CARTA DE BARCELONA – I el laberint s’esborra amb cadascú – por Josep A. Vidal

 

…Cerques inútilment els passos en la sorra pels corredors frustrats del laberint. Hi bufa un vent antic, de mil·lenaris, que bat la terra amb força persistent. Es desdibuixa el fràgil contorn de les petjades. Si vols refer el camí, a penes veus el darrer pas que has fet. No hi ha res més enllà que et permeti tornar. No saps d’on vens, no saps on vas. El camí que segueixes és sempre un camí nou. El segueixes corprès, caminant com un orb, tentinejant. Hi arrossegues amb tu allò que en resta, del temps viscut. El farcell esquinçat de la memòria per on s’escapen pas a pas els records. El temps, inabastable, sense retorn. Avances i arrossegues, feixuc, el teu farcell pels viaranys barrats del laberint. Si proves d’enlairar-te, les parets verticals del laberint creixen amb tu.

Teseu extraviat. Ícar vençut.

Una aranya subtil teixeix el fil viscós que t’ha d’alliberar… Se t’enganxa a les mans, s’entortolliga amb tu amb cada pas que fas, voltes i voltes per camins capriciosos de final ignorat. El fil t’envesca i t’afeixuga el pas… Teseu extraviat. Teseu immòbil, clavat en una tela d’aranya indestructible al bell mig d’un camí on has fet l’últim pas sense saber on et duia si es que et menava enlloc.

Ocell inepte, t’afeixuguen les ales. Albatros impotent, posat en terra. L’ambició magnífica del vol que has somiat és a penes un salt afeblit i maldestre. El sol és lluny i el vols tocar amb les mans. Però ets a terra, arrossegant la còrpora estrafeta amb les ales inútils, il·lusòries, del teu deliri. Ícar vençut. Ocell caigut a plom, amb les ales desfetes.

Fem camí extraviats en l’existència inhòspita. Ningú no hi pot fer estada. Caminar, fer camí… No hi ha cap rastre que et retorni a l’origen. Estimem, compartim, posseïm… Només és un instant, i es perd sense remei. I no podem tornar-hi. No cal el Minotaure per guardar el laberint, no hi ha manera de sortir-ne. Zeus, el fill de Cronos, fou qui va engendrar el monstre. Cronos, castrador del seu pare, devorador dels fills. Ell guarda el laberint. No hi ha abans ni després. Ebris de sol i sadollats de dol, fills d’una cruel nissaga, assagem els camins del laberint arrossegant avarament un farcell estripat de parracs de memòria. La nostra solitud. Eternament.

 

Josep A. Vidal

 

 

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão / Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão / Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão / Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão / Alterar )

Connecting to %s

%d bloggers like this: