CARTA DE BARCELONA – Seducció i fugida. [A propòsit de la presentació de “Prohibido respirar”, de Carmen Plaza] – por JOSEP A. VIDAL

La lectura d’un llibre, deixant a banda la lectura obligada, que també existeix i que coneixem prou bé els qui hem dedicat bona part de la nostra vida professional al llibre i a l’edició, és gairebé sempre la culminació d’un procés de seducció que no depèn tant del contingut del llibre com del llibre mateix com a objecte. Els editors saben prou bé la importància que té, en la difusió de qualsevol obra, l’impacte visual de la coberta, el format, el títol… i, obert ja el volum, el tacte i el color del paper, la tria de la tipografia, l’equilibri de blancs i taca, la ductilitat de l’objecte a la manipulació lectora, la flexibilitat, la persistència en l’obertura, la blanesa amb què una pàgina cau damunt les altres en girar full…; i encara hi podríem afegir l’olor, la matisació de la llum i dels reflexos damunt la pàgina, i la manera com es fa a la claror de l’hora, a l’indret de la lectura, al caliu diàfan o groguenc del llum i de la circumstància; la predisposició i l’adaptabilitat del material a la mà que l’aguanta, a la taula, al faristol… Els predicadors de la mort del llibre sota l’allau tecnològica saben prou bé que la dificultat de passar els continguts del llibre a un altre suport és gairebé inexistent, però ensopeguen sovint –i no se’n surten o se’n surten malament– amb la dificultat de reproduir, en un altre suport, la sensualitat que aporta el llibre a la lectura. I sovint també els productors de llibres no hi paren atenció, a aquest valor, i ens proveeixen de llibres cruixidors, que en obrir-los ens obsequien amb un petarreig de rigideses trencades; llibres rebecs, que es rebel·len contra qui vol mantenir-los oberts; llibres de pàgines obstinades, que es resisteixen a passar d’una meitat a l’altra al compàs de la lectura i es drecen indòcils, renuents a descansar blanament al llit on els dits del lector les acompanyen…

Has acaronat mai un llibre? Quantes vegades, tot badant pels aparadors d’una llibreria, has agafat un volum i n’has resseguit la coberta amb el palpís dels dits, notant-ne la finor o la rugositat, el relleu i el perfil de les lletres, la perfecció del tall…? I després, satisfet plaentment el desig, l’has tornat al seu lloc sense obrir-lo i potser sense ser capaç ni de recordar-ne el títol? T’has descobert mai a tu mateix acaronant lleument la superfície de la pàgina mentre llegeixes? Has respirat, físicament, profundament, un llibre?…

La força de la seducció, però, no ens garanteix la satisfacció plena de la lectura. I com en la lectura, també en la vida: la seducció  –endinseu-vos en Tannhäuser– no ens garanteix cap plenitud final. Pot ser un camí cap a la frustració, cap al dolor, cap a la culpa, cap a qualsevol dels inferns o les foscors que sempre ens acompanyen… La seducció no és el final de res, és un inici, una crida que –etimològicament– ens aparta del camí, ens desencamina de manera incerta, utilitzant per fer-ho allò que cadascun de nosaltres hagi après a estimar, i com més estimem alguna cosa, més ens sedueix. Ningú no pot sentir-se seduït pel llibre, si no és a partir d’una estimació inicial –per simple, insignificant que sigui–: una olor, un color, un mot, una visió, un record… Cal un enamorament, un desequilibri sensorial, afectiu, intellectual, una situació de partida, una predisposició que, en el moment de la seducció, juga a favor de cedir a l’atracció o de resistir-s’hi. Al capdavall, la noció d’una mancança que ens estimula el desig.

* * *

És moment ja d’advertir al lector que, avui, Diada del Llibre a Catalunya, he recuperat i desenvolupat fins aquí aquesta reflexió sobre el llibre que vaig voler compartir amb els assistents a la presentació del poemari de Carmen Plaza Prohibido respirar, el passat dia 3, a Barcelona.(*)

Amb aquesta reflexió inicial, sobre el llibre com a objecte del desig, hi vaig trobar un marc referencial per convidar els lectors a endinsar-se en la lectura, paraula i sentit, de  Prohibido respirar, perquè aquest nou poemari de Carmen Plaza ens posa davant del drama humà dels qui, colpits per la necessitat, mancats de seguretat, llibertat, benestar, privats d’allò essencial, s’allunyen del lloc on van néixer, del paisatge que els és familiar i a les formes del qual s’han configurat ells mateixos, dels rostres i les veus i les mirades i les mans que han conegut, estimat, que els han acaronat, de la llengua amb què han configurat el pensament, de la cultura i del sistema de valors que la nodreix i que els nodreix…, i es llancen a l’aventura de cercar refugi, de travessar el mar, seduïts per una terra de promissió on puguin trobar allò d’essencial que els manca.

I què els sedueix, d’aquesta terra de promissió? Les llibertats, la supervivència, el benestar dels seus, el poder retornar el benefici del seu exili a la terra d’origen, la transferència del benestar, de la “riquesa” als qui, privats fins i tot de la possibilitat, de les forces o del coratge per fugir, han restat a la terra d’origen. Això els sedueix…; però, i què els espera?
També l’infern comença amb seducció. Probido respirar pot ser la traducció cruel, supremacista, asèptica, però,  del “Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate” amb què l’ Infern del Dante acull els condemnats. Això els espera, si és que aconsegueixen arribar a algun port: l’hostilitat de les portes barrades, protegides amb guaites vigilants, i finalment la “reducció”, la restitució a l’estat precedent, al lloc d’origen o ves a saber on.

Els espera la constatació inclement que el benestar que cerquen, la llibertat que volen, les migrades riqueses que han somiat… tenen propietari, que algú se n’ha apoderat i n’ha fet propietat privada… Fins i tot de la terra que trepitgen, del petit espai que, a dins i a fora del seu país, ocupen els seus peus cansats, de les aigües en moviment constant per on naveguen a la ventura en cerca de la vida que els neguen…, fins i tot d’això, hi ha algú que se’n proclama propietari. Fronteres, barreres, guàrdies, armes que apunten fins i tot a aquells que els volen donar acolliment, al qui els volen salvar de l’abisme que s’obre sota el fràgil ventre de les llanxes i pasteres miserables que els transporten…

Però…, els qui els neguen el pas són realment els propietaris d’allò que proclamen com a propi?… I la misèria, la violència, la inseguretat, el mal que els ha fet fora de la terra on van néixer i d’allò de què fugen, els pertany, realment, als fugitius?

Si resseguim aquests dos itineraris, els camins que ens expliquen la riquesa dels uns i la misèria dels altres, les llibertats dels uns i els patiments dels altres, descobrirem que els dos itineraris es troben, que coincideixen en un punt; són itineraris convergents, l’un és causa de l’altre i viceversa.

L’existència humana es debat al bell mig de la contradicció, en un intent difícil i esforçat d’harmonitzar els contraris, de trobar la sempre fracassada i tal vegada impossible conciliació de valors i de principis oposats. L’experiència humana damunt la Terra ens descobreix un demolidor joc de simetries que, expressat en magnituds, ens obliga a constatar que l’únic comparable a la intel·ligència humana és l’estupidesa humana; l’únic comparable a la bondat humana és la maldat humana; l’únic comparable a la creativitat humana és la capacitat destructiva de la nostra espècie; l’únic comparable a la nostra vocació de llibertat és la nostra persistent intrasingència, la nostra intolerància; l’únic comparable a la irrenunciable cerca de la veritat és l’obstinada persistència en l’error…

L’únic comparable al nostre afany de transcendència és la frivolitat amb què ens lliurem incondicionalment a la banalitat… L’únic comparable a la capacitat humana de generositat és la capacitat humana d’egoisme…

Com, si no, s’explicarien els drames de les guerres, dels èxodes, de les desigualtats…, totes les violències de què ens fa partíceps la realitat cada dia, a nosaltres, que estimem tant la pau, la bondat, la justícia, la saviesa…?

El drama dels refugiats, entre d’altres que hi estan implicats, ens posa cada dia davant del fracàs del nostre ordenament, de les nostres estructures, de les nostres institucions, dels nostres principis i dels nostres valors. Desmenteix cada dia l’embolcall de dignitat i legitimitat del nostre benestar. I en demanem solucions als Estats, als organismes internacionals. Com podríem no fer-ho? Com podríem demanar solucions que no fossin solidàries? Amb quins arguments ho faríem? Quina mena de coartada moral ens permetria obviar la resposta solidària?

I tanmateix, la realitat ens retorna l’evidència del triomf de la insolidaritat, la prevalència de les fronteres, la persistència en l’adhesió a interessos supremacistes…

Davant d’això no podem deixar de dir-nos que, tal vegada, l’únic realment comparable amb la defensa de les nostres conviccions, dels nostres valors i dels nostres principis és la manca de resolució, la manca de fermesa i la manca de radicalitat a l’hora de fer-los efectius… I, amb aquest enunciat, tornem al joc de les simetries que alimenten les nostres contradiccions: volem que es produeixi realment allò que postulem? O ho volem fins al punt de sacrificar-hi alguna de les múltiples dimensions del nostre benestar?

Aquesta és un pregunta ètica. I aquí m’aturo. Permeteu-me, però, compartir encara una pregunta d’un altre caire… Què hi fa aquí la poesia? L’èxode desesperat dels refugiats, dels qui cerquen un espai per viure-hi, no escau amb més propietat a la crònica, al reportatge, a la narració o a l’assaig? I potser algú gosarà preguntar-se: hi ha espai aquí per a l’expansió lírica? No és frivolitzar…?

Si ens fem aquestes preguntes, és que no hem descobert encara la dimensió, el vigor de la poesia ni la seva capacitat vertebradora del pensament humà, entès aquest com a clau de volta en què convergeixen els fets, les idees, els valors i els sentiments, com a centre neuràlgic de l’ésser, d’allò que hem anomenat de maneres diverses, “esperit”, “ànima”. “Idea”…, i que és l’espai on es produeix el diàleg íntim amb el jo/l’altre, aquell espai de trobada amb un mateix des del qual ens construïm i ens projectem en el món. Aquell espai íntim i subjectiu que és referent necessari per a la nostra acció i, de manera preferent, per al nostre compromís.

Els qui hàgiu seguit l’obra poètica de Carmen Plaza hi haureu descobert aquesta dimensió humana, íntima, transcendent, existencial de la poesia, i n’haureu gaudit, perquè haureu apreciat reiteradament com –i amb quina habilitat poètica, amb quina finor i quina sensibilitat, amb quin rigor intel·lectual i amb quina honestedat– va teixint, de vegades amb fil de seda i d’altres amb fil d’embastar, fets, sentiments, imatges, metàfores i símbols, fins a la creació d’un paradigma poètic, extremament coherent, que inclou el lector –tots i cadascun–, que ens inclou. I ens hi contemplem.

La poesia –i n’excloc nombrosos i meritoris focs d’artifici destinats a complaences diverses a les quals no vull negar la dignitat que s’adjudiquen–, la gran poesia lírica, com ho és la poesia de Carmen Plaza, no mira allò que passa, sinó allò que passa en mi, i en tu, i en l’altre… La poesia, deixant de banda –repeteixo– els focs d’artifici, no ens permet arrecerar-nos en l’espai protegit de l’espectador, perquè els drames de l’exili, de la guerra, de la injustícia, de la vida impossible, de la vida negada, ens els fa presents en el jo íntim, en aquest centre neuràlgic en què ens trobem o ens descobrim a nosaltres mateixos, i ens interroga –m’interroga– no sobre què passa allà, en un indret físic, emocional o conceptual llunyà, sinó sobre què passa aquí, en mi mateix, en cadascun.

El descobriment –o la confirmació– d’aquesta dimensió de la poesia de què us parlo és un dels factors de seducció d’aquest nou poemari de Carmen Plaza, que, en la seva primera edició es presenta acompanyat de la traducció catalana que he tingut el privilegi de signar. Comença així:

 

PROHIBIDO RESPIRAR

El mar ya no es azul.
Es rojo y duele.
La esperanza, el anzuelo.
La presa, la criatura sin refugio.

El aire es tan escaso que se guarda
envuelto en cada lágrima.
Avanzan las pateras atestadas
con sus playas a bordo,
con sus costas, su arena, su impotencia.
Sólo los niños, callados como peces,
quieren seguir jugando con sus sueños,
saltar a la comba con una cuerda imaginaria
que se estira y se encoge
igual que una frontera.
De pronto se estrellan contra un suelo
que ni siquiera existe.

Prohibido respirar
el aire que sobra al otro lado.

 

PROHIBIT DE RESPIRAR

Ja no és blava la mar.
És vermella i fa mal.
L’esperança, l’esquer.
La presa, la criatura sense empara.

L’aire és tan escàs que es guarda
reclòs en cada llàgrima.
Avancen embotides les pasteres
amb les platges a bord,
amb les costes, la sorra, la impotència.
Sols els infants, silenciosos com peixos,
volen seguir jugant amb els seus somnis,
saltar amb una corda imaginària
que s’estira i s’arronsa
igual que una frontera.
De sobte s’estavellen contra un terra
que ni sols existeix.

Prohibit de respirar
l’aire que sobra a l’altre costat.

Plaza, Carmen: Prohibido respirar, Ediciones Carena. Barcelona, 2018.
[Edició bilingüe castellà – català, amb traducció de Josep A. Vidal.]

Josep A. Vidal

(*)    Vaig tenir el goig i el privilegi de participar en aquell acte tot compartint taula amb el periodista Jesús Martínez, autor de Refugees Playing Cards i de cròniques periodístiques sobre el drama dels refugiats assentats a la frontera grega amb Macedònia, entre d’altres nombrosos treballs periodístics i llibres que mostren el seu compromís amb tots aquells que la nostra societat, tan polidament i cínicament compartimentada, posa al marge dels drets bàsics a la vida, a la dignitat, a la llibertat, i amb Àngel Miret, Coordinador del Comitè per a l’Acollida de les Persones Refugiades, a més, naturalment, de l’autora, Carmen Plaza.

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão /  Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão /  Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão /  Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão /  Alterar )

Connecting to %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: