Resulta que ara que s’acaben les vacances m’adono que m’he passat tot el mes d’agost pràcticament sense rellotge. De fet, no m’ha anat pas malament, perquè el meu canell esquerre ha respirat i s’ha refet de la mena d’urticària que em produeix la corretja de material sintètic, no sé si de goma, teòricament antial·lèrgic. Vaig sortir de Barcelona amb la motxilla carregada amb tot el que necessito per cobrir les meves necessitats estivals: els llibres que estic llegint, aquells altres sobre els quals estic treballant o tinc feina compromesa (algún article, una presentació…), un parell o tres d’aquells que fa temps que m’acompanyen en els viatges amb l’esperança que trobaré el temps i la calma necessaris per llegir-los (alguns ja han fet amb mi, pel cap baix, una dotzena de viatges), la carpeta dels poemes que arrossego amb l’esperança de tancar un poemari que mai no acaba d’avançar, llibretes i estris d’escriptura (estilogràfiques –poseu-ne ben bé mitja dotzena– perquè m’agrada concedir-me, com un acte vacacional, el plaer d’escriure a mà), quaderns que arrossego amb mi a cada viatge amb un respecte reverent, sense gosar estrenar-los, perquè cadascun em sembla destinat a una glòria diferent per la qual mai no em decideixo, llapis i maquineta per fer-los punta, gomes d’esborrar (més d’una, cadascuna per a una funció específica), colors, bastonets de cartró per a les ombres i carbonets per dibuixar allò que fa dos o tres anys em vaig proposar de dibuixar, l’ordinador i tot el munt de cables, endolls i carregadors imprescindibles, la màquina fotogràfica amb tots els seus complements, les ulleres d’escriure, les ulleres de sol, la documentació. I pareu de comptar, crec que això és tot. Quant a la roba, no me’n preocupo gens. “Tinc casa a fora”, que diem els urbanites i analfabets rurals, allà on passaré les vacances, i ja hi tinc una bona provisió de peces de vestir de tota mena i per a totes les estacions, que he anat acumulant a base de portar-hi tot allò que, per gastat, estripat o recosit, ha quedat exclòs dels cànons convencionals urbanites. Aniré fet un trinxeraire durant un mes, però això, sense abusar-ne, forma part de les vacances.
El cas és que, amb l’atabalament d’aquests preparatius, em vaig deixar a casa el cable específic que serveix per carregar la bateria del rellotge. I allà on he estat, no n’he trobat. Caldria fer-ne la compra per Internet i esperar alguns dies a rebre’l. Dat i comptat, pel que duren les vacances no val la pena. I us he de dir que aquest fet tan poc rellevant m’ha comportat una mena de desorientació personal estranya. No he pogut saber, al cap del dia, el recompte dels meus passos, ni la distància que he corregut diàriament, ni les estadístiques sobre el meu son, ni a quina hora exacta surt i els pon el sol o llueix la lluna al firmament, ni en quina fase està. He estat desorientat quant al temps, perquè el rellotge me’n fa la previsió, no he rebut les alertes de la meva agenda, ni l’avís de les trucades telefòniques, ni he pogut respondre mitjançant el rellotge les trucades, ni he pogut fer-ne, ni he llegit els correus, ni he estat advertit dels missatges de WhatsApp, ni he pogut comprovar, per mitjà de la brúixola incorporada, si el Nord encara és allà on era, ni he sabut la freqüència dels batecs del meu cor, ni la corba del meu son i si el temps de repòs ha estat profund o superficial ni el percentatge de la fase REM… Una calamitat, ja ho veieu! I no us en faig el recompte de tot el que m’he perdut… La quantitat de coses que fa aquest dispositiu aparentment convencional que m’he acostumat a dur enganxat al canell és incomptable. Al cap de quatre anys que el tinc encara no n’he explorat totes les funcionalitats. Ja ho sé que moltes d’aquestes funcions les fa el telèfon mòbil, i el portàtil, i la tauleta… Però m’he acostumat a un ritme i una seqüència en la percepció de la realitat: una vibració al canell m’avisa, aleshores consulto el telèfon, que em remet a l’ordinador, on puc llegir la premsa, que m’informa que està plovent o que el sol es pondrà a una hora determinada. En aquest sentit, aquest mes d’agost vacacional ha estat un desgavell. Per sort, quan ja portava tres setmanes de desconcert, una de les meves filles va haver de fer una anada a Barcelona i em va portar el carregador del rellotge, i la vida va recuperar el seu ritme habitual.
Però quan les coses van maldades no s’hi pot fer res. Vaig carregar la bateria i… endavant. L’alegria, però, va durar dos dies, només dos! Quaranta-vuit hores de viure ordenat, i una nova i inesperada caiguda en el buit: el botó que, mitjançant una lleu pressió permet passar d’una funció a una altra i treure tot el suc a les diferents i meravelloses funcions d’aquest rellotge (que, dit sigui de passada, no em va costar cap fortuna, sinó ben al contrari), el botó, us dic, en forma de rodeta, es va quedar trabat, ni endins ni enfora, ni a un costat ni a l’altre, més garratibat que un llagostí congelat. El rellotge s’ha convertit en una pantalla negra que s’il·lumina quan vol, amb algun moviment ocasional del canell, i em permet de veure l’hora per un instant abans de tornar a la negror més absoluta. He pogut comprovar que tot funciona, perquè el rellotge està connectat a una aplicació del telèfon, llevat del selector de funcions. I ara em passejo amb l’estri insondable al canell esperant el miracle o l’accident generós que em permetrà veure l’hora en algun moment insospitat del dia. De fet, ara mana ell.
Doncs mireu, perquè la cosa no acaba aquí. Jo estava barrinant sobre tot aquest seguit de fets dramàtics, i en el fons emprenyat perquè quan torni a Barcelona hauré de córrer a reparar l’estropici, i ves que no resulti que n’hagi de comprar un altre…! El cas és que, encaboriat com estava, m’he posat a escombrar el pati per tal de deixar la casa, en acabar les vacances, mínimament condicionada per a la pròxima estada. No m’he adonat que, potser guiat pel descontrol del meu esperit trasbalsat, feia anar l’escombra amb un excés d’energia: fullaraca, sorra, algun paperot… au!, tot a la pala i a la bossa de les escombraries. Arran de paret, he enretirat un test per escombrar la fullaraca i les teranyines. Ha estat aleshores que m’he adonat que m’havia equivocat d’escombra. En tinc una per a l’interior i una altra per a l’exterior, així evito de transportar formigues i altres insectes del patí a l’interior de la casa… Però el mal ja estava fet. Tot just retirar el test i donar el primer cop d’escombra he vist córrer pel terra un insecte o un artròpode, potser una panerola, que no feia més de mig centímetre de llarg, amb l’abdomen negre i esfèric i el tòrax esquifit completat per un cap a penes visible i més esquifit encara, de manera que l’animaló en qüestió tenia la forma afuada –i ara em surt una mica la vena poètica– d’una gota de rosada quan penja d’una fulla, ja a punt de deixar-se caure. L’animal, en veure’s expulsat del seu cau, s’ha enfilat ràpidament per la paret cap a no sé ben bé on i jo instintivament l’he fet caure d’un cop d’escombra. De seguida he temut que hagués quedat enganxat a les barbes de l’instrument i que, protegit pels espais buits entre els pèls, acabés transportat fins a l’interior de l’habitatge. Crec que aleshores m’ha sortit un cert esperit violent, venjador de mals inexistents, i amb una força del tot innecessària, he refregat els pèls de l’escombra contra el terra amb un ànim exterminador que m’ha sorprès a mi mateix. He tornat el test al seu lloc i he continuat amb la feina, repartint escombrades aquí i allà. Aleshores m’ha retornat al cap la goteta d’aigua que intentava fugir del perill d’un estri tan desmesurat i tan enormement poderós com el que jo feia anar guiat pel meu afany de neteja. I no m’he pogut estar de preguntar-me per què s’ha enfilat per la paret. És la millor fugida? O ha estat la percepció que el moviment de l’escombra en horitzontal i arran de terra aconsellava d’elegir la vertical i sobre el nivell del terra com a camí de fugida? Devia buscar seguretat, supervivència… Potser camí amunt hi tenia un refugi. Les aranyes –perquè dintre meu, tot recordant la imatge, creixia la seguretat que es tractava d’un aràcnid– ja ho tenen, això de buscar llocs alts per parar les seves trampes. Buscava, doncs, un refugi conegut on refer-se de l’ensurt i preparar l’estratègia per parar les trampes o el niu o el cau que jo, en la meva campanya higienista, havia destruït? És aleshores que he recordat que sóc un contemplador, sempre admirat fins a l’estupefacció, de les intrincades trames de fils que teixeixen aquestes bestioles. Són un prodigi de “manufactura” –accepteu-me el símil–, d’enginyeria, de mecànica, de paciència, d’eficàcia… Com redimonis s’ho fan? Com passen un fil, llarg que no s’acaba mai, des de la capçada d’un pi fins a una branca del pi veí, situat a una distància infinitament superior a la llargada del cos de l’aràcnid? Com travessen l’aire per fixar el primer fil? I el treball laboriós que segueix… I qui els l’ensenya, i com l’aprenen…? N’hi ha que hi tenen més traça que d’altres? I hi donen un toc personal, alguna innovació? I el transmeten? N’hi ha de maldestres, que no se’n surten i acaben embolicades en el seu fil com un cuc de seda? Quines potències dels seus complexos organismes hi posen en joc? Quin entramat de “neurones”, quina coordinació de moviments, quins processos químics es produeixen en el seu organisme per filar, teixir, i produir els materials per fer-ho, quins ganglis, músculs i antenes són imprescindibles en aquesta indústria d’una cultura misteriosa…? I encara hauríem de comptar aquelles funcions essencials per a la vida, l’alimentació, el creixement, la respiració, la reproducció, l’envelliment… En aquest punt –us he de dir la veritat– he començat a sentir-me malament… Havia estat necessari aquell cop d’escombra? Estava justificat? Què hi guanyava jo? I què hi guanyava el meu pati, tan ple de teranyines, i això vol dir d’aranyes, així que deixo d’escombrar-lo a penes unes hores? I, al capdavall, com puc conciliar la meva indiferència pel dissortat aràcnid amb la meva preocupació pel meu rellotge?
He acabat d’escombrar i he desat els estris de neteja. Us asseguro, però, que en deixar l’escombra al seu lloc no he pogut evitar d’aixecar-la per comprovar, recelós i amb una sobtada angúnia, si sota els pèls de l’instrument hi trobava les vísceres esclafades del dissortat Gregor Samsa.
Quant al rellotge, l’he desat en un calaix. Ja veurem què en faig. Pel que fa a la sortida del sol, dormiré amb la persiana entreoberta.
Josep A. Vidal