CARTA DE BARCELONA – Fins més enllà de tu… – por JOSEP A. VIDAL

 

 

Amb el gest ben après de les rutines prenc el drap de la pols i em disposo a la feina. És un matí tardoral i plujós. El cel plumbi difon una claror entelada i el paisatge apareix melangiós, alhora dens i vaporós, com darrere una gasa. Seguint l’itinerari quotidià, ressegueixo amb el drap totes les formes del paisatge domèstic. Superfícies i angles, i relleus, motllures, raconades… Tots els objectes exposats a l’atac persistent de la pols, que es renova un dia, un altre dia, un dia més i encara un altre dia… Fins més enllà de tu, de mi. Me’n conec cada forma, cada volum; me’n se cada reflex. Me’ls he après de cor sense voler, a força d’hores, de dies, d’anys. Envelleixen amb mi com jo envelleixo amb ells… I ells com jo, ens carreguem d’absència… Ells com jo sense tu.

Treure la pols és un gest amorós, una carícia.

A través del teixit flonjo, la meva mà s’entreté en el contacte amorós de la fina superfície de la caixa del vell aparell de ràdio, s’hi empereseix i n’allarga el contacte, la carícia. Ressegueix les formes sense arestes, arrodonides de la baquelita de color marró fosc; la pantalla de vidre on es llegeixen, formant rengles esglaonats de rètols grocs, els noms de ciutats d’arreu del món, principalment d’Europa. Els vaig llegir, encara infant, tantes vegades… Del llit estant, afectat per una malaltia inflamatòria que m’obligà a allitar-me llargues temporades, manipulava la rodeta del selector d’emissores per explorar les veus per a mi incomprensibles que m’arribaven suposadament de l’indret que assenyalava l’agulla en el dial. Jo era un infant de nou o deu anys quan aquest receptor, ara carregat d’anys, va arribar a casa. Vaig acompanyar el pare a buscar-lo, no pas a la botiga, sinó al vaixell amb què navegava el mariner, amic del pare, que ens l’havia portat d’Holanda. El moll on el vaixell estava amarrat és avui una zona de lleure completament oberta, però a mitjan anys cinquanta era un espai gris, brut de carbó, pavimentat amb llambordes de granit, solcat per les vies per on circulaven uns trens de càrrega i descàrrega que exhalaven asmàtiques fumerades de carbonissa. El recinte estava tancat amb murs i portes reixades vigilades per la policia duanera, que indefectiblement t’interrogava en entrar i en sortir i inspeccionava el que duies. Amb el pare, mariner frustrat, travessava sovint aquells controls per visitar els seus amics navegants que feien escala regularment a Barcelona, i vaig ser sovint testimoni de les aventurades maniobres i astúcies que els permetien desembarcar petites mercaderies sense provocar la suspicàcia dels controls duaners. L’aparell de ràdio va desembarcar amagat en la cistella de canya d’una garrafa… Instal·lat a casa, va convocar al seu voltant moltes estones de convivència familiar. I va funcionar fidelment fins que arribà al moment d’extenuació final. Estic segur, però, que encara funcionaria si provés d’encendre’l, si gosés torbar el mutisme agònic de les làmpades.

Amb el drap de la pols amarat de silencis ressegueixo el mirall, ja buit de tu. La meva imatge, estranya, incomprensible, mira desconcertada el meu decandiment. Repasso cada marc de les fotografies on va aturar-se el temps. Tres instants, una vida. I el caprici atzarós, inexplicable, que siguin aquests tres.

Acarono la caixa del rellotge damunt la calaixera, i el vidre de l’esfera on les busques segueixen un camí circular que no té fi: una volta, i una altra, i més, i més, i més… Vaig aprendre a comptar-les, com qui guarda un tresor: minuts, i hores, i dies… Dies, hores, minuts…, i menys, i menys…, i res.

El drap amorosit de nostàlgies i absències desperta melodies en el vell tocadiscs, ara en silenci. Sento dins meu la teva veu que canta. I m’entesto tossut a arrencar de la caixa silenciosa la pols de tantes notes, de tantes melodies com guarda el meu record. I la pols persisteix, com un tel enganxat a la gàbia de plàstic que protegeix el plat, ara quiet, tal vegada cansat de girar, i girar, i girar. I girava per tu. Ara els discs de vinil els trec molt rarament de l’armari on reposen. Estan gastats i vells, xerriquen, xauxinegen, estosseguen bronquítics. I malgrat tot, els trec de tant en tant i faig sonar, amorós, reverent, com un acte sagrat, aquest vell tocadiscs que tu em vas regalar…, amic de tantes hores des de fa cinquanta anys.

Avui ja no es fabriquen coses que durin tant. Per alimentar el desfici consumista, hem après a programar a curt termini la necessària obsolescència dels objectes. Obsolescència…? Qui la mesura, l’obsolescència? Els experts en mercats no saben res, probablement, de com la vida va amarant els objectes ni de com els objectes ens guarden el temps i la memòria.

Acabo el ritual quotidià de la neteja. Encara plou i el cel plumbi difon una claror entelada… Demà, quan el reprengui un dia més –o menys– retrobaré la pols que pacientment m’espera, la pols fidel, que surt de no sé on, de la terra o del temps, dels camins transitats, de la memòria… I seguiré, amorós, reverent, amb el drap totes les formes del paisatge domèstic. Superfícies i angles, i relleus, motllures, raconades… Tots els objectes exposats a l’atac persistent de la pols, que es renova un dia, un altre dia, un dia més i encara un altre dia… Fins més enllà de tu, de mi.

Josep A. Vidal

One comment

  1. Ramon

    Una entranyable prosa poètica!

    Gostar

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão /  Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão /  Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão /  Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão /  Alterar )

Connecting to %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: