CARTA DE BARCELONA – Cosmogonia dos punt zero (…i per què no?) – por JOSEP A. VIDAL
J. A. Vidal
Diuen que, en l’origen de tot, quan tot just era a punt d’aparèixer la primera llavor d’allò que avui existeix i d’allò que ha existit i que ja no és, en l’instant precís que el temps primordial es carregava de qui sap quina mena d’energia per fer el primer batec, quan encara no existia res i aquell precedent indefinible que anomenem no-res era, paradoxalment, a frec de l’anorreament, just en aquell instant, la Pulsió Original esdevingué conscient de la pròpia existència: fora del temps, en cap espai, prèvia a tota altra cosa i al punt exacte de tensió interna per a l’esclat generador, va sentir que existia. I allò fou l’extinció del no-res i el principi del món.
Podeu imaginar la confusió, el desordre, el caos, d’aquell instant en què el no-res —que és, per naturalesa, la coherència màxima, l’harmonia absoluta, la simplicitat total— va col·lapsar i, en el no-lloc de la seva existència extinta, s’hi va instal·lar el tot existent, aquell magma indefinible en què tot hi era ja potencialment i no hi havia res que fos encara allò que havia de ser. La Pulsió Original es va adonar de seguida que aquell ser i no ser era l’obstacle absolut que havia de vèncer per assegurar la pròpia existència. En el caos ella era també el caos, i l’única manera de superar aquell estat magmàtic era destriar, separar, fer sorgir, crear, és a dir, donar una constitució i una forma singulars i existència a cada cosa. Només en l’acompliment d’aquesta tasca podria acomplir-se el sentit, la raó de ser de la seva naturalesa. I, amb l’entusiasme del neòfit que se sent cridat a la realització d’una gran empresa, sense criteris previs, ni dissenys, ni models, ni pautes, ni patrons, es va posar a la feina. I d’aquell magma caòtic, d’aquell totum revolutum, va anar fent sorgir espai, matèria i energia; i esclatà aquell no-ser en una successió infinita de convulsions, explosions i implosions, desplaçaments i esquinçaments i moviments incessants que inventaven direccions, sentits i espais sense límits. I, amb el primer moviment, va crear el temps, perquè des d’aleshores hi va haver un abans i un després.
I així, posada en marxa la força creadora, la Pulsió Original va veure consumada la seva obra i es va re-crear en el moviment, en les dinàmiques que es generaven arreu d’aquells espais infinits que ara, acabada la feina, contemplava de fora estant del temps. I era bo de veure com es multiplicaven les incandescències, com es diversificava la matèria, com interactuaven cossos, forces i espais, i com la pròpia dinàmica generava les lleis que ordenaven tots i cadascun dels universos, i com, en la dimensió del temps, tot es transformava fins a acomplir el cicle vital que els procurava a cada ens la seva naturalesa.
La Pulsió Original s’admirava de l’abast i la transcendència del seu impuls, que havia activat un dinamisme orgànic infinit, sempre en expansió i en mutació constant, i, per tant, de final imprevisible. I aleshores, per primera vegada, va sentir el neguit dels seus límits: havia endegat una dinàmica que la sobrepassava? Si la seva existència es produïa precisament per aquell impuls creador d’abast indefinit, no deixava això en la indefinició la seva existència? En la contemplació de la seva obra, la Pulsió Original, se sabia poderosa, però la indefinició, la imprevisibilitat, a mesura que n’era conscient, li semblava una flaquesa incompatible amb la seva naturalesa totpoderosa. La sensació de fragilitat existencial li era insuportable. Per existir necessitava seguretat, i no en tindria si no podia controlar-ho tot. Sabia, però, que era impossible tornar al temps primigeni ni a l’instant inicial; la dinàmica desfermada era irreversible, i tot estava irremeiablement fora de control, del seu control. No tenia manera de redreçar-ho.
Tanmateix, aquell neguit d’inseguretat se li anava fent més feixuc, cosa que és, evidentment, una incoherència si parlem d’una existència situada fora del temps, on tot és immutable i res no pot créixer o decréixer. Però, i aquest dubte era el que preocupava a la Pulsió Original, ¿era precisament la incoherència un símptoma de la fragilitat que amenaçava la seva seguretat? Aquell desassossec era incompatible amb la seva existència i acabaria destruint-la. Quan el neguit va arribar a l’extrem, va tenir una pensada: utilitzaria l’únic privilegi que tenia a l’abast, aquell que definia precisament la seva existència, el poder de l’impuls creador, per introduir en l’univers que havia fet néixer una projecció de si mateixa, una existència feta a semblança seva, que, en canvi, habités en el temps i en l’espai, un espai i un temps afitats, molt reduïts, en la immensitat incontrolable de l’Univers, i que tindria la missió, en el seu petit món, d’establir clarament la direcció i el sentit de tota la creació. Aquella nova existència no prevista en el moment inicial i a penes definida encara, seria com un alter ego de la Pulsió Original i serviria alhora per exemplificar, en una escala reduïda i abastable, la coherència última de tota aquella desmesurada construcció.
Dit i fet, sense trigança —perquè fora del temps les nocions d’avançada o de retard són absurds categòrics—, es posà a la feina amb un entusiasme inusitat. Si no fos perquè estic obligat a la coherència, diria, per explicar-ho d’alguna manera, que s’hi va posar amb un ànim rejovenit. Va triar com a escenari de la nova creació un planeta anodí d’un dels sistemes igualment anodins d’un dels universos creats que li va semblar escaient per crear, enmig del terrabastall còsmic, una mena d’oasi, amb una terra agradosa i grassa i mars molt generoses, ben ventilada, regada per la pluja i abundant de plantes, poblada d’animals de tota mena, amb una orogènia abastable i una activitat geològica suportable, un Jardí, gairebé un Paradís, on aquells éssers fets a la imatge de la Pulsió Original i imbuïts, per tant, de la seva energia generadora, de l’impuls necessari per actuar en el temps, poguessin acomplir la Missió redemptora que els confiava. Quan tot ho tingué a punt, va escometre la realització de la part més compromesa del projecte: donar forma i naturalesa als éssers que havien d’acomplir —de cap a cap, altrament no tindria cap sentit aquell esforç— el seu designi. No podia cometre cap error en la realització i va començar a buscar el material més adient per al projecte. L’aigua i l’aire li van semblar essencials, perquè eren components majoritaris d’aquell món, com la terra i els minerals. Però l’aigua es resistia a sotmetre’s a cap forma; va provar de glaçar-la, però no resistia els canvis de temperatura i de seguida la forma es diluïa; va provar d’escalfar-la, però es volatilitzava i esdevenia incorpòria, inconsistent. També, de manera molt semblant, les proves amb l’aire van ser decebedores: fred, es densificava i descendia a ran de terra; calent, s’expandia i s’enlairava fins als núvols; i entre una cosa i l’altra, desfermava forces incontrolables, corrents, vendavals, huracans. Aleshores experimentà amb la terra, provà els diferents materials, els més durs i els més porosos, i de cada material en va fer prototips: de sílex, cantelluts i impenetrables; de pedra tosca, porosos i inconsistents; metàl·lics, que resultaren massa rígids o massa dúctils, inconsistents davant el foc que els feia propensos a barrejar-se i confondre’s; de diamant, plens de reflexos enganyadors, que amagaven la naturalesa aèria de la pedra… Aleshores, va provar també les diferents espècies vegetals: el tronc de l’olivera, recargolat, nuós; el faig, el roure, el cirerer, el pollancre, l’om, la caoba i la sequoia…, tots amb fortaleses i colors diferents, tots vulnerables als corcs i als barrinadors, tots ells contenidors de sabes diferents… De tota la natura —fons marins, avencs profunds, cràters encesos, guèisers, deus sulfuroses, rius, llacs i mars, roques, arbres i arbustos… — en va provar les virtuts i excel·lències i n’avaluà els defectes i els inconvenients, i cap no li semblà prou escaient. Tots els prototips van anar quedant arrenglerats en l’espai on la Pulsió Original feia les provatures, i aviat van ser multitud. Indecisa i a voltes decebuda i desanimada, se’ls mirava llargament, tot valorant la capacitat de cadascuna d’aquelles criatures de naturalesa diferent per servir al seu propòsit, per esdevenir l’alter ego temporal de la seva Suprema naturalesa eterna. “Aquest no, per massa rígid; aquell, tampoc, per volàtil; l’altre, per fals, per enganyador; aquest, per fràgil i inconsistent; aquest tampoc, ni aquell, ni l’altre…”, i, per una raó o altra, cap no satisfeia les seves pretensions.
Fins que observà al terra l’empremta que hi havien deixat damunt l’argila les passes d’una salvatgina. L’argila reproduïa amb precisió la naturalesa de l’empremta original, i permetia identificar inequívocament l’animal que les havia produït. A més, allà on el sol havia escalfat el terreny, l’empremta havia esdevingut consistent i duradora. D’altra banda, es va adonar que en la versatilitat de l’argila hi intervenien la terra i els minerals, la humitat, l’aire i l’escalfor, precisament aquells materials i aquella energia que des del primer moment havia estat buscant. De seguida va veure que allò era precisament el que buscava. No va cridar “Eureka!” perquè hauria estat una expressió extemporània, però de seguida es va posar a la feina i en un tres i no res va tenir acabat el seu prototip, que, seguint patrons ja assajats amb els animals, va concebre com a mascle i femella. Els va col·locar davant dels altres i els va anar comparant una vegada més, i amb cada comparació quedava més i més convençuda que aquelles figures d’argila eren la millor opció, l’única opció, la que li assegurava l’acompliment del seu propòsit, perquè el material de què eren fetes era de naturalesa homogènia en relació amb el món, perquè era prou dúctil per reproduir la imatge del Creador, i perquè podia, amb el caliu del viure, esdevenir constantment fidel al propòsit i al designi inicial.
Amb l’ànim pletòric d’entusiasme, la Pulsió Original va mirar una vegada més les figures de la seva elecció, clarament prevalents damunt les altres, i amb la força i la convicció de l’enamorament, va bufar per insuflar-los l’alè que els feia els seus iguals i els donava la vida. “L’univers tindrà finalment un sentit”, va pensar mentre buidava el seu alè damunt les figures.
Però, ja sigui per precipitació o per un entusiasme mal controlat, la bufada va ser tan forta, tan impetuosa, tan generosa…, que no només va arribar a les figures d’argila, sinó també a totes les altres que, malgrat haver estat rebutjades, romanien encara ordenadament arrenglerades en l’espai de l’experiment. I totes alhora es van despertar amb un seguit de badalls, sospirs, estossecs i exclamacions d’allò més divers.
“Ara sí que l’he feta bona”, va pensar la Pulsió Original, i amb l’ànim contristit es va mirar una vegada més aquell terrabastall d’universos i la multitud de criatures diverses que, amb més entusiasme que encert, havia creat amb una finalitat ara improbable. De seguida, impotent i amb resignació, va exclamar: “En fi, ja s’ho faran.” I, decebuda i cansada, es va ajeure d’esquena a aquell desori, va tancar els ulls, i es va posar a dormir.
