Quatre Barres
Josep A. Vidal traz-nos hoje a música de Josep Guardiola:
Falecido no passado 9 de abril, Josep Guardiola, um cantor de baladas e canções dançáveis, um crooner, diríamos agora. Era, naqueles anos negros, “a voz” na triste cena da nossa vida quotidiana. Na rádio ou ao vivo, nos palcos ou em espaços ao ar livre durante as festas estivais, “José” Guardiola acompanhou com as suas melodias a aprendizagem sentimental das gerações do pós-guerra até ao fim do franquismo.
En la mort de Josep Guardiola, crooner dels anys 60 i 70
Josep Anton Vidal
Entre el maig i el juny, el clima mediterrani sol entrar en una fase de bonança estable, alterada de tant en tant per alguna tempesta violenta, que descarrega una rierada d’aigua en un moment, una mena de diluvi que, a diferència del diluvi universal, elegeix un punt concret de la geografia i s’hi deixa caure exclusivament. A diferència del diluvi per antonomàsia, el bíblic, que va durar dies i nits, les tamborinades mediterrànies, sabent que són una anomalia en la bonança general, ho descarreguen tot en pocs minuts, perquè al cap d’un o dos quarts d’hora, haurà de tornar a lluir el sol. A més, coneixedores de l’afecció dels pobles mediterranis pels castells de foc, pels petards, les fogueres i altres efectismes truculents, aquestes tempestes d’estiu solen acompanyar-se d’una posada en escena tòpicament wagneriana, que no estalvia llamps ni trons ni calamarsa.
Però, malgrat aquests episodis locals i breus en què tot sembla anar en orris, el clima és de bonança, i fa bo estar-se ajegut a l’ombra, passejar per la vora del mar o pels camins de muntanya, o simplement sortir al carrer i trobar-se amb els veïns.
Per això, a partir del mes de maig i pràcticament fins a mitjan octubre, arreu del nostre paisatge proliferen els actes festius. Les festes majors, que solen concentrar-se, segons la tradició industrial de cada lloc, en coincidència amb el final de les collites dels cereals o en acabar la verema, són els actes més rellevants de la vida festiva estiuenca. I també les revetlles, naturalment, avui concentrades en la nit de Sant Joan, la nit del solstici.
Entre els nombrosos actes festius, la música hi ocupa un lloc preeminent. Les modes i els gustos musicals han canviat i han acumulat noves servituds, que han transformat l’ambient sonor de les vetllades de festa major, que ha esdevingut més estrident, molt més sorollós i força més “deixat anar”. L’ambient acústic de les festes d’antany i de les de fa tres o quatre dècades, convidava a la trobada íntima, a la conversa i a l’intercanvi d’emocions. I, entre els més joves, als jocs prohibits, a tastar els sabors agradolços de l’aprenentatge amorós…
En les dècades del 1950 i del 1960, a Catalunya, aquelles vetllades musicals de festa major, les revetlles, les festes particulars als terrats, a les cases particulars, als centres recreatius, tenien unes veus preferents, algunes arribades de fora, com The Platers, Sinatra, Modugno, Aznavour… D’altres, però, eren veus nostrades, i entre aquestes, la més rellevant fou la de Josep Guardiola, que en el context de l’època, exhibia als cartells i en la discografia el nom en castellà: José.
Quan parlem de la represa de la cançó catalana solem remetre’n els orígens als Setze Jutges, el grup format l’any 1962, perquè ens agrada veure la represa de la nostra cultura com un acte militant, i li preferim un origen programàtic. Aquest origen volenterós i programàtic que endegaren molt meritòriament els promotors dels Setze Jutges fou certament l’origen de la Nova Cançó i de la represa d’un pop folk català i de tota la “normalitat” del nostre món musical actual. Però seria injust no recordar la prehistòria d’aquell inici tan combatiu com sociològicament afortunat. Perquè hi ha una prehistòria, modesta, musicalment poc ambiciosa, mancada d’un programa d’acció i d’objectius militants, però molt meritòria. Les Germanes Serrano van versionar en català a la darreria dels anys cinquanta algunes cançons foranes, que van penetrar humilment en l’entorn musical de l’època, i es van sentir en les festes majors i en les cases gràcies als aparells de ràdio i als pick-up.
Aquella línia de cançó lleugera, ballable, intranscendent, que tant servia per acompanyar el ball de festa, l’enamorament, la solitud de les tardes de diumenge, el repòs del convalescent o el treball als tallers de confecció o del que fos, com servia per cantar-la o taral·lejar-la sota la dutxa, o durant el pentinat o l’afaitada del dia, es va desenvolupar en paral·lel al fenomen de la Nova Cançó, que sota la influència de la chanson francesa i del folk song americà, s’anava obrint camí, produint discografia, generant una xarxa de concerts i conquerint un nou púlic. Altres músics optaren per seguir una via independent, com el valencià Raimon. Però la cançó catalana del nou moviment, la més programàtica, fou de preferència cançó de concert; l’excepció més notable fou la Núria Feliu, que compaginà els dos circuits…
La música de les revetlles i dels envalats de la festa major, la que la gent cantava a casa o xiulava i taral·lejava tot treballant, va continuar sent bàsicament en castellà. Però progressivament els cantants catalans d’èxit, tot i que la major part del seu repertori era en castellà, van anar introduint-hi versions en català.
La discografia de Josep Guardiola, que inclou prop de 550 cançons, guarda testimoni d’aquell trosset de camí que, malgrat que potser es perdrà en el temps, forma part de l’itinerari històric de la nostra represa i de la petita història, potser insignificant però història tanmateix, de les generacions que vam créixer en l’Espanya de la postguerra sota el franquisme.
Josep Guardiola va morir el passat dia 9 d’abril, als 82 anys. Els mitjans de comunicació en van parlar discretament. De vegades l’oblit és tan poc respectuós que ni tan sols espera que es compleixin els termes naturals de la vida.
El cert, però, és que tot resseguint la seva trajectòria professional per al que havia de ser una necrològica, m’he abocat a l’evocació d’un temps que forma part del que en podem dir l’educació sentimental d’aquelles generacions.
És per això que us convido a sentir dues cançons italianes que Josep Guardiola enregistrà en català. En primer lloc, “Jo pago aquest vespre” (Stasera pago io), una cançó de Domenico Modugno del 1962:
La segona cançó que us proposo d’escoltar és “Come prima” (“Com abans”); lletra original de Mario Panzeri i música de Vincenzo Di Paola i Sandro Taccani. La cançó fou popularitzada gràcies a diferents enregistraments fets l’any 1958; els més populars foren els del quartet Marino Marini i les versions de Tony Dallara i Domenico Modugno.
Val a dir, però, que el nom de Josep Guardiola va unit als seus èxits més importants, sempre en el gènere de la balada, usufructuari del folk country i de la cançó nord-americana i europea (italiana i francesa, sobretot) en general. Per això, no puc tancar aquesta crònica homenatge sense convidar-vos a sentir algunes de les peces d’aquesta part principal del seu repertori. En primer lloc, “Macky el navaja”, perquè la transcendència d’aquesta versió va anar més enllà del simple episodi musical, quan un dibuixant, Ivà, s’hi va inspirar per construir un dels seus personatges en les historietes que publicava a la revista satírica “El Jueves”: Mackinavaja. Aquest personatge, delinqüent, inconformista, rebel, contestari, va saltar del còmic a la televisió, al teatre i al cinema. Però aquesta trajectòria era inimaginable quan Josep Guardiola, probablement inspirat per les versions de Louis Armstrong, de Bobby Darin o de Sinatra, va versionar aquesta cançó que té l’origen en la composició de Bertolt Brecht i Kurt Weill, de l’any 1928, que formà part de la seva “Dreigroschenoper” (‘L’òpera de tres rals’).
Si, acabada aquesta evocació, voleu continuar explorant la trajectòria artística de Josep Guardiola, podeu triar vosaltres mateixos les propostes que més interessin la vostra curiositat: algun clàssic del country, como “Sixteen tons” (http://www.youtube.com/watch?v=SzyJORQf0hs), “Ghost Riders in the Sky” (http://www.youtube.com/watch?v=WBLz6WrFd9M&feature=related) o la cançó que va donar a Lee Marvin un sorprenent èxit com a cantant, “Wandering Star” (http://www.youtube.com/watch?v=mWNqx_4xYrc&feature=relmfu). O potser una balada lírica, en el més pur estil crooner, com, per exemple “Petite fleur” (http://www.youtube.com/watch?v=AmrqQ9QkZ9A&feature=related), un èxit internacional de Sidney Bletcher als anys cinquanta, o “Greenfields” (http://www.youtube.com/watch?v=pT9N2uumWtk&feature=related), un èxit de The Brothers Four als anys seixanta, o “Strangers in the Nigth” (http://www.youtube.com/watch?v=iZ6zdsg-3Xw&feature=related), que Sinatra va popularitzar en la segona meitat dels anys seixanta, o bé “Que c’est triste Venixe” d’Aznavour (http://www.youtube.com/watch?v=N1Zlcti_sTE&feature=related). O fins i tot, si us ve de gust i malgrat alguns sorolls paràsits, podeu escoltar la versió de “Se equivocó la paloma” (http://www.youtube.com/watch?v=gWud_gDLe88&feature=related), el poema de Rafael Alberti, “La paloma”, que musicà en 1941 l’argentí Carlos Guastavino i que han cantat des de Mercedes Souza fins a Joan Manuel Serrat.