CARTA DE BARCELONA – En el primer aniversari del 20-S a Catalunya, un clam per la República: la catalana i l’espanyola / 2 – por JOSEP A. VIDAL

 

[segueix]

Mentre érem allà i anava arribant-hi més gent, els que seguíem l’actualitat per la ràdio vam saber que s’estaven produint nombroses operacions d’escorcoll en altres dependències, en domicilis particulars, en la seu d’algun partit… Aquell dia es van fer fins a 41 escorcolls: a la Vicepresidència i Conselleria d’Economia, a l’Agència Tributària, a la Conselleria de Governació, a la Conselleria d’Exteriors, a l’Institut Català de Finances, a la Seu d’Economia, a l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, a la Conselleria d’Afers socials, al CTTI, al Consorci de l’Administració Oberta… Simultàniament s’efectuen també 14 detencions de càrrecs públics i funcionaris. El secretari d’Hisenda, Josep Lluís Salvadó, i el Secretari General de la Vicepresidència, Josep Maria Jové, són dues de les persones detingudes. Amb un enigmàtic “Supongo que ya sabe de qué se le acusa”, se’ls emporten emmanillats; els tanquen en el compartiment estanc d’un furgó policial, sempre emmanillats, i, tot i que a Barcelona fa encara una calor estival, els posen la calefacció al màxim. Un cop a les dependències judicials, se’ls obliga a declarar davant el jugte emmanillats, malgrat la petició dels advocats al jutge perquè els deslliguin les mans.

Les mostres d’irregularitats, de desprotecció o d’indefensió, ja aleshores, són tan evidents que no s’expliquen sense una consigna de “tot s’hi val”. Com, si no, s’explica que el conductor d’un vehicle policial, que és, jeràrquicament, un ningú, pugui decidir inflingir als detinguts –encara sense càrrecs– el càstig de la calefacció? Com s’entén que, sense cap indici de perillositat dels detinguts per violència, el jutge decideixi que han de declarar emmanillats, quan això no es fa habitualment ni amb els acusats de crims violents? Com s’explica que, en personar-se la policia a casa d’en Josep Ma. Jové procedeixin a l’escorcoll del domicili sense esperar la presència d’un advocat? Etc. etc. Fins i tot el nom que la policia donà a l’operació d’aquell dia és una mostra de la voluntat d’escarni i de la “carta blanca” implícita en l’actuació dels dispositius: “Operación Anubis”, i no cal, probablement, recordar al lector que el nom prové de la divinitat egípcia de la Mort.

S’havia endegat una ofensiva a gran escala contra les institucions catalanes. I per què? Doncs, perquè s’havia anunciat i convocat un referèndum perquè la població catalana es pronunciés a favor o en contra de la constitució d’una República Catalana independent. Feia dies que Catalunya i especialment Barcelona i altres localitats estratègiques havien estat ocupades per milers de policies, que estaven instal·lats en hotels, casernes i en dos vaixells turístics de gran capacitat ancorats, respectivament, als ports de Barcelona i Tarragona. Molts d’aquells policies i guàrdies civils havien sortit de les seves poblacions d’origen aclamats per la població, amb càntics que els encoratjaven a venir a Catalunya a posar-hi ordre d’una manera gens ortodoxa: “A por ellos, oé; a por ellos, oé…” I havien vingut amb aquest ànim i aquesta mentalitat. I els “ellos” érem els catalans que volíem decidir democràticament el nostre futur polític. Dissortadament, aquell referèndum es feia en contra de la voluntat de l’Estat, que durant anys s’havia obstinat a negar el problema i el diàleg, i a imposar la indiferència davant la realitat. Aquella situació d’immobilisme havia arribat a un atzucac, en el qual, sense alternatives polítiques i “ignorats” i “menystinguts” per l’Estat espanyol els sobiranistes i republicans a Catalunya, havien posat data i terminis per a una consulta, i n’havien assumit el risc.

El risc, però, era mesurat: la mesura l’establia el fet de “confiar” que la resposta de l’Estat espanyol no podia deixar de ser “democràtica”. Es van (ens vam) equivocar. L’Estat espanyol tampoc no podia allargar la política del “no fer res”, i va decidir intervenir-hi: calia impedir el referèndum. No van intentar convèncer; això no s’ho van plantejar en cap moment, perquè hauria obrir un diàleg entre l’Estat espanyol i el sobiranisme republicà català, i van optar per la repressió: no cal fer cap esforç per a convèncer, quan tens tota la força necessària per a vèncer. Després ja vindria el diàleg, que, per als prepotents, és infinitament més fàcil amb un poble vençut que amb un poble alçat.

[seguirà]

Josep A. Vidal

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão /  Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão /  Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão /  Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão /  Alterar )

Connecting to %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: