Si hagués d’assenyalar una d’aquelles característiques rellevants de la societat que vivim que em desconcerten, i hagués de fer-ho ràpidament, sense gaire reflexió ni anàlisi, en aquest moment diria “la incoherència entre la dimensió sobtada de l’interès i la facilitat amb què decau i passa de manera radical no ja al desinterès sinó fins i tot a l’oblit”. De sobte un tema de llarga evolució esdevé “el tema” i la majoria de mitjans i converses en fan el focus d’atenció i hi convergeixen. Se’n parla sense interrupció arreu, a tots els mitjans, en tots els fòrums, i escala posicions immediatament en l’inventari de les preocupacions públiques i provoca abrandats enfrontaments polítics, com si d’aquell tema, només d’aquell, en depenguessin la seguretat nacional, la pervivència del benestar, gran o migrat, dels ciutadans i el futur del món que coneixem. I aquest interès predominant es perpetua en el temps fins que, tot d’una, un altre tema el substitueix i el condemna a l’oblit, si més no durant una llarga temporada. I aquell tema prioritari ara condemnat a l’ostracisme, exiliat de l’interès públic a tots els nivells, continua la seva llarga evolució sense haver estat resolt i, molt freqüentment, ni tan sols analitzat amb profunditat.
Aquesta crònica, que em posa en contacte quinzenal amb els eventuals lectors, si és que en té, n’és un exemple evident. En el període de les dues setmanes que en separen cadascuna de la precedent, vaig perseguint l’actualitat i la realitat del meu entorn, en el sentit més ampli al meu abast, i, naturalment, em faig el propòsit de parlar dels temes de més relleu i m’obligo a reflexionar-hi. Però l’interès general els abandona abans que jo, lent com soc, hagi pogut anar gaire més al fons d’una primera anàlisi. I com que no puc pensar que això que em passa a mi sigui excepcional, he de creure que la superficialitat provocada per la condició efímera de l’interès és un mal força general. I em desconcerta, sí, tant per la desproporció entre els dos extrems de l’esclat informatiu com per la manca d’utilitat i d’eficàcia dels esforços emprats a causa d’un interès efímer sobre un mal persistent que continuarà creixent i fent-se gros i fent arrels i creixent com un arbre esponerós en l’oblit o la indiferència.
D’allò que ens van dir de la destrucció de l’espècie humana, ja hem entrat, per ara, en la fase progressiva de desconnexió informativa, fins que es produeixi un altre esclat noticiable. El senyor Trump, a qui, per cert, cap dels dirigents amb qui es troba no gosa dir-li a la cara que és un megalòman patològic, que exhibeix una manca de seny i de cultura que fan feredat –la qual cosa no el priva de guanyar diners a cabassos, perquè per a això no cal molta intel·ligència sinó una infinita manca d’escrúpols i que, és clar, hi hagi molta, molta gent tan curta de gambals com ell–, ha resolt l’amenaça. La “intel·ligència artificial” ja no existeix; ara hi ha una cosa que s’ha de dir “superintel·ligència” i que cal anar de pressa a fer-la bona. És clar que, si el patró per mesurar la intel·ligència és ell mateix –esdevingut per pròpia voluntat el patró or de totes les qualitats intel·lectuals, morals i científiques– no cal gaire nivell perquè la cosa mesurada ens aparegui com a “superelquesigui”. I amb això es veu que ja està, que ja podem anar tirant i ja s’hi faran els retocs que calguin i quan calgui.
A Espanya, el focus d’atenció que hi ha actuat com a distractor, ha estat la penetració de migrants marroquins a través de la frontera ceutí per tal d’arribar a Europa. No hi compto els qui van tornar a casa al cap de poques hores, sinó els que han persistit en la voluntat de buscar-se la vida al continent europeu o allà on sigui, en tot cas lluny del país que, d’això no en tinc dubte, estimen i voldrien tan diferent que no els calgués haver-ne de marxar per poder tirar endavant les seves vides. Però a Europa no els hi volen. Ni la UE, ni els estats, ni –salvant digníssimes i meritòries excepcions– els ciutadans. La batalla política ha estat violentament demagògica, promoguda pels partits de tots els colors, però especialment per aquells hostils a la immigració que fuig de la pobresa, de la fam, de l’atur, de la injustícia, de l’arbitrarietat del poder i de la discriminació, de la marginació, de la manca de futur… Tots aquests interessats defensors de fronteres es consideren investits d’una superioritat moral que els empeny a “defensar” la idiosindràsia europea, que es reconeix com a homogeneïtat de la nació, supremacia de la civilització, inviolabilitat del territori i de la cultura, defensa de la religió, predomini d’uns valors i d’una manera de vida, i un munt de carallotades més que, ves per on, són virtuts que aquests intransigents acaparen i que els institueixen a ells i “als seus” com a propietaris de la terra que trepitgen i que cap altre peu que no hi arribi “ben calçat” no té el dret de trepitjar. Si fins i tot han predicat la “croada” amb el lema “aquí no hi cap tothom”, com si efectivament fos “tothom” que hi vol entrar. Per a ells no hi compta, és clar, el fet que aquí hi hagi una manca enorme de mà d’obra en tots els sectors de l’economia i, no cal dir-ho, amb una particular incidència en aquelles tasques més esforçades, menys considerades i més mal pagades que ni ells ni la majoria de la població autòctona volen o abasten a fer. Tampoc no hi compta que la riquesa de la majoria dels països d’origen dels migrants, si no tots, estigui supeditada als interessos del primer món, ni que els beneficis generats pels recursos naturals d’aquells països vagin a produir dividends i redundin en beneficis per al primer món; ni tampoc que la indústria del primer món busqui mà d’obra barata, i sovint esclava, en aquells països; ni compta tampoc que les oligarquies i els dèspotes que els governen siguin emparats per països del nostre entorn que els donen cobertura i els permeten enriquir-se a expenses de la pobresa i la manca de futur dels ciutadans als quals haurien de servir. No, això no hi compta. Les riqueses, els beneficis, els recursos naturals, la producció industrial i la tecnologia, la mà d’obra offshoring…, així com també l’exotisme i l’atractiu natural i turístic, ens estan bé, i en fem ús i ens beneficiem sense ni pensar-hi ni analitzar què comporten aquests abusos… Però, les persones no, les persones no poden passar. Malgrat que la riquesa que els hauria de beneficiar a ells ens l’apropiem els països del primer món, descomptada la part que serveix per acontentar els oligarques locals, neguem a les persones la possibilitat de desplaçar-se a aquells llocs on, en definitiva, esperen trobar alguna engruna de la riquesa que els ha estat arrabassada.
Però, el drama dels migrats a Ceuta –que reprodueix el drama que es viu a tants altres llocs–, ara ha estat relegat pel problema de la manca d’habitatge i d’una política que garanteixi els drets de les persones a tenir un lloc on viure i a la seguretat de poder mantenir-lo. L’habitatge és la vida, és la dignitat, la seguretat, l’acollida, la convivència i la integració en un lloc que és espai cultural i que, com a tal, demana pervivència, durabilitat, dimensió de futur. L’habitatge és, per als joves, emancipació, responsabilitat, capacitat d’assumir decisions, independència, compromís social amb la col·lectivitat. I és també apreci del treball… Però, la disponibilitat d’habitatge en un context de preponderància de la indústria turística, de degradació i incertesa del món laboral, d’inseguretat contractual del treball en els sectors primari i secundari, és molt difícil de garantir. La compra de l’habitatge en propietat exigeix capacitat d’hipotecar-se, i això requereix un horitzó laboral estable; alhora l’habitatge de lloguer ha de tenir una oferta assequible, cosa difícil en un mercat polaritzat i desbordat pel turisme. La irracionalitat de la situació fa que les localitats turístiques, o els territoris –quan el turisme envaix tota la regió o una illa–, que per tal d’atendre el sector han de contractar molta mà d’obra en cicles estacionals, no disposin d’habitatge per al personal que contracten, ni tan sols per a personal de primera necessitat que es desplaça a la població o al territori, com ara personal sanitari, mestres, etc., obligats a fer quilòmetres cada dia entre el lloc de treball i de residència, o fins i tot a agafar un vol, o a viure en indrets sense condicions d’habitabilitat, com ara vehicles o habitacles improvisats, instal•lats en una provisionalitat que els impedirà d’arrelar al territori. És evident que el turisme matarà el turisme, però fins que això s’esdevingui, s’hauran cremat algunes generacions i un munt de possibilitats de construcció social. Construir habitacles? Especular més i sacrificar més el territori? Destruir el paisatge? Reconvertir el terreny agrícola en terreny urbà?… I construir amb qui? Perquè la mà d’obra qualificada en la construcció, amb una mitjana d’edat dels obrers especialitzats cada vegada més alta, és una força de treball cada cop més delmada… Però, no, aquest problema, que s’ha anat cronificant els darrers anys fins a solidificar-se, no es resoldrà tampoc ara; i un altre interès sobtat l’apagarà i el deixarà que vagi fent, deteriorant-se i podrint-se més i més. I quedarà latent, en situació letàrgica fins que, per un fet rellevant o per interès polític, torni a atreure l’atenció i l’interès social prioritari.
I l’escola, que a Catalunya ha mostrat recentment ferides i mancances que fa temps que coneixem i que ara volen resoldre amb un “pacte per l’educació” promogut pel Govern de la Generalitat i que no arribarà enlloc per raons que també coneixem de fa temps. I la llengua, i l’encariment de la cistella de la compra, i la ignorància flagrant en l’ús de la tecnologia que fa que s’atribueixi als infants i als adolescents fracassos, patologies i problemes que són principalment dels adults. Tantes i tantes coses que mereixen atenció prolongada, anàlisis profundes, reflexions compartides, informes tècnics, constància en l’aplicació terapèutica…, innombrables… I totes s’ofegaran, probablement, en aquesta mar convulsa de desconcerts que agiten, d’una banda, els esclats –“sorprenents”?– d’un interès efímer i l’agreujament persistent dels mals que persisteixen sense resoldre’s –això sí, sorprenent.
Josep A. Vidal