CARTA DE BARCELONA – Sobre la traducció – por Josep A. Vidal

carlosloures

12 anos ago

Cal traduir en vers els poetes?

He tingut el plaer com a lector de descobrir recentment una traducció francesa de les Bucòliques de Virgili signada per Marcel Pagnol en un volum d’elaboració acurada d’Éditions Pastorelly, del 1979, que inclou una expressiva sèrie de dibuixos a ploma i aiguada de François Bouche.

En el pròleg, Pagnol, erudit, literat i cineasta francès, membre de l’Académie Française, reprèn un tema que ha estat tractat sovint com a problema irresolt: el de la traducció literària, i específicament la traducció d’obres en vers, i el conflicte de la possibilitat o impossibilitat de una, sembla que obligada, fidelitat. Faut-il traduire en vers les poètes? es pregunta Pagnol.

La pregunta no és gratuïta. En totes les llengües literàries s’han publicat i es publiquen traduccions d’obres en vers prosificades. La prosificació del vers suposa la mutilació d’una part essencial –la més essencial, crec jo– de l’obra d’un poeta. I són molts els lectors d’obres clàssiques d’arreu del món que, malgrat que assegurarien haver llegit completa o parcialment obres tan eminents com l’Odissea, les Bucòliques, l’Eneida, la Divina Comèdia o el Càntic dels càntics, no n’han pogut gaudir realment mai, perquè el que han llegit realment ha estat una mena de transvasament selectiu de determinats components de l’obra original; és a dir, una obra derivada, amb pressupòsits diferents i, més o menys encertada, tota una altra que l’original en què s’ha inspirat. Podem esmicolar una obra literària per analitzar-la, podem considerar-ne cada constituent per separat, però això no ens ha de fer creure que cadascun d’aquests constituents es pot esqueixar de l’organisme de què forma part. L’obra literària és un ens indivisible i la traducció, si ho és, no pot violentar-ne la integritat.

Venim, però, d’una tradició cultural castradora, que ha atorgat a la idea la supremacia absoluta en l’obra literària –cosa que no ha passat de la mateixa manera en la pintura o l’escultura, si més no en totes les èpoques– i, tot i valorar-la, ha menystingut la forma, a la qual ha atorgat una condició ornamental, superflua. La història de la literatura ens il·lustra sobre revoltes sovintejades contra aquest desequilibri. La pugna empobridora entre esperit i matèria, entre ànima i cos en la nostra tradició cultural ha contaminat la percepció de l’obra literària, atorgant al concepte el valor superior d’una ànima essencial. L’important són les idees, sentim encara en situacions molt diverses, literàries i extraliteràries. En la conversa, en l’escriptura, en la comunicación espontània o fins i tot en la convencional, menystenim la forma: l’important –sentim a dir– és que ens entenguem: la idea, el sentiment. No ens adonem que igual com, despullada del vers, l’obra poètica es desnaturalitza i esdevé tota una altra cosa diferent de si mateixa, també la idea, el sentiment, la descripció o la narració, despullades de la forma adient, es desnaturalitzen. Avui, en un entorn social que viu la desinhibició i l’espontaneïtat com a expressions d’una victòria en la conquesta –probablement, en molts aspectes, més aparent que real– de l’emancipació i la llibertat, s’ha imposat entre nosaltres el prejudici de prescindir de les formes. I sense formes, la qualitat de la comunicació, de l’expressió dels sentiments, de l’entesa entre les persones, de la transmissió de les idees i dels fets s’empobreix i es perverteix. Com s’empobreix i es perverteix l’obra poètica, i la literatura en general, amb la descurança formal.

Pagnol conclou: “Oui, c’est en vers qu’il faut traduire les poètes, parce que la musique du vers est la moitié de la poésie, et l’admirable Verlaine en choisissant le titre de ses Romances sens paroles, a condamné sans appel la thèse des prosateurs“. Però, decidit això, de seguida es planteja una segona pregunta, igualment important: “Quel genre de vers, et quel mètre devons-nous choisir?” Com traduir l’hexàmetre de Virgili al francès? “Les langues dans lesquelles l’accent tonique occupe une place variable, et qui font une différence marquée entre les brèves et les longues, peuvent se passer de la rime, parce que chaque vers contient sa propre musique. Un vers latin, détaché du poème, reste un vers, de par sa constitution. Un vers français isolé n’est plus qu’une phrase, souvent harmonieuse et poétique, mais rien ne permet d’affirmer qu’il s’agit d’un vers.“

Pagnol s’adona que ni l’hexàmetre llatí ni la llengua llatina poden trasvasar-se de manera transparent al vers francès i a la llengua francesa. Si vol mantenir la integritat del text llatí no pot conservar-ne la concisió, perquè, privat de la possibilitat de declinar els mots, hi ha d’introduir preposicions, a més de pronoms, perífrasis… La frase s’allarga, i no hi ha, en un hipotètic hexàmetre francès, possibilitat d’encabir-hi el que hi cap en un hexàmetre llatí. “Nous sommes forcés d’employer un pronom devant le verbe, le génitif, le datif, l’ablatif exigent une préposition, les temps composés mettent en jeu un auxiliaire, et l’article, devant le substantif, est un autre importun. […] il fallait en moyenne trois vers français pour traduire correctement deux vers latins.“

Cal prendre una decisió, i Pagnol, per tal d’encabir en el vers francès la integritat del text llatí de manera que flueixi amb naturalitat i frescor, i no hi sembli ficat amb calçador, decideix assumir el risc de la prolixitat i cerca una forma mètrica en què el vers llatí s’expandeix fins a omplir l’espai del vers francès.

Així, per exemple, els dos versos de Damoetas en la 3a. ègloga es converteixen en tres en la traducció:

“Qui legitis flores et humi nascentia fraga,

frigidus, o pueri, fugite hinc, latet anguis in herba.”

“Vous qui cueillez les fleurs et la fraise nouvelle,

Fuyez, enfants ! Sous l’herbe où rien ne le révèle,

Glacé, l’affreux serpent prépare son poison.

El resultat és brillant en si mateix, però el risc de la prolixitat no és menor. Pagnol s’adona que allò que és solució al problema del vers es transforma alhora en un problema nou. Allargant el vers hi pot encabir tot el contingut de l’original, però l’opció mètrica, un cop adoptada, imposa les pròpies regles, i sovint exigeix un ritme, una rima, o la necessitat d’omplir els buits que ella mateixa genera. Però cal mantenir l’opció amb coherència. La forma, com probablement en l’original, imposa la seva llei en la traducció. “Je me suis très vite aperçu que pour ne rien supprimer, il était parfois indispensable, à cause du mètre et de la rime, d’ajouter quelques chevilles”, comenta. Per tant, la solució adoptada per conservar la integritat de l’original porta Pagnol a “afegir” algunes falques, perífrasis, explicacions i incisos textuals que no hi són en l’original, si més no d’una manera explícita. Pagnol, però, s’exigeix rigor: “J’ai pris [des chevilles] dans Théocrite, que Virgile a imité si souvent : il m’a semblé que le fait d’allonger de quelques mots ses emprunts au Syracusain ne changerait pas le ton de son oeuvre.”

L’opció és discutible, certament, però el resultat és brillant:

MELIBOEVS

Mirabar quid maesta deos, Amarylli, uocares,

cui pendere sua patereris in arbore poma :

Tityrus hinc abebat. Ipsae tu, Tytire, pinus,

ipsi te fontes, ipsa haec arbusta uocabant.

MOELIBÉE

Et je me demandais, Amaryllis dolente,

Pourquoi cette prière aux si tristes accents,

Et pour qui tu laissais, sous la feuille brûlante

Pendre tant de fruits mûrs au rameau fléchissant.

Tityre était parti! Tityre comme on t’aime!

Les pins, et le verger, et la source elle-même

En silence, appelaient le retour de l’absent…

És evident que el traductor ha de prendre decisions que suposen una intervenció personal en l’obra, i com més acurada sigui la seva lectura de l’original, com més gran sigui la seva sensibilitat, com més analítica la seva mirada i més informat, obert i crític el seu pensament, més gran serà el nombre de problemes que li plantejarà la traducció, i més gran el nombre de decisions que haurà de prendre per preservar, tant com pugui, la fidelitat a l’original, o, més ben dit, a la “seva” lectura de l’original.

Fins i tot si el traductor pogués aconseguir de fer-se tan transparent que l’obra original fluís a través d’ell des de la llengua d’origen a la llengua d’acollida sense perdre ni una engruna de la seva identitat –cosa tanmateix impossible– el resultat seria amb tota propietat una obra literària original del traductor, a través de la qual, com en un mirall, descobriríem l’obra de l’autor. No hi veig conflicte en aquest binomi d’autories; no es tracta pas d’una autoria compartida, perquè es tracta de dues obres diferents. El traductor és autor únic de la traducció i l’autor ho és de l’obra original.

El conflicte i la confusió provenen dels punts de vista editorial i del lector, que ometen sovint la figura del traductor. L’editor, per interès, sol amagar la figura del traductor, llevat que la traducció estigui signada per un autor consagrat, i ho fa perquè allò que vol vendre és l’obra original; sovint, ni tan sols esmenta en el volum el nom del traductor i molt menys les condicions en què s’ha fet la traducció: l’actitud de l’editor és, a més d’ignorant, de mala fe. Pel que al lector, ignora el traductor per desinformació i superficialitat crítica –i potser també per vanitat intel·lectual, perquè, per un prejudici molt interioritzat, li resulta molt més gratificant la lectura sense intermediació, com resulta més gratificant la comunicació amb parlants d’una altra llengua sense intèrpret. La confusió fa que, indegudament, tot allò que troba en la lectura d’una obra traduïda –tant si és meritori com si és blasmable– ho atribueixi a l’autor, perquè res ni ningú l’ha habituat a reconèixer i valorar críticament l’obra del traductor.

Així doncs, un prejudici cultural, amb un rerefons ètic i psicològic no declarat, ens ha fet menystenir la figura del traductor i ha condicionat la cultura i la política editorial en relació amb aquesta figura. En el món de l’edició com en l’experiència del lector, el traductor el voldríem transparent, anodí. Ni tan sols un transmissor mecànic, sinó, simplement, inexistent. Però la realitat és tota una altra i es resumeix en això: valorem com a lectors, legítimament i amb força coneixement de causa, moltes grans obres a les quals no podem accedir per nosaltres mateixos i que, per tant, no hem llegit directament –és a dir, originals– i prescindim, en canvi, de valorar l’obra que hem llegit directament –és a dir, traduccions.

Però, com ens ho faríem per valorar una traducció, si no podem accedir amb plenitud de capacitats a l’original? Si no podem comparar o acarar els dos textos, com valorar l’un i l’altre? Una llarga experiència didàctica, tant a l’escola com a la universitat, i una més o menys fecunda afició lectora no ens han capacitat per enfrontar-nos críticament a l’experiència lectora de la traducció, ans al contrari, ens hi han predisposat en contra.

I tanmateix, Marcel Pagnol va perseverar durant 30 anys en el treball de traduir les Bucòliques. Trenta anys és una vida! Quanta erudició, quanta saviesa, quanta vida pròpia hi va abocar per oferir un Virgili al més pur possible als lectors! És apassionant llegir els comentaris que afegeix a la traducció de cada ègloga per explicar al lector els problemes concrets que li ha plantejat la traducció i la justificació argumentada de les solucions que ha adoptat: una lectura apassionant que instrueix el lector sobre l’art de la traducció.

Molts grans escriptors han sovintejat la traducció, amb encert desigual. I també és cert que molts bons traductors no han escrit mai una obra literària pròpia. Per això crec que és injust i culpable el silenci, l’anonimat o el menysteniment de l’obra del traductor. Estic convençut que la traducció és un gènere literari amb característiques singulars, que integra les excelències dels diferents gèneres literaris, segons la naturalesa de l’obra original, i les de l’assaig, si més no a nivell subjacent, i que és susceptible de ser estudiat amb regles pròpies. Per això crec també que les obres dels bons traductors haurien de tenir un espai propi –al costat dels bons poetes, dels bons novel·listes i, en general, dels bons escriptors–, en les pàgines dels manuals de literatura.