La Via Catalana cap a la independència ha travessat Catalunya i n’ha enllaçat dos dels extrems convencionals, des del Pertús fins a Alcanar. A la convocatòria de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que demanava 400 000 persones per cobrir els 400 quilòmetres de l’antiga Via Augusta romana, hi van respondre 1 600 000 persones pel cap baix. La ratio prevista era d’una persona per metre de trajecte: les imatges fan evident que en tot el recorregut la cadena humana era un rengle compacte, amb una densitat pràcticament de 2 persones per metre, i que pràcticament arreu els participants s’hi agrupaven formant un doble o triple rengle o clarament una aglomeració de gent. Només a la ciutat de Barcelona hi van concórrer 500 000 persones.1
En un centenar de ciutats arreu del món s’hi van formar també cadenes testimonials, més o menys nombroses, però sempre entusiàstiques.2
Catalunya vol decidir el seu futur, exercint la seva sobirania nacional: ha plantat cara al repte i s’ha fet present davant el món.
A Brussel·les, la diplomàcia espanyola ha mobilitzat la seva diplomàcia per evitar que cap representant d’un Estat membre de la UE faci algun comentari o pronunciament sobre aquest fet històric. I Brussel·les, obedient, calla de moment.
– El president del govern espanyol també calla –de moment– i deixa que parlin alguns dels seus ministres, que ho fan tan maldestrament com els és habitual. El ministre d’exteriors, García Margallo, reconeix l’èxit de la convocatòria independentista, la capacitat logística, la resposta de la gent, i recorda que un acte com aquest és possible perquè “Espanya viu un règim de llibertats exemplar”.
– La vicepresidenta Sáenz de Santamaría exhibeix, com d’habitud, el seu cinisme vanitós i petulant per dir que “el govern escolta tothom, també la majoria silenciosa que formen els qui s’han quedat a casa i no han participat en la cadena” i recorda, amb un ridícul gest de prepotència que li és habitual, que “ells” –el govern del PP– són govern a tota Espanya.
– I el ministre de l’Interior, el senyor Fernández Díaz, diu que cal dividir per quatre la xifra de participants que ha donat el seu homòleg català, és a dir, que d’un milió sis-centes mil persones cal passar a 400 000.
En resum: García Margallo, ministre d’exteriors, summament ocupat ara en la batalla de Gibraltar, gosa parlar de règim de llibertats en un país en què el seu govern nomena a dit entre els seus afins el president del Tribunal Constitucional, anticatalanista convicte; en un país en què es destrueixen les presumptes proves d’una comptabilitat B en negre del partit del govern; etc.
En resum: Sáenz de Santamaría diu que el govern “escolta” i “interpreta” el silenci de les majories, però no explica com s’ho fan per escoltar una cosa tan difícil d’escoltar com el silenci i interpretar-lo, i potser és per això que demostren no entendre res del que està passant i quan parlen no saben de què parlen. Probablement no saben que les majories només compten quan s’aglutinen al voltant d’una causa; que el silenci –si no respon a un acord– mai no configura majories comptables; que per interpretar el silenci només hi ha una via: les urnes, la consulta, els vots, les paperetes…, és a dir, un exercici democràtic que el govern del qual és vicepresidenta nega sistemàticament als catalans i a les majories silencioses que diuen interpretar.
En resum: el ministre del Interior, el senyor Fernández Díaz, exhibeix novament la seva incapacitat habitual. Durant les últimes eleccions catalanes, no va ser capaç d’explicar qui va elaborar un informe policial distribuït als mitjans en plena campanya en el qual s’atacava el candidat de CiU a la presidència de la Generalitat, un fet escandalós que hauria fet caure el govern en qualsevol país democràtic, pel qual, naturalment, Fernández Díaz no va dimitir… I ara aquest mateix senyor demostra no sap fer una regla de tres tan simple com aquesta: si en un recorregut de 400 quilòmetres (400 000 metres) cada metre és ocupat per una persona, quin és el total de persones? Quatre-centes mil, naturalment. I si cada metre l’ocupen dues, tres, quatre o més persones, segons els trams, i a la ciutat de Barcelona, amb un recorregut de 30 o 40 km, s’hi concentren 500 000 persones, quin serà el nombre total de participants? És evident: dues, tres o quatre vegades superior a 400 000 persones. Doncs, no senyor; per al brillant ministre de l’Interior, continuen sent 400 000.
I mentre el Sr. Fernández Díaz es fa un embolic comptant amb els dits, per la porta falsa se li colen un grup de feixistes anacrònics, sorgits del túnel del temps, zombis d’un temps de la història que mai no hauria hagut d’existir,3 i li munten un aldarull, amb agressions físiques, destrosses i gasos lacrimògens a la Delegació de Catalunya a Madrid, on s’estava realitzant un acte cívic i democràtic, com es fa cada any per commemorar la Diada Nacional.4 I segons sembla el senyor ministre de l’Interior no havia previst cap mesura de seguretat: estava massa enfeinat vigilant els catalans i els valencians que es donaven la mà de banda a banda del riu de la Sénia, els milers de persones que formaven una cadena humana, fraterna, per damunt de fronteres imposades, els milers, i milions, de catalans que han dit prou, que han sortit al carrer i han travessat el país, o que s’han quedat a casa formant les majories silencioses que volen ser consultades… Amb tanta feina controlant demòcrates pacífics, no li va quedar temps per controlar els feixistes i els violents.
Però, tot el que he dit fins ara ja és història: així que deixem-ho, perquè avui ja és l’endemà i tenim feina a fer. Deixem que el govern espanyol –i altres institucions, mitjans i persones a imitació d’ell– continuï “escoltant i interpretant al seu gust el silenci de majories imaginades i pressentides, i que continuï ignorant, mentre pugui, el clam de les majories reals i evidents que demanen una consulta legal i democràtica per decidir exercir el dret sobirà a decidir el seu futur.5
Josep A. Vidal
1. http://www.tv3.cat/videos/4673611/La-Via-Catalana-des-de-laire-del-Vallespir-al-Baix-Maestrat
2. http://www.youtube.com/watch?v=Kj_IL0hhFQ0
3. Segons els informatius del migdia d’avui, entre els provocadors, que han estat identificats i detinguts, n’hi ha que tenen relació de parentiu amb alguns alts càrrecs institucionals, entre els quals el ministre de Defensa. Això, que, naturalment, no permet fer inferències de complicitats, sí que fa pensar en un determinat mapa de proximitats ideològiques en la perifèria del poder.
4. http://www.youtube.com/watch?v=2Q8Woh3GQhM
5. El president del govern espanyol adreçarà al president de la Generalitat, probablement molt aviat, una carta responent a la que aquest li va adreçar a primers de juliol expressant-li la voluntat de celebrar a Catalunya una consulta pactada. La resposta, que comentarem quan s’escaigui, dirà que no hi ha espai en el marc constitucional per dur a terme la consulta i proposarà o alentarà l’entesa mitjançant el diàleg i la col·laboració institucional per millorar –per enèsima vegada– l’encaix de Catalunya a Espanya. La negativa arribarà acompanyada de les floritures adients perquè sembli que la “els qui no volen dialogar” són –com sempre– els catalans, victimistes de mena, i que totes les malvestats són resultat de la seva actitud irresponsable. Totes les floritures que calgui per rentar la cara del seu govern davant la Unió Europea i el món.