L’Onze de Setembre una cadena humana travessarà Catalunya de nord a sud per la Independència
Amb l’inici del mes de setembre a Catalunya hem començat el compte enrere per a l’Onze de Setembre, la nostra diada nacional, en què commemorem –que no celebrem– la caiguda de Barcelona a mans de les tropes de Felip V l’any 1714, després d’un setge ferotge i implacable i d’una resistència desesperada malgrat que totes les potències implicades en aquell primer gran conflicte europeu havien decidit ja, in pectore o de facto, incomplir acords, compromisos i fidelitats i abandonar els catalans a la seva sort. Europa començava aleshores, encara sense formulacions teòriques, el camí cap a la modernitat i ho feia cercant l’equilibri de forces de les grans potències, la salvaguarda dels interessos particularistes i la traïció i l’abandonament dels més febles, que havien de veure com els poderosos trossejaven territoris, se saltaven drets històrics i legalitats i es repartien el pastís europeu, especialment l’àrea d’influència mediterrània, Catalunya inclosa.
L’Onze de Setembre d’enguany se situa enmig de dos esdeveniments carregats de significació política: la gran manifestació de la Diada Nacional del passat 2012, en què centenars de milers de catalans –tant se val el nombre– van mostrar, amb una contundència incontestable, l’ampli arrelament de la reivindicació sobiranista, d’allò que ha estat anomenat voluntat secessionista, clam independentista o dret a decidir: trieu la denominació que vulgueu, com aquí han anat fent partits, polítics i comentaristes, cadascú segons els seus interessos. La realitat, però, és que la societat catalana va clamar contra l’estatu quo autonòmic després del “fracàs” ignominiós del darrer intent estatutari, aigualit vergonyosament per la sentència d’un Tribunal Constitucional captiu dels interessos dels dos grans partits espanyols (PP i PSOE), que va convertir en fum un Estatut que havia estat discutit i aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats i pel Senat, i que havia sortit de les Cortes Españolas llimat i polit (“ribotejat” en paraules d’Alfonso Guerra) fins a desposseir-lo dels continguts més vindicatius i deixar-lo gairebé inservible, un Estatut que, a més, havia estat finalment sotmès a referèndum i aprovat pel poble català.
Amb la manifestació de la Diada del 2012 la societat catalana va dir prou. I el clam, que va néixer de la societat civil, va agafar a contrapèl els partits polítics, que encara ara, malgrat haver-se precipitat la fi d’una legislatura que no havia consumit el seu primer terç, haver-se celebrat eleccions i haver-se constituït un nou Parlament, no ha estat capaç de sortir de l’estadi dubitatiu i d’aconseguir una articulació entre la política i la societat civil que permeti una mínima eficàcia davant els reptes nacionals, econòmics i socials que té plantejats el nostre país.
Així que aquella Diada del 2012 és precedent inevitable de la d’enguay. Aquesta, però, té un altre referent, ara en el futur: l’any vinent es compleixen 300 anys de la desfeta del 1714, de manera que l’11 de setembre del 2014 arriba proveït d’una càrrega simbòlica que els partidaris de qualsevol de les opcions polítiques de l’arc parlamentari i tots els moviments cívics implicats en un projecte de país intentaran gestionar d’acord amb els propis interessos.
L’Assemblea Nacional Catalana (ANC), una organització de caràcter civil, i altres institucions i organitzacions de la societat catalana que han fet seva l’opció independentista preparen una cadena humana que travessarà Catalunya de nord a sud i enllaçarà els dos punts extrems del país, el Pertús i Alcanar, seguint el traçat de la Via Augusta romana. L’anomenada “Via Catalana per la Indepedència” ha volgut fer una manifestació inequívocament independentista per tal de defugir interpretacions desvirtuadores: tothom que hi sigui, en aquesta Via Catalana, es comptarà entre els qui estan a favor de la Independència: del dret a decidir, naturalment; de la sobirania del poble català, també; de la celebració d’un referèndum, si arriba el cas i és possible…, però, en tot cas i per damunt de tot, serà comptat entre els qui volen una Catalunya independent.
Quatre-centes mil persones són les que calen per cobrir els 400 km que separen els dos punts extrems del país que enllaçarà la cadena humana. Les persones hi seran, però el repte logístic de distribuir-les regularment és enorme. Les zones urbanes principals, com ara els trams que van des de la frontera fins a la zona metropolitana de Barcelona, per exemple, estan plens i sobresaturats; és a dir, hi ha més gent de la que cal, a part dels qui, probablement, han pensat a saltar-se el tràmit de la inscripció i hi acudiran per lliure. (És probable que en alguns d’aquests trams es formi espontàniament un segon cordó improvisat més o menys dens.) Però altres zones del país, com passa, per exemple, a les comarques del sud de Tarragona, el nombre de persones és encara insuficient, perquè ni comptant amb el 100% de la població no s’abastaria a omplir el recorregut: per això cal una complexa tasca de distribució i una operació de trasllat de persones que hores d’ara ha compromès ja tota la flota d’autocars i altres mitjans de transport del país. Totes les poblacions properes a la ruta que seguirà la Via Catalana, un centenar de municipis, han de preparar zones d’aparcament de vehicles, punts d’acollida dels visitants, mesures de seguretat i l’estratègia necessària perquè no es col·lapsin les carreteres i les comunicacions del país.
En tots aquests municipis s’hi han previst actes festius i reivindicatius des de primera hora del dia. Tot i que la Via Catalana no passarà per les comarques de l’interior, cosa que afecta íntegrament les comarques lleidatanes, serà Lleida el punt d’arrencada, atès que diferents grups de participants sortiran de bon matí dels llocs d’origen a peu o en bicicleta en direcció als diferents trams de la cadena. A les 17:14 (una hora d’evident valor simbòlic) arreu de Catalunya hi ha previst un repic de campanes, que acompanyarà la formació de la cadena.
Durant tot l’estiu s’han estat fent assajos a diferents punts del país, a les ciutats i les poblacions que han celebrat festes majors, als llocs on s’hi han fet concerts i aplecs, i fins i tot als cims de les muntanyes, com ara el Pedraforca o la Pica d’Estats.
En un total de 60 ciutats d’arreu del món, de tots els continents, s’hi han convocat també cadenes humanes que, amb independència del nombre de persones que convoquin, tenen un enorme valor solidari i testimonial per a la projecció internacional de la causa independentista a Catalunya.
Mentrestant, el govern espanyol opta pel silenci i evita de fer qualsevol moviment que pugui contribuir a donar ressò internacional a la causa secessionista. Mentre pugui, mirarà de treure importància a l’afer, sense perdre l’ocasió de desprestigiar l’independentisme presentant-lo displicentment com a anacrònic, retrògrad, insolidari, excloent, eixelebrat, impossible, suïcida, disgregador, sectari, abertzalista, inconsistent, manipulable i manipulador, sentimental, feixistitzant, etc. I és clar, (in/anti)constitucional, amb l’esperança que el descrèdit de la voluntat sobiranista vagi calant en l’opinió pública i s’instal·li com a noció essencial o primària, que no necessita argumentació, en l’ànim dels independentistes pusil·lànimes –que ells pensen que són la majoria–, pobra gent d’idees curtes, voluntat feble i caràcter inconstant, que finalment no gosaran fer el pas, sobretot –això pensen– quan vegin que en aquesta “España de las maravillas” la situació econòmica millora per obra i gràcia de la llàntia màgica d’Aladí i malgrat que Ali Babà i els seus sequaços continuïn campant-se-les per aquesta pell de brau sense gaires entrebancs: com sempre.
Josep A. Vidal