L’assassí noruec A. Breivic ha acollit amb signes de satisfacció la lectura del veredicte que el considera plenament “responsable” dels seus actes i que l’eximeix, per tant, d’un diagnòstic de trastorn mental.
Abans que l’il·lustre i controvertit Sigmund Freud, estimulat potser per la incapacitat –o la por– d’explicar-se ell mateix, construís l’edifici psicoanalític per explicar les pulsions mentals dels altres, molt abans que apareguessin la psiquatria i la psicologia i es fessin lloc en l’àmbit científic, i molt abans que Binet i Simon elaboressin el primer instrument per al mesurament “objectiu” de la intel·ligència, i que la munió dels qui els van seguir edifiquessin l’extens repertori de proves o tests que serveixen per a la classificació meticulosa de totes les aptituds i característiques mentals, comportamentals, aptitudinals, afectives i anímicas –patològiques o no–, l’idioma havia generat ja un bon grapat de paraules per classificar, potser barroerament, estats i conductes que no s’adeien amb uns patrons socialment i èticament convenients. I alhora, amb aquest procediment basat en l’exclusió, es dibuixaven uns certs límits, més o menys vagues, del que s’entenia per “normalitat”.
En aquell món intuïtiu i precientífic, en lloc de les categories que utilitza actualment la psiquiatria, hi havia “guillats”, “tocats de l’ala o del bolet o del tarot”, “trastocats”, “capfluixos”, “bojals”, “taral·lirots”, “tarit-tarots”… i un seguit de variacions lèxiques que són una mostra del vigor prodigiós de l’idioma. De vegades, aquests personatges es definien amb un “no hi és tot” o “li falta un bull”… La categoria de “boig” o “foll” tenia una connotació d’irrecuperabilitat. “Hauria d’estar tancat”, deia la gent ja fos amb llàstima o amb la contundència conclusiva de qui vol treure’s un problema de sobre. El boig o el foll eren considerats aliens a la societat, incapacitats per a formar-ne part, i l’exclusió era l’única via que la societat els oferia. Tancats, lligats o encadenats, sotmesos a tractaments aplicats amb una indiferència o una crueltat impròpies dels qui es consideraven ells mateixos membres de la societat “sana” o “normal”, els boigs han viscut estigmatitzats, i encara viuen així a gran part del món, víctimes d’una societat ignorant i incapacitada per a la compassió.
La ignorància i la crueltat social havien construït, a més, un altre grup extrem, el dels posseïts o endimoniats, que, a diferència dels folls –que, sense ser considerats culpables de res, eren de facto condemnats a una existència indigna i inhumana, privats de llibertat i maltractats durant tota una vida que era una mena d’agonia permanent–, eren considerats “normals”, però moralment indignes, ja que, amb els seus actes, s’havien ofert al diable, que era qui actuava a través seu. Els endimoniats eren, de fet, víctimes d’un poder superior, i la seva culpa consistia en el fet d’haver permès l’entrada del maligne, d’haver-hi pactat o d’haver-li lliurat l’ànima. La “pietat” social amb aquest grup consistia a proposar-los el penediment públic i la penitència abans d’escorxar-los de viu en viu o de cremar-los a la foguera. L’assistència a aquesta mena de suplicis es considerava edificant i tranquil·litzadora per a les consciències morals de la gent “normal”, que aprofitaven les pauses que els concedia la llarga i ritualitzada cerimònia del suplici –durant la qual deixaven caure una pluja d’insults i d’agressions físiques damunt els reus– per confegir alguna breu pregària per la seva salvació i per agrair al seu Déu misericordiós la sort de comptar-se en el bàndol dels “bons”.
Com que les ciències de la psique són molt recents en la nostra cultura, arrosseguem una llarguíssima història de pràctica arbitrària de l’exclusió i l’extermini com a mesures terapèutiques contra la bogeria i les conductes considerades anormals i antisocials atribuïbles a desviacions patològiques. Probablement hem acumulat en el nostre subconscient personal i col·lectiu un pòsit secular, un atavisme que es revifa davant determinades situacions. Recentment, l’acció perversa i malaltissa del noruec A. Breivic ha suscitat aquest afany atàvic de venjança contra l’anomalia social.
En la nostra cultura secular, el criminal noruec és un “tocat de l’ala”, un “guillat”, un “tocat del bolet”, un “trastocat”, un “capfluix”, algú a qui “li falta un bull”, que “no hi és tot”. En definitiva i dit com més us agradi, un boig. (Malgrat el pòsit que en la meva cultura hagi deixat la història d’ignorància i perversitat que ens ha precedit i el fet que considero que el cap d’A. Breivic ha estat emmetzinat per una idea perversa, em nego a emprar la categoria d’“endimoniat”.)
Bervic és també un personatge ridícul, risible, irrisori i grotesc. Un anacronisme; una caricatura ridícula, amb les seves salutacions de pallassada, el cíngul i les esbojarrades teories medievalitzants i estúpides… Realment, seria un personatge de per riure, amb la seva gesticulació infantiloide, el posat narcisista, el seu exhibicionisme adolescent i la seva argumentació de tarat mental, si no fos un personatge sanguinari, extremament perillós. En definitiva, un individu que, emprant el llenguatge comú, “està per tancar-lo”!
La psiquiatria, però, ens corregeix i ens obliga a afinar en la nostra discriminació. La ciència no ens diu pas que no és boig, sinó que és plenament responsable dels seus actes. I ell, que en realitat és boig de lligar, ho celebra amb un somrís i lamenta no haver causat més morts. Perquè pensa que “en calien” més, que no han estat suficients… Suficients, per a què? Per satisfer els seus deliris?
A. Breivic és un dement i alhora un personatge risible, grotesc. Una anomalia, un tarat… Però me’n guardaré bé prou de riure-me’n malgrat la seva gesticulació ridícula, perquè en la història, llunyana i recent, hi ha altres individus com ell, grotescos i esperpèntics que, malgrat l’evidència de la seva bogeria, han arrossegat multituds i han comès tota mena de crims de la manera més ignominiosa. Si poguéssim prescindir dels fets històrics, les imatges enregistrades de personatges com Adolf Hitler, Benito Mussolini, Francisco Franco i tots els dictadors extravagants i sanguinaris de què tan generosament ens ha proveït la història recent, provocarien riallades estrepitoses. Però el cert és que han fet córrer rius de sang, fins a l’extrem que, per ells, pels seus fets, per les multituds que els van atorgar impunitat, hem deixat de confiar en la dignitat humana i hem covat una vergonya profunda sobre la nostra condició d’éssers històrics. I el que ens provoca el seu histrionisme encarcarat, els seus uniformes d’opereta i la seva gesticulació embogida no és una riallada, sinó el despreci més absolut, acompanyat de manera inseparable d’una rabiosa sensació de fàstic.
La ciència, però, ens sostreu del nostre instint atàvic i ens força a adoptar un punt de vista objectiu: “A. Breivic, l’assassí noruec –ens diu la ciència–, no està boig i és plenament responsable dels seus actes.” Com tots els tirans carnissers que hem conegut i que han escrit amb sang les pàgines de la història, com tots els seus acòlits, aduladors i oportunistes; com tots els milers de persones que els han enaltit i encara els enalteixen o els enyoren, com tots els que van aplaudir els seus fets miserables i covards, com els que els van justificar i els que els van proveir d’una cobertura o una argumentació aparent de legalitat… Tots aquests, com ara A.Breivic, són part de la nostra “normalitat”, estan dins dels marges del que es considera normal en la codició humana. Fora d’aquests marges hi ha les “anormalitats”, entre les quals la ciència estableix les diferents categories clíniques i patològiques a les quals dóna prevalència la justícia a l’hora de jutjar i condemnar.
Breivic pot fer exhibició de la seva migradesa humana, de la seva misèria moral, de la seva perversió mental, del seu infantilisme esquizoide…, i entomar com un triomf el veredicte que el considera normal i plenament responsable dels seus actes… Però, si pot fer-ho, és perquè la societat que el jutja defensa una justícia basada en el rigor i l’objectivitat, que sap deixar de banda, amb sofriment innegable, el rebuig, la ràbia, l’odi i el fàstic que produeixen conductes com la seva i personatges com ell.
La seva “normalitat”, però, és purament convencional, el resultat d’aplicar-hi uns determinats instruments de mesurament que són incapaços de mesurar la integritat de la persona i en mesuren només alguns atributs: la intel·ligència, la sociabilitat, les conductes… Però l’ésser humà és més que la suma dels atributs que li reconeixem, i per això el veredicte sobre la “normalitat” és sempre parcial i convencional…
Breivic pot ser intel·ligent, astut, calculador, meticulós, responsable, coherent amb les seves idees, abnegat en el sentit del deure, fins i tot generós amb els seus… Però, en el centre nuclear de la seva condició humana, en aquell reducte on tot convergeix i som el que som, en aquell centre neuràlgic on la persona és com és i al qual cap ciència no ha tingut encara accés, Breivic és un “sonat”, un “tocat de l’ala”, un “guillat”…, un boig.
I la història en va plena, massa plena, de bojos com ell que, amb plena responsabilitat, amb intel·ligència, fins i tot amb arguments filosòfics, humanistes, religiosos o morals, han fet córrer rius de sang; i que ho han fet amb una fredor esfereïdora i, molt sovint, enmig dels aplaudiments dels qui, sent tan miserables com ells, veuen amb bons ulls que algú els faci la feina que ells no gosen fer.
Són la pitjor part del component de bogeria que arrossega, com un llastre irrenunciable, la convulsa i contradictòria normalitat de la condició humana.