Catalunya, voluntat nacional i europeisme – Josep A. Vidal

Tot commemorant la independència portuguesa

La commemoració de la independència de Portugal té, amb Catalunya, un nexe que podem considerar des d’una doble perspectiva. En la perspectivade la Catalunya actual, immersa en un procés d’afirmació nacional en què una part notable de la societat catalana vol la independència, i en la perspectiva històrica, que ens evoca uns fets compartits que constitueixen un dels episodis cabdals en la inspiració de la nostra actual vindicació nacional.

La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) –marc en què es produïren la independència portuguesa, que es consolidà, i la catalana, que fou atzarosa i va durar poc més d’una dècada– fou la primera convulsió bèl·lica d’abast continental en la configuració d’Europa com a ens històric susceptible d’una articulació política global. D’aleshores ençà els sismes bèl·lics van anar sacsejant l’àmbit geopolític europeu amb convulsions successives: la Guerra de Successió (1702-1714); la Revolució Francesa (en la transició cap al XIX) i les guerres napoleòniques subsegüents; les revolucions liberals i els nacionalismes (al llarg del XIX); la Primera i la Segona Guerres Mundials (en la primera meitat del segle XX); les diferents fases en el procés de construcció de la UE (en el marc de la Guerra Freda i al llarg de la segona meitat del XX), i, en el marc de la crisi actual, la fallida del model i dels conceptes fonaments que han articulat la construcció europea fins ara, que obliga a un replantejament profund per enfortir l’entitat política del continent des de pressupòsits ideològics més aptes per a un futur capaç de desfer-se de les hipoteques de la vella història.

En cadascuna d’aquestes cruïlles en la construcció europea, Catalunya ha reclamat el dret a participar-hi, a ser-hi amb plenitud, com a Estat entre els Estats, deslliurat de la tutela del conqueridor. Per a l’Espanya configurada a imatge de Castella Catalunya ha estat sempre, amb més o menys evidència, terra de conquesta, territori a “assimilar”, és a dir, aquell que ha calgut mantenir sotmès, aquell que s’ha mirat de desnaturalitzar-lo per fer-lo igual (assimilat) al vencedor; aquell que, sotmès a un colonialisme peculiar i dissimulat, retia importants beneficis, administrat per una aristocràcia/burgesia/administració fidel al poder i colonitzadora i, en tot cas, més fidel als propis interessos que als interessos nacionals; un territori que calia vigilar amb les armes a la mà i bombardejar regularment per evitar-ne la sedició.

En resum, doncs, avui, en el marc de la crisi actual i del qüestionament europeu, Catalunya vol prendre a les seves mans les regnes del seu futur. Abans, entre la Primera i la Segona Guerres Mundials Catalunya va viure sengles intents sobiranistes, en què intentà aconseguir la independència.. En el marc de les guerres napoleòniques, al segle XIX, Catalunya s’havia lliurat també al miratge de la recuperació nacional a l’empara dels ideals de llibertat i de l’esclat dels corrents nacionalistes al món occidental. Al segle XVIII, en el marc de la guerra europea que es desfermà arran del problema successori als regnes d’Espanya, Catalunya ho va intentar fins a l’extenuació. I abans ho havia intentat en el marc de la Guerra dels Trenta Anys… Sempre fins a l’extrem, sempre desesperadament, sempre mirant a Europa, i sempre amb un vessament de sang extenuant i infructuós.

En el marc de la Guerra dels Trenta Anys, la monarquia espanyola, coronada en la figura de Felip IV de Castella i III de Catalunya però menada per les mans maldestres del comte duc d’Olivares, va haver de presentar batalla en diferents fronts europeus. Incapaç de fer cara a les ingents despeses del conflicte –agreujades pel desgavell a les colònies americanes, per la caiguda del comerç, per la pèrdua de la flota, per les despeses dels exèrcits, per la davallada demogràfica dels regnes, per l’empobriment d’una economia precària, i pel desgovern– va veure en el desenvolupament i la riquesa econòmica i demogràfica dels dos extrems a banda i banda de la Península –Catalunya i Portugal, principalment, tots dos territoris de conquesta, amb història, llengua, règim econòmic i fiscal i jurisprudència pròpia– la font de recursos que necessitava la Hisenda espanyola per rescabalar-se de la fallida econòmica.

Els catalans, com van fer els portuguesos malgrat la llagoteria d’algun sector aristocràtic afí als interessos de la cort, es van negar en rodó a acceptar nous impostos, a cedir homes per a la guerra fora de les seves fronteres i a allotjar un exèrcit permanent a Catalunya.

Però Olivares, i el mateix Felip IV, amb la voluntat de vèncer aquesta contrarietat, van pensar que havia arribat l’hora de posar fi a les singularitats dels territoris díscols. L’evolució de la guerra va afavorir l’entrada de tropes al Principat amb el pretext d’aturar l’ofensiva dels exèrcits francesos de Lluís XIII, que el juny de 1639 havien pres possessió del castell de Salses, el bastió més septentrional del territori català. Malgrat l’anterior oposició a la guerra, els catalans hi van participar activament fins a la recuperació de Salses, el gener del 1640. Però els terços castellans, un cop en territori català i malgrat la baixa intensitat bèl·lica –atès que la guerra s’havia desplaçat cap a d’altres fronts, com els italians–es van instal·lar a Catalunya i hi van cometre tota mena d’abusos i violacions dels furs, l’autoritat i la jurisprudència dels catalans, amb una lesió permanent dels béns i de les persones. En un clima d’exaltació creixent, la primavera del 1640 els pagesos es van revoltar (Guerra dels Segadors), amb particular violència a la Catalunya septentrional. El mes de maig els pagesos van entrar a Barcelona i van alliberar el diputat Tamarit, empresonat per haver-se oposat a l’allotjament de la gent d’armes. El 7 de juny, diada de Corpus, va ser una jornada sagnant (Corpus de Sang) i la revolta es va escampar. Davant la repressió ordenada per Olivares i en un clima de relacions absolutament malmès, que feia impossible qualsevol negociació amb la monarquia –amb una imminent invasió militar de Catalunya–, els representamts de les institucions catalanes van concertar amb França el Pacte de Ceret, pel qual, Lluís XIII, el monarca francès, es comprometia a ajudar militarment Catalunya, que es constituiria com a República independent sota empara francesa.

La pretesa independència, però, va durar poc, perquè davant la pressió de les tropes castellanes, que ocupaven progressivament el territori català pel sud i l’oest, el Principat va cedir a les hàbils maniobres de Richelieu i Lluís XIII va ser proclamat comte de Barcelona el gener del 1641.

El 26 de gener del mateix any, les tropes de Felip IV, que pretenien la conquesta de Barcelona, van ser derrotades per les tropes catalanes, que comptaven amb el suport de la cavalleria francesa.1 Malgrat aquesta victòria, la guerra va continuar durant molts anys, en els quals el Principat de Catalunya va patir l’assetjament de l’exèrcit de Felip IV i els abusos dels francesos, que, com era previsible, una vegada més van incomplir els seus juraments i el pacte de respecte a la sobirania catalana.

La Pau de Westfàlia, que va posar fi a la Guerra dels Trenta anys, va deixar una Espanya exhausta socialment, desconcertada políticament, arruïnada econòmicament i desmoralitzada. Portugal, que havia recuperat la seva influència al Brasil, després que hi fracassés la gestió holandesa, era per a Espanya una pèrdua irrecuperable, perquè haurien calgut uns recursos dels quals no disposaven ni l’economia ni la demografia de la corona espanyola. Però, Felip IV, ja sense Olivares, necessitava la victòria sobre Catalunya. Alhora, els francesos, que havien tancat el conflicte amb Àustria en la Pau de Westfàlia i n’havien sortit ben parats (guanyant Metz, Toul, Verdun, Alsàcia…), poc interessats a eternitzar la guerra amb Felip IV, van continuar participant en escaramusses al Principat, mentre negociaven, d’esquena als interessos dels catalans, un tancament del conflicte que afavorís les seves pretensions territorials i hegemòniques. Així, van intentar bescanviar Catalunya pel que Espanya conservava encara dels Països Baixos (sense comptar, és clar, amb l’opinió dels holandesos).

La guerra s’allargà fins al 1959. Onze anys després de Westfàlia, França (Lluís XIV i el seu ministre Mazzarino) i Castella (Felip IV i el seu ministre Luis de Haro) acordaven, amb la signatura del Tractat dels Pirineus, la fi de la guerra. Catalunya era moneda de canvi: França es quedava el comtat català del Rosselló (el Conflent, el Capcir i el Vallespir) i la part de la Cerdanya al nord dels Pirineus.

La concreció del Tractat dels Pirineus es va allargar encara prop de mig segle després de la signatura, i les resolucions no van ser comunicades a les Corts catalanes fins al 1702, quan Catalunya era tot just a les portes d’un nou conflicte, la Guerra de Successió (1702-1714), que havia de renovar l’afany d’independència i repetir la derrota, la conquesta i la pèrdua de les llibertats després de la traïció dels seus aliats europeus.

Avui, en el debat recurrent sobre la voluntat dels catalans de recuperar la sobirania plena per exercir el dret d’independència, des dels sectors contraris s’articula un discurs historiogràfic singular, segons el qual els catalans hem inventat la nostra història per deformar o ocultar una identitat espanyola que té un munt de segles d’arrelament. Segons aquests malabaristes de la història post-postmoderns, els pobles no existeixen com a ens jurídic ni com a posseïdors de drets, ni tan sols les nacions: només existeixen les persones organitzades en estats sancionats per mitjà d’una constitució. Tampoc no existeix, per tant, un patriotisme lligat al territori, ni a la cultura, ni a la llengua, ni a la identitat, ni a la voluntat de ser… Només existeix el patriotisme “constitucional”, que vincula les persones constituïdes en unitat estatal, la unió de les quals ha estat sancionada pel pacte constitucional que ells mateixos o els seus avantpassats van signar. I cap grup no pot modificar aquest pacte adduint pretensions de territorialitat singular o nacionals: la modificació només és possible amb la participació decisòria de “tots” els patriotes constitucionals, el “poble constituït en Estat”. La sobirania –i per tant la possibilitat de decidir sobre la integritat de l’Estat o sobre l’hipotètic destí singular d’una part del territori– és de “tots” els espanyols. Ergo, els catalans no podem decidir sobre nosaltres mateixos, perquè “no existim” com a ens territorial ni nacional posseïdor de drets.

I aquests malabaristes de la història, funambulistes de la realitat, endevinadors del futur, i demiürgs constitucionalistes ens prediquen, argumenten amb sofismes i pronostiquen profètics que, fora de la Constitució –que és cosa de tots– no hi ha camins. Ni per un moment no els passa pel cap pensar que, pel fet que tots els espanyols siguin de dret i de facto ciutadans europeus, sotmesos a una Constitució –sancionada o in pectore– europea, no deixen de ser suficientes i sobirans per decidir sobre el territori espanyol, i no se’ls acudiria que els ciutadans europeus, tots ells, es pronunciessin, posemper cas, sobre Gibraltar o sobre la cessió al Marroc dels territoris africans espanyols, continentals i insulars.

Així, com en altres moments de la nostra història, els catalans ens enfrontem a una pregunta indefugible: Què cal fer per exercir la sobirania nacional i, si ho volem, optar per la independència? És evident que, si en el passat de les monarquies propietàries i aristocràtiques, de les monarquies absolutistes i de les monarquies imperialistes, el que calia fer era decidir-ho a canonades, avui, al si de la Unió Europea i dels organismes internacionals, el debat no s’ha de situar en el camp de batalla sinó a l’empara del dret internacional. Però aquest és un territori en el qual l’Estat espanyol, subjugat a les estretors del nacionalisme obtús dels seus resposables polítics, es mou com com un elefant en un magatzem de pisa. A la fi, als catalans, si no tenim com a interlocutor un Estat realment compromès i respectuós amb la democràcia, i atès que no ens volem resignar a l’estatu quo actual, només ens quedarà com a darrera instància el cop de porta a l’empara dels nostres drets com a poble i del dret internacional.

Josep A. Vidal

(1) Val la penar assenyalar que el general Franco va elegir aquest mateix dia de l’any 1939, el 26 de gener, perquè el seu exèrcit entrés victoriós a Barcelona. Amb l’elecció d’aquesta data –gens casual– venjava –si més no en l’imaginari nacionalista malaltís del seu ideari– l’honor malmès per la victòria dels catalans tres segles abans.

Leave a Reply