nosaltres. Un origen il·lusori, perquè un camí no té mai un començament de debò; abans del primer revolt, allà al darrere, ja hi havia un altre revolt, i un altre. Un origen inassequible, perquè a cada cruïlla s’hi han sumat altres camins, procedents d’altres orígens… (Introducció)
[…] Perquè el quid no és definir el dret de les minories; quan el problema és formula així, s’entra en la lògica abjecta de la tolerància, és a dir, de la protecció condescendent que els vencedors atorguen als vençuts. En Botros [l’avi de Maalouf] no volia que el toleressin; i jo, nét seu, tampoc no ho vull; exigeixo que se’m reconeguin plenament els drets que tinc com a ciutadà, sense que hagi de renegar de les adscripcions que he rebut en dipòsit; és un dret inalienable i m’aparto desdenyosament de les societats que me’n priven.
El que interessava a en Botros –aquí el verb “interessar” és fluix, més aviat hauria de dir: el que en determinava totes les emocions, totes les reflexions i tots els actes– era saber si ell, que havia nascut en una comunitat minoritària, de religió cristiana i llengua àrab, obtindria, en un Imperi otomà modernitzat, l’estatut de ciutadà de ple dret, sense haver de pagar, durant tota la vida, el preu d’aquest naixement. (pàg. 174)
[…] En Botros era un patriota; l’oficial [es refereix a Enver Paixà, líder del moviment revolucionari turc] l’espasa del qual ell havia saludat emfàticament a l’alba de la revolució era un nacionalista. Massa sovint es tendeix a assimilar aquestes dues actituds i a considerar que el nacionalisme és una forma accentuada de patriotisme. En aquell temps –i sens dubte també en altres èpoques– la veritat era una altra: el nacionalisme era exactament el contrari del patriotisme. Els patriotes somiaven en un Imperi on podrien coexistir molts pobles, de parles diverses i amb creences diverses, però units per una voluntat comuna de construir una gran pàtria moderna que pogués infondre en els principis preconitzats per Occident la subtil saviesa de les ànimes orientals. Els nacionalistes, en canvi, somiaven en la dominació total si pertanyien a l’ètnia majoritària, o en el separatisme si pertanyien a comunitats minoritàries; el miserable Orient d’avui és el monstre que va néixer d’aquests dos somnis conjugats. (pàg. 176)
[…] Fa cent anys escassos, els cristians del Líban deien sense cap mena de problema que eren sirians; els sirians buscaven un rei cap a la Meca; els jueus de Terra Santa es proclamaven palestins… i en Botros, el meu avi, es considerava ciutadà otomà. Encara no existia cap dels estats de l’actual Pròxim Orient, i el nom mateix d’aquesta zona encara no s’havia inventat (generalment es parlava de “la Turquia d’Àsia…”).
Des d’aleshores, molta gent ha mort per pàtries pretesament eternes; i molta més morirà demà. (pàg. 284)
[…] La presència dels vells és un tresor que malgastem amb afalacs i paraules buides, i després ens quedem per sempre amb un pam de nas; darrere nostre resten uns camins imprecisos, que es dibuixen un trosset i es perden en la pols. (pàg. 286)
“Molta gent ha mort per pàtries pretesament eternes…” Diu Maalouf en un altre moment: La guerra és un crim que es perdona als reis, i en canvi es fa pagar a les criatures. Em vénen a la memòria els versos, tan repetits, de Salvador Espriu, darrere dels quals glateix la veu del poeta Joan dit l’evangelista:2
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.3
Permeteu-me que la cloenda sigui d’aquesta divagació sigui un vers, aquest de ritual, del mateix Espriu: “I digui la veu de tot el poble: “Amén!“.4
2 Evangeli (Jo: 11.50): Però, un d’ells, Caifàs, que era el gran sacerdot aquell any, els digué: ‘Vosaltres no hi enteneu gens, ni teniu en compte que val més que un sol home mori, que no pas que es perdi tot el poble’.
3 Espriu, Salvador: La pell de brau, poema XLVI.
4 Espriu, Salvador: La pell de brau, poema XXXVIII.
