Dia do Porto: “O Porto en la memòria – per Josep A. Vidal

L’amic Carlos Loures m’ofereix, amb una generositat que he d’agrair, la possibilitat de participar en aquest especial d‘ A Viagem dos Argonautas. Dissortadament he estat a o Porto només una vegada, però en servo un gran record personal. Anava de pas i vaig ser-hi només unes hores. Davant la impossibilitat de recórrer la ciutat, vaig mirar de copsar-ne l’essència, no sé pas si amb encert, amb una breu passejada descendent des del centre urbà cap al cais da Ribeira, prop del pont de Luis I. I allà, on s’alzinen les façanes vetustes atapeïdes de finestres vidrades seculars que esguarden hipnòticament el brassoleig de l’aigua, m’hi vaig estar una bona estona, absort en la contemplació de l’estuari. A prop de la fi, el Douro es resisteix a l’amansiment, avança entre turons, encara excavant, dibuixa corbes brusques i exhibeix un cert caràcter indòmit. A diferència del Tejo, que, probablement carregat de saviesa, arriba a la mar resignat i saturat de planures, potser cansat d’un camí massa llarg i una feina massa feixuga per a la seva migradesa, el Douro, sorrut i persistent, s’acosta a la fi amb una certa irritació, com si no es resignés a deixar sense objecte un excés d’energia, una vitalitat que hauria necessitat una existència més llarga per esgotar-se.

La boira amb què havia començat el dia es dissipava en taques de broma esfilagarsades que s’enganxaven mandrosament a les cases i les construccions tot enfilant-se pels vessants del petit turó costerut a la ribera nord. Quan l’aprimament de la boira va deixar pas a un sol colpidor, vaig cercar la frescor dels carrerons riberenys. Les parets vetustes de pedra enfosquida per l’acció de la humitat es barrejaven amb les façanes colorides, unes i altres amb la marqueteria i els porticons de les finestres pintats de verd i blau, com les baranes dels balcons –ara sòbries, ara afiligranades–, d’on sortia de tant en tant, voleiadís i impúdic, un abigarrament de roba estesa. Aquell aiguabarreig de llençols, vestits i roba íntima que, vomitats des de l’espai privat, envaïen l’espai públic, exhibia, a l’envista dels horitzons atlàntics, l’esperit transgressor i desvergonyit de l’ànima mediterrània. Abans d’emprendre el camí cap al centre urbà per continuar el meu viatge, vaig comprar una ampolla d’oporto que em va semblar excel·lent i que, ja de tornada a Barcelona, vaig assaborir cerimoniosament i amb glops curts durant molt de temps, compassant el pensament amb el record del moviment de les aigües del Douro, que s’amanseix en arribar a l’estuari en el seu darrer tram sense perdre, però, el caràcter ferèstec adquirit al seu pas per aquell paisatge abrupte en el qual excava la ratlla nord de Portugal, aquell que amb tanta força i personalitat descriu Miguel Torga en algunes pàgines dels seus diaris…

M’agradaria poder escriure alguna cosa més que aquest record personal amb el qual a penes puc correspondre a la generositat i la confiança amb què se m’ha convidat a participar en aquest Dia do Porto, però per fer-ho com cal, hauria de complir abans la promesa de tornar-hi que em vaig fer en aquella primera i fins ara única visita.

O Porto na memória – por Josep A. Vidal

 O amigo Carlos Loures deu-me, com uma generosidade que agradeço, a possibilidade de participar nesta edição especial de A Viagem dos Argonautas. Infelizmente, apenas estive no Porto uma vez, mas dessa visita conservo uma boa recordação. Estava de passagem e só podia ficar algumas horas. Perante a impossibilidade de percorrer toda a cidade, procurei , não sei se com acerto, captar-lhe a essência. Do centro urbano, desci até ao Cais da Ribeira, junto da Ponte de D.Luís I, onde se erguem as fachadas vetustas cobertas de seculares janelas que reflectem hipnoticamente as reverberações da água, e estive um bom pedaço absorvido na contemplação do estuário. Perto da foz, o Douro resiste à pacificação e avança entre montes e colinas, escavando e desenhando curvas bruscas, exibindo o seu carácter indómito. Ao contrário do Tejo, que, provavelmente com sabedoria, chega ao mar resignado e saturado de planícies, talvez cansado de um caminho demasiado longo e de uma  tarefa demasiado pesada para a sua viagem, o Douro, melancólico e  persistente, chega ao fim com uma certa irritação, como se não estivesse disposto a deixar sem objectivo um excesso de energia, uma vitalidade que precisaria de uma mais longa existência para se esgotar.

A neblina em que o dia nascera envolto, dissipava-se em farrapos de bruma que se colavam indolentemente às casas e construções que trepam pela pequena colina sobranceira ao cais da ribeira norte. Enquanto o desvanecimento da neblina ia dando lugar a um sol radioso, passeei pelas frescas ruelas ribeirinhas. As vetustas paredes de pedra escurecida pela acção da humidade contrastam com as fachadas coloridas, umas e outras com embutidos e com os caixilhos de portas e janelas pintados de verde e azul, com as balaustradas das varandas – sóbrias, afiligranadas – de onde irrompia de espaço em espaço,  indiscreta e  impudica, uma ostentação de roupa estendida. Aquela exposição álacre de lençóis, de vestidos e de roupa interior que, vinda do ambiente privado, invadia o espaço público, exibia à vista dos horizontes atlânticos o espírito transgressor e desinibido da alma mediterrânica.

Antes de tomar o caminho de regresso ao centro da cidade para prosseguir a minha viagem, comprei uma garrafa de porto que me pareceu excelente e que, já regressado a Barcelona, bebi parcimoniosamente, com pequenos goles, durante muito tempo, acertando o compasso do pensamento com a recordação do movimento das águas do Douro que se amansavam ao chegar ao estuário no seu último troço, mas sem perder o carácter selvagem adquirido na caminho por aquela paisagem abrupta onde escava a raia norte de Portugal, aquela que com tanta força e personalidade Miguel Torga descreve em algumas páginas dos seus Diários…

Gostaria de poder escrever algo mais do que esta recordação pessoal com a qual apenas posso corresponder à generosidade e à confiança com que fui convidado a participar neste Dia do Porto, porém, para o poder fazer teria de antes cumprir a promessa que formulei durante aquela primeira e até agora única visita – a de voltar um dia ao Porto.