Joachim Du Bellay, poeta capdavanter del moviment renaixentista francès de La Pléiade, en el seu breu tractat Défense et illustration de la langue française (1549), reflexiona sobre la traducció, guiat per la preocupació principal d’aconseguir per a la llengua francesa, que havia estat poc abans instaurada com a llengua oficial en l’administració del regne, aquella qualitat que havien tingut, en l’època clàssica en què s’emmirallaven els homes del Renaixement, les llengües grega i llatina. Vaig compartir amb els lectors el primer dels capítols que Du Bellay dedica a la traducció, en un post publicat el 10 de novembre de 2025. Comparteixo aquí el segon dels capítols en una translació al català en la qual, com vaig fer aleshores, he introduït algun destacat (negretes i cursives). A peu de pàgina, el lector que ho vulgui, pot llegir l’original francès.
«Capítol VI. Sobre els mals traductors i sobre no traduir els poetes
»Què puc dir d’alguns, certament més dignes de ser anomenats traïdors que no pas traductors?, atès que traeixen aquells que pretenen exposar i els priven de la glòria que mereixen, alhora que, pel mateix mitjà, sedueixen els lectors ignorants, tot fent-los veure blanc allà on és negre: aquells que, per atribuir-se la condició de savis, tradueixen sense estipendi llengües de les quals no han conegut mai ni tan sols els primers rudiments, com ara l’hebreu i el grec; i encara, per engrandir el seu mèrit, s’atreveixen amb els poetes, gènere d’autors als quals, certament, si jo en sabés, o si els volgués traduir, no m’hi acostaria gaire, a causa d’aquella divinitat d’invenció, que posseeixen per damunt dels altres, d’aquella grandesa d’estil, magnificència de mots, gravetat de les frases, audàcia i varietat de les figures, i milers d’altres esclats lluminosos de la poesia. Breument, aquesta energia, i no sé pas quin alè que hi ha en les seves obres, que els llatins van anomenar geni. Tots aquests components de la poesia es poden expressar en la traducció igual com un pìntor pot representar l’ànima amb el cos d’aquell a qui intenta copiar del natural. Això que dic no es refereix als qui, per encàrrec de prínceps i grans senyors, tradueixen les més famosos poetes grecs i llatins, perquè en aquest extrem és inexcusable l’obediència que hom deu a aquests personatges. Parlo d’aquells que, alegrement, com se sol dir, s’atreveixen a fer-ho a la lleugera i se’n surten de la mateixa manera. Oh, Apol·lo! Oh, Muses!, profanar d’aital manera les sagrades reliquies de l’Antiguitat! Però, encara us diré una altra cosa. Aquell que vulgui fer una obra digna en la seva llengua vulgar, que deixi el treball de traduir, principalment els poetes, a aquells que, d’un treball laboriós i de poc profit, fins diria que inútil, i fins perniciós per al creixement de la pròpia llengua, en treuen justament més modèstia que glòria.»1
Després de desaconsellar de manera força expeditiva la traducció en general i particularment les obres dels poetes, Du Bellay es pregunta, al capítol VII, com s’ho van fer els romans, atès que no van preocupar-se de traduir les obres dels grans autors grecs, per enriquir la pròpia llengua:2
«Si els romans, podríeu dir, no es van ocupar en aquest treball de traducció, per quins mitjans van poder enriquir la seva llengua, fins a fer-la quasi equiparable a la llengua grega?»3
I la resposta és clarament una proposta que l’autor fa als seus contemporanis per tal d’elevar la llengua francesa fins allunyar-la de la vulgaritat i fer-la equiparable en grandesa, dignitat i bellesa a les llengües clàssiques:
«Imitant –diu responent la pregunta retòrica– els millors autors grecs, transformant-se en ells, devorant-los; i, després d’haver-los digerit, convertint-los en sang i en aliment.»4
I doncs, sí. Tot un programa, les bases del qual mereixerien alguna reflexió entre nosaltres, preocupats i entestats com estem en la “salvació” de la llengua, i tan despreocupats i desatents a l’hora d’emprar-la.
Josep A. Vidal
Notes:
Du Bellay, Joachim: Défense et illustration de la langue française, 1549
- Chapitre VI. Des mauvais traducteurs, et de ne traduire les poètes
Mais que dirai-je d’aucuns, vraiment mieux dignes d’être appelés traditeurs, que traducteurs ? vu qu’ils trahissent ceux qu’ils entreprennent exposer, les frustrant de leur gloire, et par même moyen séduisent les lecteurs ignorants, leur montrant le blanc pour le noir : qui, pour acquérir le nom de savants, traduisent à crédit les langues, dont jamais ils n’ont entendu les premiers éléments, comme l’hébraïque et la grecque : et encore pour mieux se faire valoir, se prennent aux poètes, genre d’auteurs certes auquel si je savais, ou voulais traduire, je m’adresserais aussi peu, à cause de cette divinité d’invention, qu’ils ont plus que les autres, de cette grandeur de style, magnificence de mots, gravité de sentences, audace et variété de figures, et mille autres lumières de poésie : bref cette énergie, et ne sais quel esprit, qui est en leurs écrits, que les Latins appelleraient genius. Toutes lesquelles choses se peuvent autant exprimer en traduisant, comme un peintre peut représenter l’âme avec le corps de celui qu’il entreprend tirer après le naturel. Ce que je dis ne s’adresse pas à ceux qui, par le commandement des princes et grands seigneurs, traduisent les plus fameux poètes grecs et latins : parce que l’obéissance qu’on doit à tels personnages ne reçoit aucune excuse en cet endroit : mais bien j’entends parler à ceux qui, de gaîté de cœur (comme on dit), entreprennent telles choses légèrement et s’en acquittent de même. O Apollon ! ô Muses ! profaner ainsi les sacrées reliques de l’antiquité ! Mais je n’en dirai autre chose. Celui donc qui voudra faire œuvre digne de prix en son vulgaire, laisse ce labeur de traduire, principalement les poètes, à ceux qui de chose laborieuse et peu profitable, j’ose dire encore inutile, voire pernicieuse à l’accroissement de leur langue, emportent à bon droit plus de modestie que de gloire.
- Chapitre VII. Comment les Romains ont enrichi leur langue
- Si les Romains (dira quelqu’un) n’ont vaqué à ce labeur de traduction, par quels moyens donc ont-ils pu ainsi enrichir leur langue, voire jusques à l’égaler quasi à la grecque ?
- Imitant les meilleurs auteurs grecs, se transformant en eux, les dévorant ; et, après les avoir bien digérés, les convertissant en sang et nourriture.