Com uma nova carta de Barcelona do argonauta Josep A. Vidal transmitimos também os seus melhores votos para o ano novo, que seguramente conservará muitas coisas do velho.
Crisi de valors? Potser sí, però… res més?
És freqüent que se’n parli, de crisi de valors o, explícitament, de pèrdua i fins i tot de manca de valors en la societat actual. En sovintegen els comentaris en els mitjans de comunicació i, sobretot, en publicacions sobre estudis socials i educació. Com que alguns dels qui en parlen són especialistes prestigiosos, no gosaré pas discutir-ne els arguments, jo, que no tinc preparació específica i no puc atribuir-me cap solvència en la matèria. Però la veritat és que, quan en el meu entorn es parla de valors i es repeteix aquest diagnòstic, em resisteixo a adherir-me a aquesta línia argumental i intento bifurcar la discussió introduint-hi dues línies de reflexió que em semblen més atractives: d’una banda, hi ha la dificultat de proveir-nos de referents culturals prou estables –i aquí faig referència a la cultura en el seu sentit més ampli, com a expressió civilitzada i civilitzadora–; d’altra banda, hi ha el fet de viure en una realitat tensionada a l’extrem, com mai abans no ho havia estat, localment i globalment; una societat en què l’extremitud de les tensions fa molt difícil aconseguir l’equilibri o la centralitat.
Crec que aquestes dues apreciacions, malgrat que les he destriades per raons de claredat expositiva, s’afecten recíprocament, perquè la manca d’estabilitat en els referents culturals priva a la persona i a la societat en general d’una estructura vertebradora i contribueix a potenciar les tensions. I alhora, les tensions extremes polaritzen tant l’atenció en extrems oposats, de conciliació impossible, que esdevé molt difícil la necessària definició de referents culturals integradors, capaços d’abastar una complexitat cada vegada més global i totalment inèdita en la història de la humanitat.
La magnificació d’uns determinats valors en el nostre entorn occidental i pretesament civilitzador em sembla vinculada a aquesta dificultat per trobar referents estables i equilibri. El consens social en valors com ara la naturalitat, l’espontaneïtat, la sinceritat, la tolerància, la solidaritat, la cooperació, la igualtat o la llibertat els fa prou explícits pel que fa a la sensibilitat axiològica de la nostra societat. Però, són realment aquests valors –i els que vosaltres hi considereu que cal afegir– motors d’una acció civilitzadora? Tenen un arrelament real en nosaltres i en la nostra societat? I sobretot, tenen el gruix que els cal, o bé en tenen massa en alguns aspectes i massa poc en d’altres?
Des de la simple percepció com a ciutadà, sense dades contrastades ni estudis de camp, des de l’estricta experiència urbana, tinc propensió a respondre negativament les preguntes anteriors. I és que sovint experimento com a agressió conductes que pretesament es justifiquen en alguns dels valors esmentats. Així, per exemple, la naturalitat amb què joves i grans s’asseuen als transports públics tot descansant els peus al seient del davant em sembla una agressió, perquè m’impedeix de seure-hi o m’obliga a netejar prèviament el seient si no vull compartir la brutícia de l’altre, per això crec que el valor de la naturalitat necessita el contrapès de convencions imprescindibles; l’espontaneïtat em decep freqüentment i trobo que les converses i la comunicació amb els altres em seria molt més engrescadora i molt més eficaç amb el contrapès de la reflexió i la moderació; la sinceritat em desplau especialment si se’m presenta sense el complement de l’estimació, de la veracitat i de la coherència; la tolerància crec que requereix el plus de l’estimació, perquè ningú no se sent bé allà on només és “tolerat”, o el plus del rigor i l’exigència, perquè hi ha situacions, conductes i actituds que són i han de ser “intolerables”, i el fet de no oposar-s’hi no és tolerància, sinó laxitud social i irresponsabilitat democràtica; la solidaritat, sense interès, sense fermesa i sense compromís, pot ser autocomplaença i autojustificació, no gaire diferent del mercadeig amb butlles i penitències o de l’almoina i altres pràctiques amb què les persones i especialment les religions compren la tranquil·litat de consciència; la cooperació, mancada d’humilitat, d’adequació i de respecte, esdevé domini, intromissió, desvalorització de l’altre i sotmetiment, colonització; la igualtat, si no valora la singularitat de l’altre, si anul·la totes les diferències i prescindeix de les distàncies, dilueix el tu en el jo i esdevé una agressió despersonalitzadora que, feta hàbit social, comporta la pèrdua general de curiositat i d’interès pels altres, és a dir “indiferència” social; i també ens serveix d’exemple la llibertat, que necessita la dimensió social, el compromís actiu amb la llibertat dels altres sense exclusions, perquè, quan només es construeix en l’àmbit personal i en el respecte a la llibertat dels altres, no passa de ser una forma més d’egocentrisme o d’egoisme.
Allò que converteix un valor en un factor civilitzador és la complexitat axiològica, la seva capacitat d’integrar-se i d’equilibrar-se amb altres valors. La capacitat autoreguladora o, dit altrament, la moderació. Sense aquests mecanismes autoreguladors la naturalitat pot esdevenir incivisme, l’espontaneïtat és sovint irreflexió, la sinceritat pot ser ofensa i maltractament, exhibicionisme i atac a la intimitat, la tolerància pot quedar-se en condescendència humiliant, la solidaritat esdevé instrumentalització moral de les necessitats dels altres, la cooperació deriva en prepotència, la igualtat comporta menysteniment i despreci, i la llibertat ens porta a l’enfrontament egoista.
El perill de la polarització, que es dóna en les tensions extremes, és la simplicitat. Posar tota la força o tota l’atenció en una sola idea, en una sola acció, en un únic interès, entesos en contraposició a l’oposat respectiu comporta una simplificació empobridora de la realitat: de la societat, de la cultura, de la civilització. I la pèrdua de complexitat comporta un dèficit en l’energia civilitzadora. Igualment, la simplificació dels valors comporta la seva exacerbació i, paradoxalment, la manca de gruix i de consistència, que, en definitiva, ens porta a viure en una contradicció permanent que ens habitua a la incoherència personal i ens incapacita per al compromís social. I això, malgrat que ens fa més fàcilment irritables, ens fa, en definitiva, més dòcils, més sotmesos, perquè, tot i que el fet d’afirmar-nos en “un” principi o en “un” valor sembla que ens fa més autosuficients i ens dóna seguretat, el sacrifici de la complexitat ens fa perdre gruix moral i ens fa més fràgils, més vulnerables, més incapaços per assumir el repte civilitzador, sense el qual la societat, a la llarga, es desintegra.
I crec que sí, que de l’afebliment moral de la societat, de la vulnerabilitat i de la manca de gruix dels valors, de la manca d’empenta civilitzadora en la societat, algú en treu benefici. Si més no de moment.
Josep A. Vidal