Encara no havia obert per primer cop els ulls que ja sentia dintre seu un zumzeig intermitent, com un bramul d’anar i venir incessant. No sabia d’on venia aquella mena de respiració prolongada i captivadora ni per què tot d’una substituïa ara aquell batec compassat que havia marcat des de sempre el ritme de la seva existència i el fluir de la sang. De tot això no en podia saber res, però de cop i volta havia començat a sentir aquella melodia que ja mai no havia de deixar de sentir.
Quan va obrir les parpelles i la visió se li va anar aclarint i va començar a percebre per primera vegada l’espai i l’encontorn, li entrà pels ulls, com un llampec de fredor, la immensitat del blau, que li esclatà endins, endins, ben endins, per sempre més. Després va aixecar la mirada i va veure els ulls de la mare, i hi va reconèixer el mateix blau, ara amorós i plàcid, com un refugi càlid.
Va créixer arran de mar. La seva era una mar que s’abastava tota amb la mirada. Era una mar rodona davant seu, tancada al seu darrere per muntanyes. Blava i verda, més fosca de vegades, quasi negra quan el cel es cobria de nuvolades denses que tapaven el sol i el dia es feia nit, una nit fosca com les foscors de l’ànima; argentada en les nits quan feia el ple la lluna, espurnejant d’esclats bellugadissos quan només els estels li feien sostre.
Estimava la seva mar petita. I la sentia seva, un món fet a la mida. S’asseia en un penyal que esquitxaven les ones i contemplava la rodonesa del blau a l’horitzó. La seva mar dibuixava els seus límits, ara nítids, ara imprecisos, tèrbols, com esborradissos; ara dissolts en la densitat impenetrable de la boira. Encesos, com de sang, en la claror naixent del crepuscle; nítids i serens quan els banyava la claror plàcida del matí amb l’aire net; ombrosos a la tarda i al capvespre, quan el sol s’amagava rere l’arc de muntanyes i la terra exhalava sobre el mar una alenada obscura de fredor.
Estimava la seva mar petita. Més enllà dels seus límits, més mar i més secrets, misteris movedissos de llum i de foscor.
Va viure arran de mar. Tota la vida. Allà on anava l’acompanyava la seva mar petita. No se’n podia desfer, d’aquella blavor verda, com els ulls amorosos de la mare, i tampoc no ho volia. Li havia entrat tan endins, que en sentia el batec dins de les venes, des del cor fins al cor, i no en tenia d’altre. I va aprendre els moviments d’expansió i contracció del pit blau verd del mar, i els compassà amb els seus per respirar a l’uníson. En el somieig de l’aigua, se li alentia el respir i se li anava l’ànima pels espais més plaents, i als ulls se li encenia l’espurna il·lusionada d’un món bo, cordial, amable. I s’hi trobava bé, com qui retroba la placidesa del si matern. Quan bufava l’oratge a contrapèl del mar i s’omplia d’esquitxos com guspires d’un fred fosforescent la pell fosca de l’aigua, se li eriçava el cos amb un neguit punyent i al seu cap hi ballaven imatges inquietants d’esclats mercúrics. Els dies de tempesta li encenien la sang, se li abrandava el pit, tot li era esquiu i li esclatava l’ànima contra penyals tel·lúrics. Sovint la seva mar era terrible.
Arran de mar va aprendre la incertesa, el neguit de saber, l’angoixa d’esperar, i el desencís final de la impotència. Va voler calmar el blau, la llum, la fosca, aquella mar petita que era seva. I si el vent no bufés? I si es pogués dissoldre la tempesta? I si pogués sotmetre a voluntat els antulls de la llum? I si aixequés un mur a l’horitzó? Si no hi hagués més mar que la mar seva…
Contemplava la mar amb més neguit. La mar el contemplava imperturbable.
I si…? I si…? I si…?
Va viure arran de mar tota la vida. I si…? Fins que va tancar els ulls per no obrir-los mai més. El seu respir es va anar fent més lent, i va sentir, en la foscor de l’ànima en arribar a la platja del no-res, el ritme compassat de les onades. I si…? I se li inflava el pit amb avidesa d’aire al punt de plenamar del noviluni… Es rompien les ones en un núvol d’esquitxos argentats contra el rocam en arribar a la costa. I hi va acoblar, sense adonar-se’n, en un acord prostrem, el seu panteig a aquella veu del mar…
La mar, quan l’aigua va baixar, era una mar de plom, silenciosa, quieta, aclaparada sota el mantell immens de les estrelles.
Josep A. Vidal