CARTA DE BARCELONA – Arran de la lectura d’El joc del penjat – por JOSEP A. VIDAL

 

 

No recordo exactament quan ni on vaig veure per primera vegada Les Quatre Cents coups, el film de François Truffaut del 1959, que es va estrenar a l’Estat espanyol a mitjan 1960. Jo era aleshores, encara en els meus catorze anys, un desconcertat adolescent i probablement vaig veure el film alguns anys més tard, no gaires però. El que sí recordo d’aquell moment és la sensació d’haver estat íntimament colpit per la història d’Antoine Doinel, l’adolescent protagonista del film i probablement alter ego del mateix Truffaut com dels infants nascuts aquells darrers anys tan dramàtics de la primera meitat del segle XX, interpretat per Jean-Pierre Léaud. Hauria de dir que m’impressionà també el nou llenguatge cinematogràfic, d’aquella nouvelle vague que educava en els espectadors una nova actitud, una nova manera de mirar profundament transformadora; però, em temo que en això faria trampa perquè dubto que en fos conscient en aquell primer visionat del film.
L’escena final, de record inesborrable, ens presenta el desconcertat i fugitiu Antoine, que, arribat al límit que es delia per descobrir, el mar, es gira i, amb l’horitzó marí, bromós i gris a l’esquena, mira directament als ulls l’espectador, una imatge que esdevé fixa i es fon en la conclusió del film.
Aquella mirada desconcertada, que transmet a l’espectador la pregunta “i ara què?” tot sabent que no hi haurà resposta o que no anirà més enllà d’una nova incertesa, m’ha vingut al cap arran de la lectura d’El joc del penjat, un llibre de Josep Pedrals, singular en la seva construcció i admirable, que ens forneix un retrat adolescent igualment colpidor. La singularitat és que el relat, amb tots els ingredients d’una novel·la, està escrit en vers. També en aquest cas l’adolescent que ha emprès un viatge impulsiu, amb una finalitat que és alhora un objectiu personal i un pretext, camina guiat pels seus passos en cerca d’un riu imaginat o intuït, de l’existència del qual no en té cap certesa:

Ara és tan lluny que ja ni es veu l_ vila.
I el sol ha _nat baixant: s’està fent tard.
S’atura a c_ntemplar la soledat.
El riu deu ser _quell toll en llera seca.
“Ja puc dir que he arr_bat fins a la meta.” (1)

El joc del penjat és una bona “novel·la” i escriure-la en vers és un repte i alhora una proposta encomiable per descobrir als lectors la riquesa i la versatilitat d’un gènere sovint menystingut o considerat erròniament elitista. La narració, els personatges, les diferents situacions, les emocions, els paisatges, els objectes es fan evidents per al lector, fins i tot per a aquells més resistents o més hostils al llenguatge poètic. I tanmateix no hi falta el nivell líric, que assoleix excel·lència i intensitat al servei de la narració, especialment quan l’autor s’endinsa en el món interior del personatge que, a diferència dels altres, no anomena mai pel patronímic ni per cap renom, sinó amb el pronom absolut “Ell”, de valor universal i escrit amb majúscula inicial, com correspon a un nom propi. Així, allò individual, el nom propi, es fon amb allò genèric, amb l’universal, i el personatge, sense perdre la singularitat, mostra al lector el seu valor representatiu d’un paradigma generacional.
La incorporació de trets lingüístics, frases fetes, argot, formes expressives i convencions propis de la comunicació verbal i gestual de les colles d’adolescents, intensifica l’interès de Josep Pedrals per apropar-se a la realitat —i, en certa manera, de copsar-la i retratar-la— de les colles d’adolescents que podem trobar a la rodalia dels nostres centres d’ensenyament secundari avui.
I tot fent cerimònies d’encaixada, / amb la cordialitat tan afectada / que porta el gest al món del ball tribal, / va entrar en escena l’esca de tot mal, / l’amic del Cebes més indesitjable: / —Esta com una cabra / i diuen que ha passat per la presó. (op.ct. pàg.19)
La coberta del llibre, amb el cap i el rostre mig entenebrit i mig il•luminat de l’adolescent protagonista —dibuixat amb trets realistes, gairebé fotogràfics, per l’il•lustrador David de las Heras—, recorda aquell darrer fotograma del film de Truffaut. Aquí, però, no hi trobem la mirada interrogant de qui es planteja en l’edat iniciàtica la pregunta essencial sobre el sentit de l’existència i els camins de la revolta, sinó la mirada de qui, ja abans d’emprendre el camí, n’està de tornada, de qui coneix o intueix d’antuvi la inutilitat de la recerca i ja anticipa la decepció d’un viatge per això mateix innecessari.
En el film de Truffaut, el món adult era el mur d’incomprensió al qual s’enfrontava Antoine. Tota la força d’un sistema autoritari normatiu, i tanmateix arbitrari, es concentrava en l’entorn familiar i, com a prolongació d’aquest, l’escolar, malgrat la inconsistència ètica dels seus fonaments. La societat, en canvi, com a espai de convivència i de relació democràtica, hi era anodina sinó pràcticament inexistent, un tret, aquest, probablement coherent amb una societat desfeta per la guerra, insegura i desposseïda dels propis valors després de les tràgiques i decebedores calamitats d’aquella primera meitat del segle XX.
En l’obra de Pedrals, en canvi, la família si no és gairebé inexistent és quasi transparent, anodina, i l’escola hi està integrada més en el paradigma democràtic que no pas en el familiar. La revolta adolescent s’hi produeix, per tant, en un marc social més ampli i divers que és alhora el paradigma del futur en què l’adolescent és convocat a integrar-se. Al film de Truffaut, la revolta es produïa en un entorn domèstic ple de mancances, que havia de funcionar de manera autàrquica malgrat ser plenament dependent i del qual calia escapar cap a un horitzó desibuixat i imprecís que s’intuïa però, hipotètocament diferent, amb noves oportunitats
Aquí, en canvi, en l’obra de Pedrals, la fugida és cap allò ja conegut, cap allò mateix d’on es parteix, i, per tant, cap a la integració. No hi ha fugida real i es perverteix així el sentit i la naturalesa de la revolta. Potser és d’això d’on neix la diferència dels dos rostres que ens miren, respectivament, des del film de Truffaut i des de l’obra de Pedrals.
Arran de la lectura d’El joc del penjat, em pregunto —i no és només per un neguit personal— per què en aquest nostre món hedonista i autocomplaent, en aquestes nostres societats democràtiques provisòries que promouen l’ideal del ciutadà subsidiat i dependent i que promocionen models d’èxit basats en la submissió —emmascarada d’eficàcia i ordre—, la insatisfacció i l’esperit de revolta adolescents són tan vulnerables davant la temptació del suïcidi. La renúncia a la revolta davant la impossibilitat de construir un futur diferent em sembla un símptoma patològic de les nostres societats, que fa evident la incoherència dels fonaments de l’ordre democràtic i explica, o a mi m’ho sembla, la propensió cada cop més evident i alarmant cap a opcions totalitàries. I la recurrència dramàtica, tan freqüent, del suïcidi o l’autodestrucció com a sortida.

Josep A. Vidal

______________

Notes:

1. Op. ct. pàg. 147. Els guions baixos corresponen a lletres absents. L’autor introdueix en l’escriptura el joc del penjat, que consisteix a descobrir i completar una paraula endevinant-ne les lletres, mentre els errors successius van dibuixant la figura d’un penjat seguint unes regles fixes. Si el dibuix es completa abans que el jugador completi la paraula esdevé el perdedor, identificat amb la figura del penjat