Ho vaig anunciar el passat 8 d’agost: aquesta secció roman tancada per vacances fins al 5 de setembre. Serà aleshores, si res no ho impedeix, que els lectors rebran l’habitual Carta des de Barcelona. Ja ho vaig dir, però de sobte, cagadubtes com soc, he pensat que potser em calia recordar-ho, no fos cas que jo fos finalment l’únic a assistir a la convocatòria.
Si amb l’anunci de la interrupció de l’activitat per vacances vaig tenir la impressió que m’endinsava en l’absurditat, ara, en recordar als lectors la represa de la col·laboració habitual, crec que m’instal·lo de ple en el terreny del ridícul per vanitat. Al capdavall, què em pot fer pensar que hi hagi cap lector esperant els meus textos? Res no em permet afirmar que hi hagi algú que els llegeixi. I doncs, per què els escric? Per què jo i tants d’altres com jo dediquem temps i treball a escriure uns textos que deixarem plantats en un espai intangible a disposició d’uns lectors de qui mai no sabrem res, ni tan sols si existeixen? És inevitable la pregunta de si val la pena encaboriar-se en una tasca de futur tan incert i, molt probablement, tan inútil.
En el meu cas, aquesta incertesa té sovint uns efectes paral·litzadors, sobretot a l’hora de triar el tema i d’arrencar a escriure. Un cop posat a la feina, quan arribo a aquell punt en què sembla que algú, des de dins, em dicti el text, l’angoixa paral·litzant desapareix, però la incertesa inicial es manté. D’aquesta mena de síndrome n’havia parlat de vegades amb el bon amic Carlos Loures, tan i tan enyorat per mi i, ell sí, pels lectors. M’encoratjava. Hi ha molts blogs -em deia- que reprodueixen i difonen els articles, moltes marques o tags que els ofereixen com a resposta a les cerques, una acurada comptabilitat d’accessos a les pàgines, moltes dades d’input que ens forneix la plataforma… I jo me’l creia, i me’l crec; i és, en definitiva, per això, perquè me’l crec, que avui m’arrisco al ridícul de la vanitat amb aquest recordatori per a ningú. De vegades he pensat que si escric és només perquè la meva vanitat literària és magra, sense gaire cos. Quan rellegeixo o recordo algun dels articles publicats, m’alleuja pensar que, amb alguna excepció, és poc probable que algú hagi llegit el que he escrit.
Per estimular els escriptors que, com jo, es perden davant la incertesa o la imprevisibilitat dels seus textos, les plataformes han inventat allò dels likes, els m’agrada; i és cert que rebre’n algun de tant en tant té un efecte compensatori que empeny a consultar el perfil del lector que hi ha darrere de l’afalac. Tanmateix, aquest mecanisme de curiositat –“qui deu ser aquest o aquesta a qui ha agradat el meu text?”– sol ser un reclam, una manera indirecta de promocionar el blog de qui ha penjat el like. Tornem al joc de les vanitats; l’autor pot tenir-ne prou amb l’afalac d’algun blogger, però no pot estar segur que la seva lectura hagi anat més enllà del títol o d’una mirada transversal, superficial. Ni sap tampoc si allò que ha merescut el like ha estat el contingut del seu article, o potser l’estil; o si el que agrada és el seu posicionament davant una determinada realitat o l’estil analític, o l’estructura… En definitiva, ignora quina mena d’afinitat ideològica, conceptual, emocional, estètica… ha establert aquell text amb l’emissor del like.
Tot i que agraeixo sempre la generositat del lector que em dedica un “m’agrada” i que així afalaga la meva autoestima amb una petita dosi de vanitat, no hi trobo, en aquesta compensació, un estímul prou poderós per a l’escriptura. Deu de ser perquè entenc l’escriptura, entre altres coses, com a “provocació” i cerco, per tant, el debat, la confrontació, la paraula que respon a l’estímul de la paraula. Per això, després de la lectura del post d’un blogger o d’un article periodístic o crític o de qualsevol altra naturalesa que m’interessi, repasso els comentaris que ha suscitat entre els lectors. He de reconèixer, però, que el resultat és sovint decebedor. Em sorprèn la facilitat amb què els comentaristes cedeixen davant la propensió a la radicalitat, a l’insult o a l’entusiasme sense aportar-hi ni raons, ni elements crítics de contrast o de suport, ni cap altra aportació intel·ligent més enllà d’un rampell descontrolat. Com em sorprèn també la general manca d’estil, amb comptades excepcions, d’aquests comentaris i la nefanda ortografia en persones que, si s’hi miressin una mica, podrien fer-ho millor, trets significatius del nivell d’irreflexió amb què ha estat feta la seva aportació. I doncs, vist això, ¿podem atribuir als likes un nivell de lectura i de reflexió superiors als dels comentaris suscitats pels textos? M’agrada pensar que sí, però del cert chi lo sa?
En fi, per no allargar més del compte aquest recordatori: que, amb lectors o sense i si la incertesa paral·litzant o alguna raó de pes no m’ho impedeix, aquesta Carta des de Barcelona tornarà, tancat el parèntesi estival, el proper 5 de setembre.
Josep A. Vidal