“L’arbore di Diana”, de Vicent Martín i Soler – por Josep A. Vidal

“L’arbore di Diana”, de Vicent Martín i Soler

 

arbore_diana‘L’arbore di Diana’, de Lorenzo Da Ponte i Vicent Martín i Soler, va assolir un total de 65 representacions al Burgtheater de Viena, més que qualsevol altra de les òperes produïdes en aquest teatre entre els anys 1783 i 1792. Aquesta és una dada força eloqüent pel que fa a l’èxit de la composició si tenim en compte que entre les prop de setanta òperes representades hi ha títols mozartians com ara ‘Le nozze di Figaro’ (38 representacions), ‘Don Giovanni’ (15 repr.) i ‘Così fan tutte’ (10 repr.) El musicòleg Leonardo J. Waisman, en l’article referenciat al peu (*), diu: “Una dotzena d’anys després, la Diana de Martín i Soler s’havia escoltat en més de 40 produccions diferents arreu d’Europa, des de Madrid fins a Moscou, des de Milà fins a Londres, tant en les dues versions vieneses [en italià i en alemany] com en noves traduccions al francès, al polonès i al rus.”

Del valencià Vicent Martín i Soler (1754-1806) i de la significació de la seva obra, així com de la seva relació amb Mozart i la influència que exercí en la producció d’aquest genial i irrepetible compositor, en vàrem parlar breument (6 de febrer de 2012, http://aviagemdosargonautas.net/2012/02/06/musica-catala-vicent-martin-i-soler-por-josep-anton-vidal/) en aquesta secció, arran de la presentació al Liceu de Barcelona d’Il burbero di buon cuore. Martí i Soler Va compondre L’arbore di Diana l’any 1787, a Venècia, sobre un libreto de Lorenzo Da Ponte.

Da Ponte fou autor també dels libretos d’òperes mozartianes com Le nozze di Figaro (1786), Don Giovanni (1787) i Così fan tutte (1790) i introductor de l’òpera italiana a Nova York, on va morir el 1835, lluny de la terra natal, després d’haver-hi arribat com a fugitiu trenta-tres anys abans. També l’itinerari de Martín i Soler el va portar molt lluny de la terra on havia nascut, car va morir a Peterburg. A Rússia, on va arribar  el 1788, un any després de l’estrena d’Il arbore di Diana, va rebre els favors del tsar Pau I, de qui fou conseller privat, i va exercir com a inspector de les companyies d’òpera italiana. Fou enterrat a Wassiliewskij Ostrow.

“El seu talent distintiu –llegim en l’article referenciat de Waisman– consistia en la facilitat per enfilar melodies simples, de retenció i execució fàcils, aptes per a la interpretació per actors cantants, i per ser recordades pel públic i reproduïdes al si de les llars burgeses i dels salons.” El cas, però, és que si ens endinsem en la música de Martín i Soler accedirem a un univers sonor deliciós, d’una riquesa i d’un domini de la tècnica compositiva exquisits.  

En Il arbore di Diana, obra que és en molts aspectes un referent de La flauta màgica mozartiana, la deessa de la castedat posa a prova les seves nimfes amb l’ajuda d’un arbre del seu jardí prodigiós. Quan les nimfes passen sota les seves branques, els fruits canvien d’aspecte de manera que indica si són castes de pensament i d’obra. L’embolic argumental farà que Diana es vegi forçada a sotmetre’s a la prova i, per evitar-ho, fa tallar l’arbre delator. El Jardí de Diana, abans consagrat a la castedat, esdevindrà un temple consagrat a l’Amor. Aquesta anècdota de caràcter bucòlic, es desenvolupa enmig d’equívocs i jocs eròtics que encara avui aconsegueixen una gran eficàcia teatral. Aquest canvi del jardí de la castedat en el temple de l’amor té també una intencionalitat política, perquè aludeix a l’abolició de monestirs i convents decretada per l’emperador Josep II, por voluntat i favor del qual es va compondre i estrenar l’obra.

 

Us convido a veure’n i escoltar-ne un fragment del segon acte. Correspon a la representació que se’n va fer al Gran Teatre del Liceu de Barcelona la temporada 2009-2010, una coproducció del teatre d’òpera barceloní i el Teatro Real de Madrid, amb Laura Aikin en el rol de Diana.

 

 

               Josep A. Vidal

 

 

(*) http://www.mundoclasico.com/ed/documentos/doc-ver.aspx?id=0015771

 

Leave a Reply