Llegir és descobrir, i descobrir-se. En això, el llegir és com el viure. Però, al cap dels anys de viure i de llegir, què en queda de tant descobriment? Tot cristal·litza en un coneixement tothora imprescindible i sempre insuficient. Res no ens basta a l’hora d’explicar i d’explicar-nos. D’aquest magma de descobriments tan divers i tanmateix cristal·litzat en un cos únic, en diem coneixement. Coneixement del món i la natura, coneixement d’un mateix, coneixement de l’altre. Coneixement de l’aquí i de l’enllà.
El coneixement, però, no omple mai del tot la necessitat de saber. Cada nou descobriment, cada nova aportació, en lloc d’engrandir el cabal del que sabem, o que ens pensem saber, augmenta la magnitud de la nostra ignorància, la magnitud d’allò ignot, d’allò que resta ocult.
Al llarg de la vida, el neguit d’explicar cabalment el món o d’explicar-se cabalment un mateix passa de ser una ambició de joventut a esdevenir una pretensió vana en la maduresa, i claudica finalment i es tanca, arribats a la vellesa, en els silencis que, prudents, ens autoimposem anorreats davant la pròpia ignorància. Amb benignitat, d’aquesta renúncia a la gosadia de la joventut i a les pretensions de la maduresa, en diem prudència, però sovint rere aquest concepte benvolent s’hi amaga l’estupor, el desconcert, la impotència davant la magnitud d’un repte que la petitesa de la nostra naturalesa, la migradesa i la desproporció dels nostres recursos i el nostre temps limitat no ens permetran mai de superar, ni tan sols d’aproximar-nos-hi.
Així que, el temps viscut i el coneixement acumulat ens fan humils fins a la insignificança. Si més no, així és com ens veiem reflectits en aquell mirall íntim al fons del qual intentem de trobar, sovint inútilment, la imatge nítida de qui som, del que som, d’on som i per què hi som.
Quins fets o quines lectures, quines persones o quins personatges, quines realitats o quines ficcions, quins descobriments ens han anat afaiçonant fins a crear aquesta imatge que intentem aprehendre i, finalment, comprendre? Què és el que ha estat determinant en la definició de cada tret del que som, de cada caire i cada perfil d’aquesta imatge en què ens reconeixem tot i que sovint, i per més d’una raó, ens resistim a identificar-nos-hi?
En la narració que generem quan expliquem allò que coneixem i quan ens expliquem nosaltres mateixos tot s’ajusta a un discurs travat en el qual la successió dels fets se sotmet a la llei de la continuïtat, de manera que, amb una seguretat il·lusòria, establim un seguit de relacions de causa i efecte. És una fal·làcia, les causes sempre són complexes i mai són explicables del tot i els efectes sovint són imperceptibles i transiten per vies subterrànies fora del nostre abast; i les unes i els altres, gairebé sempre són confusos i ignots. Els nexes amb què lliguem el relat del nostre coneixement del que sigui solem introduir-los en el discurs de manera subjectiva, en molts, però molts, casos, sota l’influx d’una emoció més que no pas de la raó. Per això hi compten tant, en els nostres relats, les experiències, és a dir, les troballes i les trobades, els descobriments i l’admiració o el rebuig, i els comiats, les pèrdues. L’encís i el desencís. La claror i la foscor.
Malgrat la coherència de l’edifici ideal –les construccions– que aixequem, la realitat és ben bé una altra i respon sovint a unes altres lleis, indefectibles les unes, atzaroses les altres. En el magma cristal·litzat del propi coneixement, de la pròpia existència és impossible, a més d’incert i enganyós, destriar íntegrament, fins a les darreres conseqüències, la naturalesa específica de les diverses parts que el componen i les diverses, i a voltes contradictòries, naturaleses del tot que en resulta. Agregació de còdols, coneixement magmàtic, que, per una necessitat existencial, en el nostre relat transformem en diamant, la pedra cristall, inquebrantable, i tanmateix volàtil.
També en el tot magmàtic del nostre coneixement hi ha esclats singulars que distingim nítidament i que no gosem negar, i és al voltant d’ells que establim els nexes que ho lliguen tot. Molts d’aquests esclats, per no dir tots, són moments efímers, transitoris, de descoberta, moments inicials, o bé moments de comiat, moments finals. Els esclats, però, no són propis dels fets, sinó de l’experiència que els acompanya, de l’emoció.
Per això, l’emoció del descobriment, de qualsevol naturalesa, i l’emoció de la pèrdua són les fites, els punts de referència i alhora els fars que ordenen i guien l’itinerari en la narració del nostre coneixement. Ja sigui la narració de l’experiència, el relat del que som, l’explicació del món i la natura, les construccions literàries i de la creativitat humana en general, o, també, el relat científic, les deambulacions del pensament filosòfic i les aproximacions a la transcendència. Inici i final. Trobada i pèrdua. Tot i no res… Sempre el cercle tancat; altrament no ens sabríem moure en aquest Univers del qual sabem tan poc, en aquest món que a penes coneixem, malgrat descansar el nostre viure sobre les crosses, tan fràgils, tan inconsistents, tan peridores, del nostre coneixement. Per això allò les fal•làcies que s’autodefineixen com a “saber” solen ser arrogants, presumptuoses, sovint –mireu, si us cal, la història– dogmàtiques; mentre que la saviesa, atuïda per la dimensió de la nostra ignorància, és sempre humil, prudent i silenciosa.
Josep A. Vidal