CARTA DE BARCELONA – En el primer aniversari del 20-S a Catalunya, un clam per la República: la catalana i l’espanyola / 4 – por JOSEP A. VIDAL

barcelona

 

 

[segueix]

Es buscava algun tipus de reacció que fes bona la tesi, sostinguda des d’aquell dia pel Govern espanyol, que l’independentisme era un moviment sediciós, violent, en mans de minories próximes a la kale borroka, i que, per tant, la repressió i l’ús de la força eren necessàries? Davant l’obstinada persistència dels catalans que majoritàriament –ara, amb el govern de Pedro Sánchez, han inventat l’eufemisme “minoria majoritària”, que aneu a saber què vol dir, més enllà de demostrar clarament que no s’atreveixen a acceptar la realitat i el desafiament d’un poble alçat a Catalunya per la sobirania, pels drets, per les llibertats i per la república–, havien inventat un relat de violència, de “cop d’estat” i d’odi i intolerància supremacista d’una minoria catalana radical contra l’ordre, la Constitució, l’Estat i, especialment, els altres pobles d’Espanya. Aquest relat, totalment inconsistent, en contradicció permanent amb la realitat, era sostingut pels mitjans de comunicació espanyols, que duien a terme –i encara hi som– una autèntica sembra d’hostilitat envers el projecte republicà català. Algun dia se’n parlarà, i no només a Espanya, d’aquesta renúncia vergonyosa del periodisme espanyol a l’exercici de la veritat en un moment en què Espanya –i amb això dic també “els pobles d’Espanya”– havien de sentir-se convocats, una vegada més des de Catalunya, a sortir del passat, a alliberar-se del llast d’aristocraticisme i vassallatge, de sobergueria nacionalista, d’imperialisme fatu, d’obscurantisme magicoreligiós amb què l’herència històrica els ha afeixugat. La defecció de la causa republicana, del compromís democràtic amb la llibertat… Encegats, s’han col·locat una vegada més al costat equivocat de la història i no han volgut veure l’oportunitat que representa per al conjunt de l’actual Estat la revolta catalana. La veuran, però, com es veuen les evidències que no poden negar-se, i desitjo de cor que no sigui gaire tard. Espanya, avui, necessita recuperar les conviccions republicanes i fer-ne un clam. El triomf del republicanisme no resoldrà tots els mals per si mateix, però sense la República la solució és impossible. Mai no serà Espanya una monarquia de l’estil de la britànica, perquè en la seva història, incloent-hi la història dels regnes “castellans” com a antecedent, ha imposat sempre les polítiques aristocràtiques,  autoritàries i oligàrquiques per damunt de les reivindicacions parlamentàries, republicanes i democràtiques. Davant el repte de la modernitat, Espanya va optar per seguir el model monàrquic francès, el model absolutista. L’absolutisme, però, sense l’acció equilibradora d’un parlamentarisme sòlid, portava necessàriament al trencament republicà. Paradoxalment, fou el parlamentarisme el que va garantir la continuïtat de la monarquia britànica, i fou l’exercici del poder absolut i aristocràtic el que va propiciar el trencament republicà allà on es va produir. I doncs, per què a Espanya, que seguia el model absolutista, el poder monàrquic es va perpetuar i hi van fracassar els intents republicans? La pregunta és retòrica, evidentment: per la manca d’un parlamentarisme consolidat. L’única etapa de parlamentarisme consistent fou la que, en un període d’absentisme monàrquic, va quallar en la redacció de la Constitució de Cadis.

Aquesta divagació històrica m’empeny, però, cap a camins que m’aparten del tema. La deixo aquí per reprendre-la en un altre moment i torno als fets esdevinguts el 20 de setembre del 2017 a Catalunya. Us deia que el relat de sedició i de “cop d’Estat” que havia construït l’Estat per explicar als espanyols el que estava passant a Catalunya era desemmascarat clarament per la realitat, a l’abast de tothom que vivia en terres catalanes o hi feia visita. I era aquesta realitat pacifista, democràtica, i tanmateix obstinada i difícil de vèncer, el que calia transformar. El relat fantàstic d’una Catalunya violenta havia de ser, necessàriament, avalat pels fets; altrament, l’Estat es quedava sense arguments i apareixia, com el rei nu, despullat i exhibint les seves vergonyes als ulls del món.

[seguirà]

Josep A. Vidal

One comment

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão /  Alterar )

Google photo

Está a comentar usando a sua conta Google Terminar Sessão /  Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão /  Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão /  Alterar )

Connecting to %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: