Per quant de temps, ulls meus, amb tal lament
Per quant de temps, ulls meus, amb tal lament
us he de veure tristos i amb recança?
Els meus sospirs adelitats no basten,
malgrat que em torna sempre el seu turment?
No és prou deixar vagar el meu pensament
en neguits, en tristeses i enyorances,
que us cal anar tan maltractats encara,
que llàgrimes tingueu per aliment?
No sé per què insistiu en la venjança,
mostrant-vos en l’absència, així, enyorosos,
si sabeu prou quant pot una esperança.
No agreugeu, ulls, uns altres ulls formosos,
tornant un amor pur esquerp i aspre,
perquè us feu, per esquívols, desdenyosos.
Luís de Camões
Traducció: Josep A. Vidal
On trobaré un indret tan apartat
On trobaré un indret tan apartat
i tan estrany en tot a cap ventura
que no sigui d’humana criatura
ni d’animals salvatges freqüentat?
Algun bosc paorós i embardissat,
una selva isolada, trista, obscura,
sense fonts d’aigua clara ni verdura;
En fi, un indret que escaigui al meu estat?
Perquè allà, en les entranyes de l’arbreda,
en vida mort i sepultat en vida,
em planyi a cor què vols i lliurement.
Car, si és sense mesura aquesta pena,
allà no estaré trist en l’alegria
i els dies tristos em faran content.
Luís de Camões
Traducció: Josep A. Vidal