En el nostre imaginari mítico-religiós, el fonament de la nostra idea cosmogònica, les explicacions ancestrals sobre la creació del món i l’origen de la vida i els mites sobre el primer home, ens remeten a l’existència d’un Déu anterior, i tanmateix etern, sorgit de si mateix sense cap altra explicació que la pròpia existència. En la tradició mesopotàmica i en la cosmogonia egípcia de què s’alimenten els textos bíblics venerats per les religions monoteistes mediterrànies, la pedagogia sobre aquest ésser creador ens el presenta com a artesà, treballant i afaiçonant la matèria de la qual ell mateix és creador, i organitzant-la amb un propòsit la raó del qual també li és pròpia i intrínseca a la seva essencia. Per damunt de les transformacions culturals, per profundes o radicals que siguin, en el nostre imaginari profund persisteix la imatge de Déu com a Faedor i, especialment, quant a la creació de la criatura humana, la d’un Déu terrissaire, que pren la matèria informe, la constituïda per partícules ínfimes i inconnexes, i les cohesiona, les modela a imatge seva i els infon l’alè vital. El perquè d’aquest projecte creador, d’aquest desfici inherent a l’essència del Déu, és inefable; si el formulem com a pregunta, no admet resposta. Aquest Déu faedor és origen i fi de totes les coses.
Així, en aquest imaginari mítico-religiós, Déu és principi i fi de la peripècia humana. En aquest marc cognitiu, la vida, procedent d’una voluntat creadora superior, de la qual la criatura humana ho ignora tot i a la qual està cridada a unir-s’hi finalment, esdevé un camí que mena d’un origen ignorat a una fi volguda i acceptada. La vida és, per tant, en la dimensió religiosa, un itinerari de descobriment, aprenentatge, acceptació i lliurament. Déu faedor aplega les partícules de matèria, les conforma i els infon la vida, que es produeix com un itinerari de descobriment i aprenentatge que culmina amb la mort, quan novament les partícules de vida retornen a les mans de Déu des de les quals es dispersen i exhalen l’alè vivificant que van rebre, que retorna al Creador. Principi i fi.
Farid ud-Din Attar, poeta persa que va viure a cavall dels segles XII i XIII, és un dels referents de la mística sufí. De professió farmacèutic i perfumer, habituat a distingir i apreciar allò subtil i invisible que emana de la materialitat, va descriure aquest itinerari místic en la que fou la seva obra cabdal, La conversa dels ocells, alhora obra cabdal de la mística islàmica anterior a les constriccions que, en totes les interpretacions religioses de la vida, solen imposar a l’espiritualitat original les estructures jeràrquiques, els mecanismes del poder, i els dogmes. Aquest poema místic narra el viatge de trenta-mil ocells, guiats per la puput, a la recerca del Simurgh, un monstre de la mitologia persa, alhora ocell, lleó i griu, enormement poderós i, per la seva longevitat, dipositari i guardador de la saviesa i la bondat generadora, que remeten necessàriament a Déu, de manera semblant a l’Ocell Fènix, guardador del foc sagrat i emblema de la resurrecció permanent en la voluntat o la bondat del Creador. Aquest viatge dels ocells és, doncs, un vol iniciàtic i, com a tal, summament exigent, i no tots aconseguiran de culminar la travessia, que Farid ud-Din Attar descriu en set fases o valls que cal travessar, cadascuna amb una prova específica.
La primera és la vall del Desig, en la qual, diu el poema (en la traducció de Carles Duarte, excel·lent per moltes raons filològiques, però sobretot per la naturalitat amb què aconsegueix fer propera a la sensibilitat d’un lector actual la veu original a través de gairebé un mil·lenni d’història), “amb els llavis secs, immers dins l’oceà, / cercaràs dins l’ànima el secret de l’Esperit“. No s’hi val, abdicar del desig; no es pot deixar de colpejar la porta que esperes que se t’obri, “demana sempre més, anhela l’infinit!“, “Sigues fidel a la porta que anheles que s’obri; /no et desviïs pas del camí que t’hi ha de dur. // Són els teus ulls, ai!, que sempre tens tancats; desitja i veuràs com la porta no se’t tanca mai.”
La segona és la vall de l’Amor, on el bé i el mal es confonen. “Està, l’amant, disposat a perdre-ho tot de cop. / Res no importa sinó la unió amb l’amat.” A la vall de l’Amor tot és foc, fum, cendres… “La raó no entén gaire del deler de l’amor, / perquè l’amor no és pas entenimentat. // […] Si reïxes a obrir els ulls a l’invisible, / les partícules del món et diran els seus secrets. // Però si l’ull que obres és el de la raó, / no podràs veure mai l’amor com és“. La força generadora en l’essència de Déu és l’amor i és per amor que es descobreix allò essencial, “Aquí l’amor és foc i la raó, fumera. / Quan arriba l’amor, s’allunya la raó.” “L’amor, si és veritable, t’arrabassa el seny / i capgira del tot la teva existència”.
Segueix, en la tercera etapa de la travessia d’aquest itinerari de perfecció, la vall del Coneixement, travessada per nombrosos camins, tot ells diferents, tots ells limitats i, per tant, temporals. Cada viatger triarà el camí més conforme amb la seva condició; la llum del coneixement s’acorda al mèrit de cadascú: “Cent mil homes perdran el seu camí / per cada un que reeixirà a descobrir els secrets“, però cada secret descobert acreix la set d’aprofundir-hi, perquè és aquí on “s’assoleix la set de perfecció“, que et durà al “goig de la unió amb l’Amat”. El viatger que travessa aquesta vall ha d’estar amatent, en vetlla, per fer seva la llum del “ver coneixement” enamorat: “El qui trobi dins seu el goig de l’amor espiritual / trobarà la clau que obre la porta dels dos mons.” El camí per la vall del Coneixement ha de ser exigent, i el viatger mai no en pot tenir prou amb allò que té, perquè ambiciona un coneixement que no té límit: “Si t’acontentes amb el que és bo d’aquest món terrenal, / faràs que la teva vida sigui eixorca i que ho sigui per sempre. // La veritable reialesa es troba en el coneixement místic. / Fes el que puguis per aconseguir arribar-hi.”
La quarta etapa de l’itinerari és la travessia de la vall del Desarrelament i la Plenitud, on ja no hi ha ni el desig de posseir ni l’anhel de descobrir i hi bufa el violent vent glacial de la indiferència. És un punt d’inflexió en el camí. En les tres valls anteriors el viatger s’ha exercitat en l’adquisició de valor o en la construcció d’allò que és, en la determinació d’un sentit; ara, però, les tres que seguiran a aquesta quarta seran de despreniment, de renúncia, de despossessió, de despullament, de deixar lliure i obert tot l’espai per a la fusió en Déu, per al retorn a l’Origen. “En aquesta vall no té valor ni el nou ni el vell, / tant fa si vols fer res com si te n’estàs”, perquè tot allò que, en l’escala humana pot semblar enorme esdevé no res, una minúcia insignificant davant la magnitud, la dimensió inimaginable de Déu. “On és Adam i tots els qui en són descendents? / Què en resta dels noms, de cada fragment del que van ser?” La comparació d’allò que coneixem amb el misteri que s’hi amaga al darrere (“No entens el que s’amaga darrere del que veus”) redueix gairebé al no res el valor atribuït a allò que posseïm: “Ens resistim a no ser, però de què serveix ser? /[…]/ Aprèn a deixar enrere el que no et fa avançar. / Oblida el que destorba el teu camí.” Enlairar-se, aixecar la mirada, veure-hi més enllà: “Aixeca’t i afronta el repte de la vall. / Enlaira’t! Renuncia a la vida i al teu cor! //[…]// Et cal desarrelar-te del cor i de la vida, / si no vols que t’allunyin de la Plenitud.“
La cinquena és la vall de la Unicitat, on “tot conflueix en l’U”, on allò que veus múltiple i divers es fon en la unitat. “No hi ha ni abans ni després ni dues eternitats. // El passat ja no hi és i el futur no ha arribat. / Què en queda, entre un i altre, sinó res? // I doncs, si tot és res –tan sols el moviment–, / sense recança endinsa’t en l’abisme de l’oblit.” Cal afrontar la paradoxa: “Si tot és u i no existeix el dos, que ho fa divers, / ni el tu ni el jo no són pas importants”; així, cal renunciar al jo i al tu, que ens fa diversos, i, per tal de fer-se digne de ser considerat “un home”, cal estar immers “en l’Oceà de l’U”. Déu és l’absolut en aquesta vall, res no s’hi pot veure sinó Déu, “res no hi perdura sinó Ell, que és etern. // Déu és dins d’Ell, des d’Ell, amb Ell, / però també fora d’Ell i més enllà, pertot.” El viatger, dissolt en l’Oceà de l’U, adquireix identitat plena en Ell: “M’esvaneixo en la intensa lluïssor de la seva mirada / i jo, que no soc res, quedo absorbit del tot pel seu gest.” Contemplada aquesta fase del viatge, tot l’itinerari iniciàtic ens apareix com la realització del designi creador, perquè és ara quan aquella figura d’argila adquireix identitat a “imatge del Creador”.
“Així doncs, si soc no res, si no tinc existència fora de l’U, què soc?”, es pregunta el viatger en endinsar-se en la sisena etapa del camí, la que transita per la vall de la Perplexitat: Ets o no ets?… “Ets mortal o immortal o bé les dues coses alhora? / O bé no tens cap de les dues condicions? Ets tu o no?” Digue’m si tens consciència d’existir. Els interrogants s’acumulen i la resposta s’atarda davant la perplexitat d’aquest no ser per tal de ser: “Hi respondrà: ‘No ho sé pas. Ja no sé res. / Ni tan sols sé si de debò no sé res. // Posseït per l’amor, no sé pas qui estimo. / Ni creient ni infidel. Llavors què soc, doncs? // No sé pas res, certament de l’amor que em domina. / El meu cor és ple d’amor i tanmateix està buit.”
Finalment, l’itinerari culmina en la vall de la Pobresa i l’Aniquilació, l’essència de la qual és l’oblit, l’absència, el silenci, i on “Tot hi queda emmudit. Tot hi és sord. Tot s’hi esvaneix.” L’equipatge o el vestit del viatger és res, la simplicitat absoluta, l’aniquilació de tot allò contrari a la unicitat. La puresa és el requisit necessari per a la unió mística amb la simplicitat, la puresa del Déu creador. “Un objecte impur que fiquem en un mar d’aigua de roses / continuarà essent innoble perquè la seva essència no canviarà. // Però si un ésser pur s’enfonsa en aquest mateix mar, / perdrà la seva existència particular i acabarà desapareixent. // El seu moviment es fondrà amb el del mar, transformant-se, / i deixant d’existir, romandrà perdurable la seva bellesa. / Persisteix, però ja no existeix. Com pot ser que això succeeixi? / La ment no ho pot concebre. La raó no ho pot interpretar.” L’aniquilació, la plenitud de la renúncia, l’abandonament de tot “el que roman de tu” és el requisit per a la unió mística amb l’Origen, per a la culminació de l’amor: “Només els savis de debò, els qui han après a capbussar-se en el foc, / saben que la Via de l’amor espiritual comporta el pas per l’aniquilació. //[…]// No hi somnies? Ha arribat l’hora de mostrar el teu coratge, / d’endinsar-te pel camí de l’esperit. Crema la raó! Abraça la follia!“
L’estructura literària de La conversa dels ocells consisteix a teixir, per a cada vall, un argumentari en clau poètica i simbòlica que incorpora un seguit d’apòlegs o exemples, seguits de la glossa corresponent que en remarca el sentit didàctic o instructiu. El pròleg de Carles Duarte, “Set valls a la recerca del sentit” i d’Almudena Blasco, “Un espai d’iniciació”, són de lectura obligada a l’hora d’entendre el propòsit i la gestació d’aquesta edició així com per contextualitzar l’obra de Farid ud-Din Attar en el seu temps i fer evident la transversalitat d’un corrent espiritualista i místic que travessa el món mediterrani i europeu, amb connexions amb les cultures del continent asiàtic, els dos primers segles del segon mil·lenni i que arriba per camins diversos fins a l’esclat idealista del Renaixement i del Barroc. No cal dir que el vocabulari essencial amb què es tanca el volum és un facilitador molt oportú de la lectura.
No puc tancar aquest comentari sense referir-me explícitament al títol amb què l’he encapçalat: “M’he enamorat d’un llibre”, d’aquest llibre. No pas pel que diu, que també podria ser, sinó pel llibre en si mateix, el llibre “objecte”. I per què? Doncs, perquè –i això que diré ara no és un excés retòric– és un llibre fet amb amor, amor pel llibre. Un amor que anticipa el gaudi del lector, que el provoca, que vol acompanyar empàticament la lectura. No us penséssiu pas que això sempre és així. No és sempre evident l’enamorament d’on neix el llibre, i en aquest cas ho es. Els lectors segurament tendim a creure que això hauria de ser un requisit necessari en la producció editorial, però no sempre és així, i, dissortadament, rere l’aparença ben acabada dels llibres que omplen els expositors de les llibreries s’hi endevinen sovint algun petit amor i moltes indiferències. Molts llibres, potser engendrats amb alguna mena d’amor, són abandonats en néixer i s’estavellen, encara que sembli increïble, contra la indiferència, el desinterès i la insensibilitat de la maquinària editorial. De la mateixa manera, d’altres, sense més mèrits d’amor que els anteriors, són acuradament promocionats i acompanyats amb tota mena d’atencions i amb un entusiasme que costaria d’acreditar críticament (si disposéssim, és clar, d’una estructura crítica que es nodrís d’alguna cosa que no fossin més o menys bones voluntats).
Em complau, doncs, La conversa dels ocells. Les set valls perquè és un llibre net, pulcre, honest, ben concebut i ben realitzat, i és per això que l’estimo.
Josep A. Vidal
Notes
(*) Farid ud-Din Attar: La conversa dels ocells. Les set valls, Traducció de Carles Duarte. Edicions Siderals, S.L. Col·lecció Tres Portals. Febrer 2025. Pròlegs de Carles Duarte i Almudena Blasco.