“Passa l’aire, passa el vent, passa el drapaire del temps” En la mort de l’Enric Barbat, ara que fa 50 anys de l’aparició d’Els Setze Jutges Aquest any en què s’ha celebrat el 50è aniversari de la primera actuació d’Els Setze Jutges, el 19 de desembre del 1961, a la Cova del Drac de Barcelona, just una setmana abans de l’acte de celebració, l’Enric Barbat, el 6è dels Setze Jutges, ha emprès el camí sense tornada. D’ell, d’un dels seus darrers treballs, us convido a escoltar “Drapaire del temps”.
Jo m’he fet gran,
tu t’has fet gran,
ara que el temps
s’engruna als dits,
el malgastat gris
temps d’abans,
de quant tu i jo
érem petits,
i anem covant la
soledat
que ara hem
d’aprendre a estimar,
els passos que no
tornaran
a fer soroll al
caminar.
Passa l’aire,
passa el vent,
passa el drapaire
del temps.
I a l’ombra dels
antics records,
poc a poc, hi van
florint
fulles negres com
la mort
que ja al néixer
portem dins…
I tota tu, també
tot jo,
som els mateixos
d’abans,
i, malgrat tot, és
diferent;
serà que han
passat els anys.
Passa l’aire,
passa el vent,
passa el drapaire
del temps…
(…)
La mort de l’Enric Barbat s’afegeix a les de Miquel Porter i Moix (2004), Delfí Abella (2007) i Xavier Elies (2010), i és, així, el quart dels membres d’aquell grup valent que, al començament de la dècada del 1960, van voler plantar cara a l’opressió del franquisme amb la voluntat d’obrir camins de llibertat i de represa cultural a Catalunya.
La cançó francesa els fou un referent, i de seguit el folk americà, però també aquelles veus que cantaven –des de la distància crítica, la coherència inconformista, la ironia i la poesia– les peripècies de l’existència humana en un món incongruent, desconcertat, malmenat i advers… Brassens, Serge Reggiani, Léo Ferre, Brel, Barbara… els foren referents immediats, i, armats amb la seva guitarra, van escampar per Catalunya i més enllà, recorrent els escenaris més inversemblants, una llavor que va fructificar fins a generar un moviment, l’anomenada “Nova Cançó”, l’acció del qual va ser una contribució extraordinària perquè les generacions de postguerra (entre les quals hi havia també els fills de les diferents onades migratòries posteriors al 39) redescobrissin la catalanitat com una manera específica de ser en el món i s’hi identifiquessin. Una manera de ser en el món que esdevenia per si mateixa, en el context de la dictadura, un clam per la identitat, la llibertat i la democràcia.
La primera iniciativa del que, poc després havien de ser Els Setze Jutges va aplegar Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs. A ells s’hi van anar afegint, progressivament, fins el 1968, Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach.
El barceloní Enric Barbat, nascut al barri de Gràcia i alumne del Liceu Francès, fou, com hem dit, el sisè membre d’aquell grup de lluitadors armats amb la guitarra, la poesia, la pròpia veu i un grapat de conviccions molt fermes. La seva formació francesa el va fer, dins del grup, capdavanter d’aquest corrent que ens ajudava a mirar cap a Europa i a descobrir el món. Malgrat ser considerat per alguns crítics “el Brassens català”, la seva veu ha tingut, al llarg de tota la seva trajectòria, una personalitat singular, amb veu, accents i continguts que l’acrediten com un dels grans artistes de la Nova Cançó, i així el va considerar Manuel Vázquez Montalbán en historiar la trajectòria del moviment.
La producció d’Enric Barbat consta d’una primera etapa, des del seu debut l’any 1963 a la facultat de Dret i fins al 83, en que edita Quatre, i una segona, entre el 2006 i el 2010. Hi ha, en aquesta trajectòria, 20 anys llargs de silenci, durant els quals Barbat, instal•lat a l’illa de Menorca, es manté allunyat dels escenaris i de les actuacions públiques. Però el 2006 reapareix amb un disc personalíssim, que mostra la coherència de tota la seva trajectòria. “Camins privats” és el primer dels tres discos que ha publicat en aquesta segona etapa. A ell pertany la cançó que us hem proposat d’escoltar a l’inici d’aquesta crònica. I d’ell forma part també la cançó feta poema –o el poema fet cançó– “Recorda” que us convido a escoltar ara.
RECORDA…
Recorda, sortia el sol,
érem amics del primer vol;
érem ocells de bec i pell,
de ploma blanca i de llençol.
Recorda, un cel gris blau,
érem amics del mateix cau,
joves cavalls, món de miralls,
la lluna als dits al cor en pau.
Recorda, i en honor meu,
no siguis per ningú
mentre jo penso en tu.
Recorda, bufava el vent,
viatge llarg del pensament.
Naixia orgull en els teus ulls,
amor i mandra adolescent.
Recorda, matins daurats,
primer regust de llibertat,
foc a les mans, mortals amants,
l’amor s’escampa vora la mar.
Recorda, i en honor meu,
no siguis per ningú
mentre jo penso en tu
Recorda, bufava el vent, viatge llarg del pensament. Naixia orgull en els teus ulls, amor i mandra adolescent. Recorda, matins daurats, primer regust de llibertat, foc a les mans, mortals amants, l’amor s’escampa vora la mar. Recorda, i en honor meu, no siguis per ningú mentre jo penso en tu L’Enric Barbat no podrà acudir a l’acte commemoratiu del 19 de desembre –el mateix dia en què “A viagem dos argonautas” publica aquesta crònica–, però hi serà present. Com és present la seva veu, la seva poesia i la seva música en la trajectòria vital dels qui vam viure aquell espai de resistència, de normalitat i de llibertat que van obrir Els Setze Jutges.