En realitat, no hi ha cap llengua, tingui els parlants
que tingui, que sigui intrínsecament més llengua
que les altres. Totes les llengües són arxius de memòria,
coneixement, informació, experiències de la comunitat
que les ha creades; i totes les llengües tenen els coneixements
més detallats i millors sobre l’ecologia de la zona
que les han produïdes.
Ngũgĩ wa Thiong’o
L’edició dels debats i les ponències que van tenir lloc en el marc del XXX Seminari sobre la Traducció a Catalunya, el 5 de març de 2022,1 m’ha permès llegir pausadament la conferència inaugural, enregistrada en vídeo, pronunciada per Ngũgĩ wa Thiong’o,2 originalment pronunciada en anglès i, per a aquesta edició, adaptada a partir de l’enregistrament i traduïda al català per Bel Olid.
L’obra del kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o, que ha conreat el teatre, la narrativa i l’assaig, i ha dedicat també una atenció especial a la literatura per a infants tot recuperant la tradició secular de la literatura oral del poble kikuiu, ha estat escrita en anglès, que és la llengua dels colonitzadors, i en la llengua autòctona, el kikuiu, que va començar a emprar com a llengua literària en adonar-se que si volia dir o escriure alguna cosa que realment s’adrecés als seus compatriotes no podia fer-ho en la llengua dels colonitzadors, sinó en la llengua pròpia.
No conec prou l’obra literària de Ngũgĩ wa Thiong’o, però la seva conferència inaugural del seminari de referència em va impressionar per la claredat dels seus arguments i la fermesa de les seves conviccions en defensa de la igualtat entre els éssers humans, els pobles, les cultures i les llengües.
“La traducció -va dir Ngũgĩ wa Thiong’o en la seva intervenció, ara editada en català- és la llengua comuna de les llengües”, i a partir d’aquesta afirmació desenvolupà els seus arguments en pro d’una relació democràtica entre les llengües i les cultures, en oposició a una relació jeràrquica, que és per la seva pròpia naturalesa desigual. Mentre que la relació democràtica s’estableix entre iguals, la jeràrquica s’estableix en funció d’una atribució desigual del poder, impulsada per la lògica imperial.
Seguint el fil de la seva argumentació, aquesta relació de poder, de predomini jeràrquic d’una llengua sobre les altres, ha estat predominant en la relació interlingüística i intercultural, reproduint a aquesta escala el sistema de poder imperialista o de colonització. “La meva llengua i la meva cultura són superiors a les teves” ha estat la convicció o la divisa dels sistemes colonials que han establert el seu domini sobre els territoris -i això vol dir persones, pobles, cultures- aliens. La supremacía lingüística, que col·locava la llengua i la cultura del colonitzador en el vèrtex d’una piràmide jeràrquica tenia com a objectiu i com a efecte “esborrar la memòria i l’autoconsciència”, la identitat dels pobles sotmesos i, consegüentment, afeblir-ne la resistència. La destrucció de la identitat, que passa per l’autoodi dels pobles colonitzats o per la convicció de la pròpia inferioritat, contribueix a generar una”classe” d’indígenes o nadius, amb totes les característiques que els són pròpies, però amb la llengua, la cultura, les conviccions i fins la religió, dels colonitzadors. Una classe que esdevé al seu torn, i contra natura, colonitzadora del propi poble i s’erigeix, gràcies a això, en una elit al servei del poder i dels interessos de l’ocupant o del colonitzador.
Ngũgĩ wa Thiong’o assenyalava aquest tret com a factor comú dels diferents processos colonitzadors, i en posava exemples. “El capità Prat -diu-, el 1823, va establir internats per educar els nadius americans, i més tard va presumir que l’objectiu era matar l’indi i salvar l’home”, i hi afegeix els casos de França i l’intent de crear un vincle de dependència psicològica entre l’elit colonitzada i la metròpoli.3 També, en referència a la conquesta espanyola de terres americanes, diu: “hi va haver una eliminació sistemàtica de les llengües natives, i van arribar a cremar tots els llibres escrits en llengües natives americanes; en el cas dels maies, va significar la crema de milers d’anys d’història, filosofia i coneixements registrats.”4
La destrucció del coneixement acumulat és també un atac a “la producció i l’acumulació de coneixements”. La pèrdua de confiança en la capacitat de la pròpia llengua per al coneixement és una conseqüència d’aquest atac, d’un abast demolidor.5 Tornem a les paraules de Ngũgĩ wa Thiong’o: “La llengua dels dominats s’associava a negativitat, humiliació, fins i tot a violència.” Aquesta acció destructiva deixa l’empremta en l’imaginari de l’elit “colonitzada” dels dominats, i els seus efectes perduren fins i tot més enllà dels límits temporals de la colonització, de manera que la reconstrucció d’allò que ha estat destruït comporta una tasca enorme i gairebé sempre impossible, perquè el mal és irreversible. “Al continent africà -diu Ngũgĩ wa Thiong’o- gastem milions de dòlars per crear una petita classe de parlants perfectes d’anglès, francès o portuguès, i neguem el coneixement a la majoria de parlants de llengües africanes. Mimem les llengües europees i empobrim les llengües africanes. Aquesta dedicació desigual, que comporta un greuge jeràrquic i un mal irreparable per a la llengua pròpia del territori no té cap mena de justificació en una suposada superioritat de la llengua imposada. No hi ha cap llengua que sigui més llengua que les altres, de la mateixa manera que “no hi ha cap instrument musical que sigui intrísecament més musical que qualsevol altre. […] Cada instrument té una musicalitat pròpia i única. No diem ‘destruïm tots els altres instruments i quedem-nos amb el piano i prou’. Si els col·loquem en un sistema d’intercanvi, els instruments poden formar una orquestra, un duet o el que sigui, i crear harmonia. Però, els mateixos instruments col·locats en un ordre diferent, en relació de jerarquia, és una catàstrofe que produeix cacofonia. Amb les llengües passa el mateix: disposades en la jerarquia d’una relació de poder desigual, a la manera imperial, produeixen una catàstrofe.”
La conclusió de l’autor kenyà, arran del símil amb els instruments de l’orquestra, és que “el monolingüisme que se situa a dalt de tot de la jerarquia ofega les llengües i les cultures subordinades”, mentre que “col·locades en una xarxa d’intercanvi entre iguals a la manera democràtica, les llengües es donen vida entre elles”. I expressa aquesta conclusió amb una metàfora contundent: “El monolingüisme és el monòxid de carboni de les cultures, el multilingüisme és l’oxigen de les cultures.”
Enllaçant l’argumentació amb el tema del seminari, Ngũgĩ wa Thiong’o entén la traducció com a part essencial de la via democràtica, la xarxa d’intercanvis entre iguals per contrarestar la lògica imperial de la jerarquia. “Podem fer servir les traduccions per assegurar que hi hagi converses entre les llengües. He dit moltes vegades que la traducció és la llengua comuna de les llengües. Així doncs, que hi hagi converses entre les llengües. Primer entre les marginalitzades. M’agradaria que hi hagués més traduccions entre les llengües africanes, asiàtiques i natives d’Amèrica del Sud i del Nord. Ploro per les llengües que hem deixat morir amb tots els coneixements que contenien, tota la musicalitat que hem enterrat amb elles. I, és clar, entre les abans marginalitzades i les abans marginalitzadores, és a dir, entre llengües africanes, asiàtiques i europees, amb traduccions que siguin converses. Les converses, no les ordres ni les exhortacions, parteixen de la igualtat entre els interlocutors o els parlants.”
I com a conclusió expressa un desig: “Que totes les llengües parlin la llengua de la traducció.”
Josep A. Vidal
Notes
- XXX Seminari sobre la Traducció a Catalunya. Traduir o no traduir: qüestió d’escollir esculls?, Editat per l’AELC (Associació d’Escritpros en Llengua Catalana), Quaderns Divulgatius, núm. 70, març 2023.
- https://ngugiwathiongo.com/
- Recordo haver llegit o escoltat -no en sabria donar la referència, tot i que va ser en el marc de la Univeristat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent, probablement en alguna de les convocatòries de final de la dècada del 1970- que els infants senegalesos, sota dominació francesa, obligats al seguiment del disseny curricular de la metròpoli, llegien en els seus llibres de text “els nostres avantpassats, els gals…”
- En 2001, amb ocasió de l’atorgament del premi de literatura Miguel de Cervantes, el rei d’Espanya Juan Carlos I, va fer en el discurs protocolari una afirmació que faria envermellir qualsevol persona mínimament informada o amb un mínim de vergonya o de decència intel·lectual: “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición” en referència al castellà, és clar, “sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes”. Qui li va escriure el discurs sabia ben bé el que deia i per què ho deia; qui el va llegir, és a dir, el rei, hauria llegit amb el mateix to i entonació i amb el mateix posat l’afirmació contrària o allò que li haguessin escrit, fos el que fos. Són els privilegis de la reialesa, que no cal pensar ni entendre l’abast del que es llegeix, perquè això és feina dels altres. El que és evident és la perversitat del discurs, i malgrat això aquest tipus de discursos els trobem molt sovint tan incorporats a la mentalitat programàtica dels estats colonitzadors, al que en podríem dir el seu credo nacionalista, que constitueixen una mena de reducte inaccessible a l’anàlisi crítica.
- En el cas català, recordo perfectament les discussions freqüents entre gent poc instruïda, sobre si el català era un idioma o un dialecte, sobre si tenia o no la capacitat de ser utilitzat com a llengua de cultura… Parlo dels anys cinquanta, en un moment àlgid de la repressió lingüicida que exercí el franquisme contra el català; però fins i tot en època més recent, el 25 d’octubre del 1976, el president Adolfo Suárez, tot responent a un periodista, en una entrevista per a Paris Match, que li preguntava si es podria ensenyar en català a les escoles o els instituts, va respondre això: “Su pregunta, perdone que se lo diga, es tonta. Encuéntreme, primero, unos profesores que puedan enseñar la química nuclear en catalán. Seamos serios…”