Com preveia en l’article a què es refereix aquesta Postdata, entre els moments de redacció i de publicació s’han produït fets significatius en el contenciós de Catalunya amb el Govern espanyol, i s’han esdevingut amb una celeritat que ja voldríem veure aplicada a altres qüestions de govern, i especialment als mecanismes de la Justícia, a Espanya.
El Govern va convocar el Consell d’Estat amb caràcter extraordinari (per primera vegada en la història) diumenge al vespre per sotmetre-hi el recurs que havia de presentar al Tribunal Constitucional contra la Llei de consultes catalana i contra el Decret de convocatòria de la consulta per al 9 de novembre. En poc més de mitja hora, el Consell d’Estat va emetre el seu veredicte: fet extraordinari, si suposem que calia llegir una documentació de prop de 40 pàgines, a més de les al·legacions del govern, debatre-les i emetre un dictamen. A continuació, dilluns, el govern espanyol va presentar els recursos d’inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional, demanant alhora la suspensió cautelar a tots els efectes, i amb acció retroactiva, de la llei i el decret, de manera que la suspensió afectés també a les accions executades, no només pels organismes de govern de la Generalitat, sinó també per terceres persones. El Tribunal Constitucional va ser convocat amb caràcter extraordinari el mateix dilluns (un altre fet insòlit) i va acceptar a tràmit els recursos i ordenà la suspensió cautelar de la llei i la convocatòria, també en un temps rècord. De manera també extraordinària, la comunicació de la mesura del Tribunal es va comunicar a la Generalitat telemàticament, per tal que fos d’efecte immediat…
Tot extraordinari, però ajustat al guió previst i, lamentablement, contrari a allò que calia esperar i desitjar de la presumpta responsabilitat i independència d’institucions tan enlairades. Però, en realitat, al marge del disseny ideal de la política, es temia que tant l’actuació del Consell d’Estat com la del Tribunal Constitucional s’ajustarien al guió previst pel govern. Lamentablement, en la democràcia espanyola la separació de poders ha esdevingut –amb un desvergonyiment escandalós– un aiguabarreig impresentable. Dues dades: el president del Consell d’Estat és el senyor José Manuel Romay Beccaria, que, des dels anys 60, en ple franquisme, ha ocupat càrrecs diversos vinculats al poder.1 És, en resum, un prohom del PP, la biografia política del qual –com la de molts d’altres– permet resseguir inequívocament certes continuïtats amb el règim anterior, emparades i redimides per l’anomenada transició espanyola.
I pel que fa al President del Tribunal Constitucional, el senyor Francisco Pérez de los Cobos, val a dir que és també un home crescut a l’empara del Partido Popular, del qual fou militant de quota.2 El President del Constitucional fou, arran del seu nomenament, fou objecte de petició de revocació per part de la Generalitat de Catalunya, ateses les seves opinions i manifestacions, que acrediten una pertinaç animadversió envers Catalunya i, especialment, contra l’Estatut de Catalunya, que considerà un cop funest a l’estabilitat constitucional de l’Estat espanyol. Amb motiu del dia de la Constitució de 2005, quan De los Cobos era catedràtic de Dret del Treball, va pronunciar un discurs anticatalanista en el qual considerava el nou Estatut que s’estava tramitant com un “verdadero órdago para la estabilidad constitucional”2: “Varias generaciones de catalanes han sido educadas en el desprecio, expreso o tácito, hacia la cultura española, y el Estatut es la primera manifestación política de ese desprecio” (6-12-2005, a Yecla, Múrcia).
Mentrestant, el Govern de la Generalitat, amb el suport de la gran majoria de les forces polítiques del Parlament de Catalunya continua portant endavant el mandat que va rebre en les eleccions parlamentàries del 2012, en què una gran majoria de la població va votar a favor dels partits que duien en el seu programa el compromís de celebració de la Consulta sobiranista. I, amb una cura que els mitjans espanyols s’obstinen a ignorar o desmentir per qualsevol mitjà,4 ho fa ajustant-se escrupolosament a la legalitat i al dret (i ho dic des del respecte a l’opinió dels qui, de manera honesta i informada, pensen que no és així).
L’escrupolositat legal amb què es desenvolupa el compliment del compromís electoral a Catalunya, juntament amb una actitud radicalment cívica i pacífica, convivencial, de la ciutadania, són trets irrenunciables del procés. I probablement són també les millors credencials i les millors armes. Dissortadament, però, el conflicte s’estableix entre parts desiguals, i el poder i la influència política –a més de la clau de la caixa, és a dir, l’administració dels diners– només els té una de les parts. Potser per això no li calen raons, o en té prou amb una: “és anticonstitucional, és il·legal, i no pot ser, i no ho permetrem…” i etc. Curiosament, a Espanya, on tanta gent important i tants polítics i mitjans, s’escandalitzen quan des de Catalunya diem que volem ser consultats,4 s’exhibeix un silenci còmplice quan el govern –és a dir, el poder executiu– pontifica una vegada i una altra sobre allò que és legal o il·legal i –saltant-se la necessària distància amb el poder judicial– dicta o condiciona –llegiu-ho com vulgueu– el sentit, sinó el contingut literal, de la sentència. Ningú surt en defensa d’una separació de poders imprescindible per a la salut democràtica en la governació de l’Estat.
Personalment confio que, en el duel desigual entre l’exquisitesa i la barroeria política, guanyarà finalment la primera, i que, malgrat que el camí serà llarg i costós, s’hi imposaran finalment les conviccions democràtiques. I si és així, hi haurem guanyat tots.
Josep A. Vidal
-
En el franquisme: Secretari General de Sanitat entre 1963 i 1966, Director de l’Instituto de Estudios de la Administración Local en 1973, Subsecretario de Presidencia en 1974, Subsecretario de Gobernación en 1975). Durant la transició i a l’ombra de Manuel Fraga: Vicepresident de la Xunta de Galícia en 1982, en el govern de Xerardo Fernández Albor, Diputat d’Alianza Popular en 1982, 1986, 1989 i 2000, President de la Diputació Provincial de la Corunya entre 1987 i 1990, Conseller d’Agricultura, Ramaderia i Política Forestal de la Xunta, Conselheiro de Sanitat amb Fraga Iribarne entre 1991 i 1996; i a l’ombra de José María Aznar: Ministro de Sanidad y Consumo de 1996 a 2000, President de la Comissió de Justícia i interior del Congrés dels Diputats fins al 2003, President del Consell d’Estat des del 2003 fins a la victòria del PSOE el 2004; i a l’ombra de Mariano Rajoy: novament President del Consell d’Estat, des del 2012, quan el PP obtingué el seu segon mandat.
-
“El presidente del Constitucional pagó cuotas de militante del PP“: http://politica.elpais.com/politica/2013/07/17/actualidad/1374091659_457490.html
-
Vegeu: Así criticaba De los Cobos a Cataluña antes de ser nombrado presidente del TC – elEconomista.es http://www.eleconomista.es/politica/noticias/5129474/09/13/El-presidente-del-Constitucional-afronta-25-recusaciones-por-supuesta-imparcialidad-con-Cataluna.html#Kku8vAjPb3oFtFm0
-
“Por encima de la verdad está la unidad de España” són paraules del director d’un dels diaris que representen de manera més conspícua el conservadurisme i el nacionalisme espanyol, paraules que no he sentit directament, però que han estat repetides, sense desmentiment de l’altra part, per qui en va ser l’interlocutor: http://comunicacion.e-noticies.es/por-encima-de-la-verdad-hay-la-unidad-de-espana-83307.html
-
La voluntat de ser consultats l’acrediten una majoria parlamentària (106 vots a favor de la Llei de consultes, que representen el 78,5 % del Parlament: http://www.parlament.cat/web/actualitat/noticies?p_id=157690862), la immensa majoria dels ajuntaments o municipis de Catalunya (prop de 900 municipis, que representen més del 92% del total de Catalunya: http://www.ara.cat/politica/municipis-interactiu-consulta-9-n-barcelona-amposta-sobiranisme-mocio-mapa_0_1216678568.html) i una majoria extraordinària de la societat civil (com ho demostren els centenars de milers de persones que s’han manifestat els darrers tres anys, amb una força i una persistència cada vegada més incontestable, entre les quals hi ha la cadena humana que enllaçà multitudinàriament els dos extrems del país al llarg de 400 quilòmetres, i la que dibuixà un mosaic de més de 10 quilòmetres amb la participació, de més d’un milió i mig de persones, el 20% de la població total de Catalunya: https://www.youtube.com/watch?v=STDnQTv-UDA).