CARTA DE BARCELONA – Espanya en el laberint de la política – por Josep A. Vidal
carlosloures
L’acceptació a tràmit pel Tribunal Constitucional de la impugnació de la Llei de consultes del Parlament català i del decret de convocatòria d’una consulta sobre el futur polític de Catalunya, a instàncies del govern espanyol va ser presentada a l’opinió pública com a “prohibició de la consulta” per l’alt tribunal. La sol·licitud del govern anava acompanyada de la instància al TC que, a partir de l’admissió a tràmit, tant la llei com el decret quedessin sense efecte. Per tant, el TC, que no té opció sobre aquest extrem, va aplicar allò que marquen els procediments, i la llei i el decret van quedar “suspesos”. El govern, però, en una de les seves habituals exhibicions de prepotència, ho va presentar davant l’opinió pública espanyola com a “prohibició del TC”, és a dir, allò que era una instància i una suspensió procedimental, ha estat presentat sempre, per totes les instàncies del poder i pels mitjans de comunicació nacionalistes espanyols, com una “sentència”. A fer punyetes, doncs, la separació de poders, que a Espanya seria irrisòria i si no fos lamentable.
El govern de la Generalitat de Catalunya va fer acatament formal de la suspensió, conscient, però, que això és un tràmit i no pas una sentència. El resultat del pas de la llei i el decret pel Tribunal Constitucional podria ser favorable a la constitucionalitat de tot plegat. En aquest sentit s’han pronunciat juristes tan insignes com els que constitueixen l’alt tribunal, per tant no es pot descartar un veredicte favorable a la llei. Però, trigarem mesos a tenir-lo, perquè el TC no té cap pressa i perquè al govern ja li està bé aquest estadi d’espera, atès que l’ha presentat com a “sentència” favorable a les seves tesis.
L’apropiació de la Justícia pel Partit Popular, especialment, i per tots els sectors del nacionalisme espanyol és realment escandalosa, i precisament aquesta dependència pot ser el fonament més ferm d’una sentència favorable a les tesis contra el dret a decidir dels catalans. No debades el president del Tribunal, nomenat a dit pel Govern, ha estat militant de quota del Partido Popular. I els càrrecs, quan són recompenses, es paguen amb fidelitats i favors. A Catalunya, però, volem pressuposar la “neutralitat” del Tribunal, si més no mentre els fets no ho desmenteixin de manera fefaent. La distorsió està en el fet que l’objectivitat de la sentència final no serà confirmació de confiança, sinó una sorpresa inesperada.
La suspensió de la llei i del decret va anar seguida per la convocatòria d’una acció popular (una mena d’enquesta) amb el mateix contingut previst per a la consulta, però sense l’aparell formal d’un referèndum. Sense cens, sense sorteig de meses, sense decret de convocatòria… Una acció popular, però, totalment emparada en la legislació catalana i en el dret a la llibertat d’expressió.
El govern espanyol, per boca del president, la vicepresidenta i tots els ministres que van tenir ocasió de parlar-ne, van presentar aquesta nova iniciativa de la societat catalana com una “pallassada”, una acció esperpèntica, un joc de criatures, una ridiculesa… I se’n van fer un tip de riure els ecos del qual van inundar de sarcasme tots els platós de les televisions espanyoles i les pàgines dels mitjans de comunicació.
El riure es va estroncar, però, quan van veure que tot tirava endavant, que la societat civil, els ajuntaments, i un nombre de voluntaris que en menys d’una setmana va ser de més de quaranta mil eren capaços d’endegar i tutelar una iniciativa popular que era seguida amb interès màxim pels mitjans de comunicació internacionals, que no s’estaven de dir que la fórmula elegida era el resultat de les prohibicions successives del govern espanyol, que no deixa opcions més conformes a la democràcia formal per a l’expressió dels catalans.
Van córrer aleshores a sol·licitar una nova intervenció del Tribunal Constitucional, convençuts que la “justícia” resoldria allò que la “política” no sabia resoldre. Novament es van dinamitar les fronteres entre el poder executiu i el poder judicial. I el resultat va ser esperpèntic, perquè no hi havia res que es pogués prohibir. Per això, no es va prohibir la consulta sinó les “intencions” de la consulta. El ridícul, des de la perspectiva del dret, és monumental, si més no en el marc d’un estat democràtic. “Com que no puc prohibir allò que es fa, prohibeixo la intenció amb què es fa”. La intenció, però, és una presumpció, i a partir d’aquest absurd el poder jurídic va entrar en un terreny pantanós, on resultava difícil qualsevol maniobra; mentre uns demanaven que s’enviés la guardia civil a retirar les urnes o fins i tot que s’actués contra la Generalitat, d’altres deien, des del mateix sector de la justícia, que no hi havia causa possible contra l’expressió de l’opinió dels catalans tal com es feia. I enmig d’aquest desgavell, aquella “pallassada” que s’havien inventat els catalans i que els havia fet riure tant, es va convertir en la pedra de toc de totes les febleses de la democràcia espanyola en aquesta legislatura de desgovern del PP. El govern era incapaç de donar respostes polítiques, el president era incapaç de reaccionar, la justícia apareixia mancada d’independència, i tot feia evident que Espanya va a la deriva.
Els més de dos milions i mig de catalans fent cua davant les urnes, arreu de la geografia catalana i en les meses constituïdes en nombroses ciutats del món fou una imatge frapant, que commocionà tot l’espectre polític espanyol i somogué les seguretats i garanties d’un govern espanyol que ho contemplava des de la incompetència política. En aquest context, des del partit del govern espanyol es van anunciar accions judicials contra la Generalitat, contra el govern de Catalunya, contra els ciutadans voluntaris… Membres del govern i del Partido Popular van anunciar la intervenció de la Fiscalia de l’Estat, i van anticipar el contingut de suposades denúncies abans que es produïssin. El cas és que la Fiscalia es va trobar en un atzucac: si no actuava, deixava de respondre a les expectatives i les pressions del govern i dels sectors espanyolistes; si actuava, demostrava clarament la seva manca d’independència. No val la pena descriure pas per pas el desgavell i el ridícul d’aquest esperpent: el cas, en síntesi, és que hem tingut la Fiscalia de l’Estat fent consultes, reunions i debats jurídics per trobar algun delicte que permetés actuar contra la Generalitat. És a dir, la premissa irrenunciable era: “La Fiscalia ha d’actuar contra la Generalitat necessàriament”, i la conseqüència: “cal trobar un delicte necessàriament”. I així es va parlar de “prevaricació”, “desobediència de la suspensió del TC”, “malversació de cabals públics”… I es va formalitzar la denúncia de la Fiscalia contra el President i la Vicepresidenta de la Generalitat i contra la Consellera d’Educació, que havia autoritzat l’ús de les escoles com a seu de les meses consultives.
I mentre bullia l’olla de la impotència política i dels disbarats jurídics, el President del govern espanyol fa una compareixença imprevista per fer balanç: “Vaig dir que a Catalunya no hi hauria consulta, i no n’hi ha hagut. El que s’ha fet a Catalunya és res, no té cap efecte, cap garantia democràtica ni significa res…” És a dir, torna a repetir la teoria de la insignificança i la política del menysteniment.
Però, per una acció popular que “no és res ni significa res ni té cap repercussió ni se li atorga cap valor”… s’ha forçat l’actuació de la Fiscalia?
A Austràlia, en la reunió del G20, Mariano Rajoy va exhibir coratge: “Aniré a Catalunya a explicar als catalans la posició del govern, perquè segurament no ens hem explicat bé”. Sí, vindrà a Catalunya aquest dimecres, però no es reunirà amb el president de la Generalitat perquè “no se dan las condiciones para ello”, i no participarà en cap acte públic obert, sinó només en actes de partit.
Mentrestant, a Catalunya continua bullint l’olla de la política i tots els partits, tant els que hi són com els que encara s’han de constituir, elaboren amb molta cura la seva acció immediata, en funció d’un tema principal, però no únic: la decisió sobre el futur de Catalunya.
La terra tremola sota els peus de la democràcia espanyola que es va construir durant la transició sense desfer-se del dogall del franquisme. La tremolor anuncia cada cop més clarament l’abast del sisme, però a Madrid, el govern del PP, amb el suport del PSOE, ha decidit decretar que tot plegat fa pessigolles. Ai!
