UNS FETS: I tants com n’hi ha!
Diumenge al vespre. He passat el dia lluitant contra el temps per acabar la feina acumulada. Ara, havent sopat, m’assec una estona a mirar i escoltar les notícies del dia. El corresponsal de TV3 a Pequín, Francesc Canals, entrevista Hu Jia, un dissident compromès en la defensa dels drets humans, fidel a la memòria de l’ideari de la revolta de Tiananmen, de la qual es compleixen trenta anys tot just ara, el 4 de juny. En l’època, la imatge d’un home sol, desarmat, enfilant-se a un tanc després d’haver aturat una columna de vehicles cuirassats sense cap més força que les seves conviccions, va esdevenir una icona de la potència revolucionària de les conviccions democràtiques i de la lluita pacífica en la defensa de les llibertats. Si un sol home era capaç de plantar cara a una columna de tancs, milions de ciutadans compromesos en la defensa de les llibertats podien capgirar el sentit de la història i guanyar la batalla contra totes les opressions.
Ara, torno a veure aquella imatge impactant, alhora que Wei Fenghe, el ministre de defensa xinès, justifica sense cap vacillació la massacre: els morts en els enfrontaments de Tiananmen es compten, segons les fonts, per centenars o per milers, i el nombre de ferits s’aproxima als deu mil. Per al govern xinès, encara avui, gràcies a aquella intervenció militar es va posar fi a un moviment sediciós que, de tenir èxit, hauria collapsat per sempre el desenvolupament del país. I tot seguit Hu Jia testimonia i explica les conseqüències de la repressió, la persecució i el confinament durant dècades, els milers, potser fins al milió amb escreix, de reclosos en els camps de treball, que el govern xinès qualifica sense cap escrúpol de “centres de formació professional”, la sofisticació dels sistemes de control ideològic i de moviments, de restricció de les llibertats, gràcies a una tecnologia que fa realitat el malson orwel·lià del Gran Germà.
L’evidència és aclaparadora: aquella batalla, com tantes que han vingut després, a la Xina i arreu del món, no la van guanyar els oprimits, sinó els opressors. I són els opressors, aquells mateixos amb noves armes i nous vestits, els qui s’atorguen en exclusiva el poder d’explicar-ho –o de silenciar-ho– a les generacions futures. Van guanyar la batalla, i s’atorguen també el dret a dominar el “relat”.
Avui la Xina, des dels mitjans sotmesos a les veritats fabricades pel liberalisme i el capitalisme salvatges, però també des de la laberíntica desorientació de les esquerres tradicionals, se’ns presenta com la més poderosa de les “potències emergents”. I ens ho hem de creure tant sí com no. Si hi volguéssim argumentar a favor d’aquesta idea, hi trobaríem matèria argumental prou sòlida en el cas Huawei.
Però, l’emergència d’una potència com la Xina ve a enfortir precisament allò que és font, causa i perpetuació dels mals que patim. El canvi d’un opressor per un altre d’igual o de més o menys poderós, no aporta perspectives de llibertat per als oprimits ni garanties del dret a una vida digna.
Hi ha una perversió de la veritat instal·lada al cor dels grans mitjans i els grans canals de comunicació i de manipulació. Presentar la Xina –o el Brasil, o l’Índia– com una economia emergent és assumir que la perversión de l’economia –desvinculada, des que vam abandonar el sistema tribal més primitiu, dels objectius de benestar col·lectiu– és irreversible. Si és així, abandoneu, com a l’entrada de l’Infern de Dante, tota esperança.
Hu Jia explica que les generacions joves no han sentit parlar mai dels fets de Tiananmen, i molt menys encara, del que fou, aleshores, anomenat “la primavera de Tiananmen”.
Acabades les notícies, i mentre penso encara en la manera com el poder fabrica el relat i persegueix la memòria fins a destruir-la o suplantar-la, a la televisió s’hi installa un nou programa, “El Brasil més ultra“, un reportatge sobre els moviments de l’ultradreta al Brasil actual i la intervenció dels poders que representa, les oligarquies terratinents, l’exèrcit i l’església evangèlica, en la decantació de l’opinió i del vot en favor de Bolsonaro… No deixa cap espai a l’esperança: l’estupidesa militarista, l’estupidesa dels privilegis, l’estupidesa del fanatisme… És inevitable demanar-se quants desencerts dels qui han tingut la responsabilitat de governar han calgut per fer possible la instal·lació dels discursos de l’estupidesa salvífica al cor d’una societat, al sistema neuronal d’un país. En un moment del reportatge, Bolsonaro diu, en una assemblea de l’Església evangèlica: “Dono gràcies a Déu per aquesta missió, perquè el Brasil es troba en una situació complicada, amb una crisi ètica, moral i econòmica. Estic segur que jo no soc el més capacitat, però Déu capacita al seu elegit.” I el pastor Salas Malafaia, que ha assumit com a pròpia la campanya política del líder electo, proclama “En nom de Jesús, declaro que el Brasil és de Jesús Nostre Senyor.” I ho fa repetir a la congregació amb l’abrandament característic en aquestes assemblees.
No em puc estar de recordar aquella llegenda que ornava el bust del dictador en les monedes de la Dictadura franquista a Espanya: “Caudillo de España por la Gracia de Dios”, consigna heretada de les monarquies absolutes dels segles anteriors.
Com en el cas anterior, també ara constato que, malgrat totes les revolucions, malgrat totes les idees de reforma i transformació, malgrat totes les declaracions de drets i totes les reivindicacions de llibertat, malgrat tots els missatges d’igualtat, de democràcia, de fraternitat…, malgrat tota la raó i tota la legitimitat…, torna a guanyar el poder. I ara no li cal ni tan sols violentar o ensarronar els ciutadans per obtenir el vot, com es feia en l’Espanya caciquil fins a època molt recent. N’hi ha prou amb una plèiade d’oportunistes incultes que es considerin, amb més o menys convicció, intèrprets de la paraula de Déu per obtenir el vot a canvi d’una parcel·la al Paradís, al cel dels justos preparat per Déu Pare per acollir aquells que no tenen la fortuna necessària –que sí tenen els engalipadors, predicadors inclosos– per gaudir dels paradisos d’aquest món terrenal.
Al cap de poc és un infant, el malaguanyat João Victor, el qui s’esgargamella en una prèdica, plena de mimetismes i estridències realitzades amb una habilitat sorprenent per als seus 10 anys, demanant, des del púlpit, a un públic nombrós i anonadat, el vot per a Bolsonaro. Em sembla, per dir-ho suaument, reprovable, i faig l’esforç d’estalviar-me altres adjectius menys amables per als qui no tenen escrúpuls a l’hora d’explotar i manipular els infants al servei dels propis interessos i ambicions.
Acabat el reportatge, i potser per fer-me passar el neguit, endreço els papers que havia deixat desordenats. No he apagat el televisor, i, mentrestant, ha començat un altre programa. Parla del desenvolupament de la robòtica i dels avenços en intelligència artificial. Hi veig màquines d’aspecte humanoide que demostren una conducta i unes capacitats realment sorprenents. Capaços de mantenir una conversa sobre temes diversos, de transmetre eficaçment i en diferents idiomes la informació que se’ls sol·licita, de gestionar indústries, hotels, comerços, de compondre i executir partitures musicals, de pintar un quadre tot imitant –que no copiant– l’estil d’un pintor clàssic… Blancs, d’aspecte amable, generadors d’empatia…, es condueixen amb una pulcritud i una equanimitat sorprenents. Veient-los, penso que el petit predicador brasiler hauria tingut sort de poder gaudir de la seva companyia i de deixar-se impregnar de la serena tranquil·litat que transmeten, probable i paradoxalment més pròxima al tarannà que s’espera d’un “home de Déu”, en lloc d’assimilar les formes irades, denostatives i eixelebrades i la gestualitat profètica i forassenyada –tan impregnada de l’oratòria política europea dels anys 30– que ha heretat dels seus dissortats models. És clar, però, que amb una expressió circumspecta, raonable, mesurada, prudent i respectuosa, no tindria el ressò mediàtic amb què l’afalaguen.
En el documental, diferents experts en intelligència artificial ens adverteixen de les possibilitats, les expectatives i, també, dels inconvenients, de la destrucció de llocs de treball, de la incertesa de no saber avui quins oficis hauran desaparegut en el termini de 10 o 20 anys, amb tot el que això suposa quant a les previsions formatives del sistema educatiu. Un d’ells, Ramón López de Mántaras, director de l’Institut d’Investigació en Intel·ligència Artificial del CSIC, en ser interrogat sobre els suposats perills del desenvolupament de la I.A., conclou: “Hi ha aspectes sobre els quals cal ser cautellós, però a mi em fa més por l’estupidesa humana que la intelligència artificial”. I hi afegeix: “I el que em fa una por horrible és que humans estúpids desenvolupin intel·ligència artificial, perquè reflectirà tota la maldat i l’estupidesa de les persones que l’han feta.”
Penso que probablement aquestes màquines filles de l’estupidesa humana abandonaran la circumspecció dels models actuals i, qui sap, potser s’aproparan molt més als crits i les veus rogalloses, a la gesticulació, els cops i el picar de peus a terra dels predicadors que prometen paradisos celestials, a canvi del vot o de la submissió als poderosos, a aquells que no poden gaudir de cap dels beneficis terrenals i els paradisos sobre els quals els poderosos pretenen tenir la propietat exclusiva.
Probablement no seré a temps de viure, i potser ni tan sols de veure, la culminació d’aquesta nova revolució de la I.A. La veritat és que hi tinc molta curiositat, però que probablement ja no compto amb l’agilitat adaptativa per incorporar-m’hi de cor. L’edat i la biologia ens van deixant fora de joc, ancorats en formes i estructures que ja han periclitat, fins que descobrim, amb un estupor incomprensible, que habitem un món en el qual no sabem viure, que ja no és el nostre.
Tant de bo els que hi arribin a veure-la culminada no hagin de descobrir que també aquesta batalla l’han guanyada els de sempre.
UNA CITA: Orwell, George: La meva guerra civil espanyola. Citat per Wikipedia [https://es.wikipedia.org/wiki/1984_(novela)]
Ja de jove m’havia fixat que cap diari no explica mai amb fidelitat com passen les coses, però a Espanya vaig veure per primera vegada notícies de premsa que no tenien cap relació amb els fets, ni tan sols la relació que es pressuposa en una mentida corrent. (…) En realitat vaig veure que la història s’estava escrivint no des del punt de vista del que havia passat, sinó des del punt de vista del que havia d’haver succeït segons les diferents “línies de partit”. (…) Aquestes coses em semblen aterridores, perquè em fan creure que fins i tot la idea de veritat objectiva està desapareixent del món. Al capdavall, és molt probable que aquestes mentides, o en qualsevol cas d’altres d’equivalents, passin a la història. (…) És evident, però, que s’escriurà una història, la que sigui, i quan hagin mort els qui recorden [els fets], s’acceptarà universalment. Així que, a tots els efectes pràctics, la mentida s’haurà convertit en veritat. (…) L’objectiu tàcit d’aquesta argumentació és un món de malson en el qual el líder, o el grupet governant, controla no solament el futur sinó també el passat. Si el líder diu de tal o qual esdeveniment que no ha succeït, doncs no ha succeït; si diu que dos i dos són cinc, dos i dos seran cinc.
Aquesta perspectiva m’espanta molt més que les bombes, i després de les conjectures dels darrers anys no és una conjectura feta a la babalà.
UN POETA: Espriu, Salvador. Poema XXVI de Cementiri de Sinera, 1946.
XXVI
No lluito més. Et deixo
el sepulcre vastíssim
que fou terra dels pares,
somni, sentit. Em moro,
perquè no sé com viure.
Josep A. Vidal