MIQUEL MARTÍ I POL
(1929 – 2003)
Temps d´interluni
EL CAMÍ QUE NO FAIG
Passejaria amb tu per una vella
ciutat desconeguda i m’hi perdria.
Ara em perdo també, sense ni moure’m,
i em cansa molt el camí que no faig
i la incertesa estulta de les hores.
Fràgil, el temps se m’esmenussa als dits,
transcorre absurdament entre foteses
i, desvalgut, veig allunyar-se i perdre’s
l’ombra del jo tenaç i reptador
que ha conviscut amb mi tota la vida.
Potser per això enyoro, melancòlic,
poder passejar amb tu per una vella
ciutat desconeguda, sense rumb,
i perdre’m pels carrers més solitaris.
——————————————————————————–
L’arrel i l’escorça
CANÇÓ
Voldria tenir un llagut
i una casa a la muntanya;
poder encendre un flam al vent
i un altre flam a la calma;
de dia estimar muller
i de nit les dones d’aigua.
Voldria ser tan divers,
tan lliure i divers com l’aire,
conèixer tots els camins
i jeure en totes les cales.
Voldria esbrinar els secrets
de les cambres de les dames
i estimar-les totes, fins
les que fossin maridades,
i morir, de mort suau,
un dimecres a la tarda.
*
L’hivern és just, restitueix la llum
al seu límit més pur,
mescla presència i oblit al cor de les donzelles
i ens incita quietament a la tendresa.
Tot l’estiu hem folgat
i ara els camins s’afuen i es precisen
i el lladruc dels gossos a la nit
és colpidorament pròxim.
Tornarem a la perduda intimitat
i als vells llibres de sempre,
com qui torna de nou a la casa del pare,
una mica menys purs
però qui sap si una mica més dòcils al missatge.
*
Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
si voleu, ordenades amb aliva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles,
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l’eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d’aquest bosc.
I més d’un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d’una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l’expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.
*
Certament, teniu deures odiosos
i les mans avesades al desfici
d’horitzons verticals, massa visibles
per oblidar-los fàcilment, i encara
teniu els ulls i el cor de vidre fràgil.
Sou calafats, fusters o bé paletes
de noms obscurs, i teniu dones grises
i una llar de cartó i fusta vermella.
Però jo envejo el vostre noble ofici
perquè sou alts i forts i bruns de rostre,
i estimeu tendrament les vostres eines,
i provoqueu esclats al pit de dones
desconegudes que no us saben febles,
i a cada instant gasteu tota una vida
perquè no hi ha futur que no us pertanyi,
i us enfileu, segurs, per les escales,
i canteu, treballant, velles tonades.
Jo us envejo i voldria ser tan orfe
de mirallets com deveu ser vosaltres,
i reposar de nits amb un bleix rítmic,
i llevar-me de nou, i viure els dies
transcorregut completament per l’aire.
A CLAUS DE SORRA
A claus de sorra he penjat els ormeigs
i he desat tots els llibres a calaixos de boira.
Ara, amb les mans pintades de colors,
em posaré la roba de les festes
i esperaré les noies quan surtin del cinema.
Si plou duré un paraigua de color cridaner
i unes sabates grosses d’un verd agosarat.
Les noies passaran i diran: – Bones tardes
(potser totes, qui sap!, m’estimen en silenci),
i fugiran pels carrers tenebrosos
a perdre’s dins els braços d’homes d’estirp incerta.
Quan sigui fosc tornaré cap a casa
repetint en veu baixa versos que encara estimo,
cansat i decebut; i em pesarà la roba
damunt el gest tristíssim de peresa.
Hi haurà a cada portal una parella
besant-se o qui sap què, mentre que jo,
sol i indefens, pensaré que la nit
és una noia verge que m’espera
i a crits estriparé l’embruix que me’n separa.
——————————————————————————–
Llibre d’absències
LLETRA A DOLORS
Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m’acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m’angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d’aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m’esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d’acomplir-los.
Te’m fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t’evoco,
segur com mai que l’única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l’esperança i la bellesa.
Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m’acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d’aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se’m representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.
EL TEMPS
No més incerta de tan vehement
la sorpresa amb què aculls la llum que esclata
rera el mirall opac i els cortinatges
angoixants i feixucs d’aquest llarg temps de prova.
És així com la vida expressa el seu
misteri i en referma la bellesa.
L’entreteixit del temps no mostra cap
fissura, flueix sempre, ineluctable.
Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.
——————————————————————————–
Estimada Marta
[I]
Mira’m els ulls que cap fosca no venç.
Vinc d’un estiu amb massa pluges,
però duc foc a l’arrel de les ungles
i no tinc cap sangtraït pels racons
de la pell del record.
Per l’abril farà anys del desgavell:
set anys, cosits amb una agulla d’or
a la sorra del temps,
platges enllà perquè la mar els renti
i el sol i el vent en facin diademes.
Mira’m els ulls i oblida el cos feixuc,
la cambra closa, els grans silencis;
de tot això só ric, i de més coses,
però no em tempta la fredor del vidre
i sobrevisc, aigües damunt del somni,
tenaç com sempre.
Mira’m els ulls. Hi pots llegir el retorn.
*
Debades plou en algun lloc remot.
Tot és suau, i aquests instants que passo
configurant records que no he viscut
són uns instants d’intimitat extrema
densament plens de tot allò que vull;
moments de vida il.limitada i clara.
Debades plou. També debades xisclen
els falciots ran de finestra, i s’omple
molt lentament el càntir de la tarda.
*
A voltes cau una cortina espessa
damunt de tot, i tot esdevé estèril.
No és el silenci i és més que el silenci.
Floten els mots en una mar immòbil,
tota la cambra és un parany i esclaten,
inútilment, angoixes i projectes.
Res no distreu d’aquests instants terribles
com tancar els ulls i imaginar una noia
de cos propici al joc, a la baralla.
*
Des de les hores mortes, talaiot,
m’omplo la pell de dibuixos obscens
i tu hi ets, Marta, en tots. Minuciós
et ressegueixo sines i malucs,
el ventre lleu i el sexe ardent i obscur
amb la punta dels dits extasiats.
Ets una sola i moltes. Complaent
i complaguda alhora rodolem
per un pendent insòlit. Cada gest
perfà l’extrema intimitat del joc
desmesurat i estricte. Marta, els mots
que ens diem sense dir-los no són pas
escuma sinó aigua, i el desig
és un vast horitzó. Si tanco els ulls
te’m fas present i esclaten els colors.
L’arbre de llum tan densa dels sentits
poblat de nou de fulles i d’ocells.
——————————————————————————–
La pell del violí
UN DIA QUALSEVOL
Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m’arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l’alè
per afirmar una presència
d’estricte vegetal.
L’ossada que em sustenta
s’endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d’ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.
——————————————————————————–
Llibre de les solituds
COMPLIMENT A ANTONIO MACHADO
No t’he dut flors, Antonio, t’he portat
un silenci amorós, per no interrompre
el teu íntim diàleg amb la mort
que fa tants anys que dura. Compartir-te
ha estat deturar el temps, per retrobar-me
més ingenu que mai i amb un sanglot
a flor de pell, com una criatura.
No t’he dut res, Antonio, però estimo
més que abans aquest mar que m’ha vist créixer
i prop del qual confio de morir
d’ençà que he vist que tu m’hi acompanyaves.
——————————————————————————–
Altres poemes
L’AMOR
Tot en l’amor s’emplena de sentit.
La força renovada d’aquest cor
tan malmenat per la vida, d’on surt
sinó del seu immens cabal d’amor ?
És, doncs, sols per l’amor que ens creixen
roses als dits i se’ns revelen els misteris;
i en l’amor tot és just i necessari.
Creu en el cos, per tant, i en ell assaja
de perdurar, i fes que tot perduri
dignificant-ho sempre amb amorosa
sol.licitud : així donaràs vida.
DESPRÉS
No serà falaguer, l’estiu, i la tardor
-saps prou com l’estimàvem-
serà potser en excés melangiosa.
Quan s’escurcin els dies te’m faràs més
present,
perquè el silenci fa més densos
els records, i més íntim el temps
que ens és donat per viure’ls.
A ulls clucs et veuré: tot serà tu
per la cambra, pels llibres, en la fosca.
Després passaran anys i esdevindràs
translúcida
i a través teu estimaré el futur
potser sense pensar-te ni sentir-te.
Arribaràs a ser una part tan íntima
de mi mateix, que al capdavall la mort
se t’endurà de nou quan se m’endugui.
DESERTA EL FOSC
Deserta el fosc, i que et sigui la pena
com un espai secret de tu mateix
des d’on tot és insòlitament digne.
No l’enyor que marceix, sinó el cabal
de serenor, la solitud entesa
com un estar en les coses per comprendre’n
les mudances, els ritmes, la bellesa.
Així el dolor no crema ni resseca
i en el silenci hi trobes l’harmonia
que semblava trencada ja per sempre.
Deserta el fosc, surt a la llum i viu.
L’ESPAI DE MI
Vetlla l’espai de mi que et configura
i així sabràs que mai no s’interposa
entre tu i jo cap llei de melangia.
No et recordo enyorós: t’estimo en una
dimensió de mi que no sabia
potser perquè el teu cos me l’ocultava.
Ara m’atardo amb tu sense tenir-te
pels blaus i verds lentíssims de la tarda
i pels ocres tendríssims del poema.