No puc negar que m’agrada viure en la il·lusió, creure que efectivament el món i les persones que l’habitem anem cap endavant, seguint un itinerari envers la major plenitud d’aquells valors que, en la vida personal, tinc com a objectius i que m’agrada compartir com a convenciment amb tothom –coneguts, desconeguts i ignorats– per tal de preservar la il·lusió que la humanitat estima la bondat, la bellesa, el coneixement, la llibertat, la igualtat i, en definitiva, el propòsit d’assolir un món millor. Però tant com m’agrada viure en la il·lusió, detesto viure en l’engany, i més encara quan l’engany s’aprofita de la condescendència i de la bona disposició dels enganyats i alimenta l’autocomplença il·lusòria del qui enganya.
I ara he d’advertir-vos que no us deixeu enganyar per aquesta arrencada que sembla voler menar aquestes ratlles cap a profunditats o alçades que no fan al cas, perquè el motiu d’aquest article és banal i a propòsit d’aquesta època estival en què és freqüent de descobrir que la roba de l’estiu anterior, banyadors, calces curtes, pantalons estivals i samarretes es resisteixen a donar cabuda a un cos que no és ben bé el que era. Els lluitadors diuen m’he d’aprimar; els tossuts insisteixen a forçar betes, botons i cremalleres fins a l’ofegament o fins a fer petar les costures; els habituals negadors de l’evidència repeteixen malhumorats que com pot ser, si l’estiu passat m’anava bé; els realistes accepten això ja no em ve bé; i els indiferents, amants del tant se me’n fot o mancats de recursos, es limiten a ajustar les peces de vestir a l’alçada on arribin i llueixen sacsons abdominals d’una efusivitat incontrolable o caminen amb la calça curta tan per dessota la cintura o la samarreta tan per damunt del melic que assagen, volent o no, un joc de fortuna amb el risc i l’atractiu de la transgressió dels límits de la pudícia, cosa que al capdavall és legítima i fins i tot, quan no resulta llastimosa, divertida.
I vaig de dret al gra: per què us ho dic, això? Doncs, perquè ja fa temps que, quan miro el post d’allò que escric per compartir-ho amb vosaltres, m’hi trobo físicament representat per una imatge en la qual ja no em reconec. És d’alguna manera el drama de Narcís, que veu reflectida en l’aigua la seva imatge i mai no aconsegueix de veure’s ell mateix, atès que el Narcís que “es mira” en el reflex de l’aigua és posterior al reflex mateix i alhora generador d’un nou reflex. Aquesta imatge amb què em presento a vosaltres és del 2009, i quinze anys són molts anys. També el text que l’acompanyà en origen com a presentació d’aquell “míser aspirant d’argonauta” s’ajusta malament al meu perfil. No és que allò que hi diu no sigui cert, sinó que no soc jo, vull dir el jo d’ara. En quinze anys –això és una obvietat– he envellit, no només el meu rostre: també el meu cos, i les meves facultats, les meves raons de ser, les meves motivacions, els meus recursos, les meves aspiracions… s’han anat modificant a instàncies del pas del temps. No vull dir en quin sentit, perquè probablement no sabria dir-ho, però el fet és evident: des de la imatge que em retorna el mirall fins a les queixes del cos quan li demano algun esforç físic o intel·lectual (la irritació dels ulls, la tensió muscular, el mal d’esquena i altres minúcies que s’han anat fent habituals i que, afortunadament, he anat mantenint fins ara dins d’uns límits suportables)… Ben normal tot, tenint en compte que he passat dels seixanta-quatre als setanta-nou anys i he enfilat ja la recta dels vuitanta.
Al llarg d’aquests anys, he vist néixer i créixer els meus nets, ara ja a frec de la pubertat i a les portes de l’adolescència i del misteri de la identitat, de la insondable imprevisibilitat del jo. He enviudat i he vist les meves filles seguir el seu itinerari fora de la llar materna. He vist marxar per sempre amics molt estimats. L’apartament on visc s’ha anat buidant de veus i omplint-se de fotografies, de plantes estimades i d’objectes anodins als quals el temps i la circumstància han atorgat un valor sentimental imprevisible en l’origen. Alguns llibres s’han mogut lentament i una mica a l’atzar de l’espai que ocupaven i han anat ocupant altres espais de la casa, com si després d’abandonar el reducte que els estava reservat no fossin capaços de retrobar el camí de tornada o no volguessin renunciar a la glòria del nou espai aconseguit. El meu telèfon ha anat deixant de sonar amb veus conegudes i als telèfons que em sé de memòria ja no respon ningú. També, més recentment, el meu correu es va buidant de cartes personals, d’aquelles que guardo, i s’omple de fulls informatius anodins, de pàgines de què soc subscriptor i d’ofertes que van directament a la paperera, sovint sense llegir-les.
Entre una cosa i l’altra he anat reconquerint l’espai que compartia, en una mena de lluita persistent contra el record, contra el silenci, contra l’absència. També he anat fent meva, amb molta resistència, l’actual condició de jubilat, però m’obligo al benefici de la caminada acompanyat del meu gos Snoop, a qui he fet aparèixer en algunes de les meves Cartes de Barcelona, que publico en aquest bloc i que és, ho confesso, interlocutor freqüent de les meves converses. I, indefectiblement, mantinc actiu el meu despatx, l’ordinador, les pàgines en blanc que em demanen gargots i pensaments, i un bon grapat de compromisos que m’obliguen encara i als quals encara dono el nom de feina. Així, he anat escrivint, traduint i publicant alguns d’aquests treballs. Els seguidors d’A viagem dos argonautas potser han parat atenció, ni que sigui escadusserament, en la meva dedicació a la poesia de Camões, de qui continuo traduint els sonets que són més del meu gust i que vaig publicant en la sèrie “L’amor en la mirada de Luis Vas de Camões”, amb l’esperança d’aplegar-ne un centenar. Volia haver acomplert aquest compromís enguany, amb ocasió del cinquè centenari del poeta, però ja veig que el temps se’m tira a sobre i que la fita s’haurà d’ajornar. Aquest és un dels trets característics d’aquesta etapa: el temps s’escurça i els projectes s’allarguen, en una tensió persistent difícil de conciliar.
Altres poetes que estimo han estat objecte del meu esforç, principalment Paul Valéry, Carlos Loures, Enrique Badosa i Carmen Plaza; però també poemes de Donne, Rimbaud, Poe, Baudelaire*, i un petit grapat de poetes de llengua portuguesa que he traduït pel gust de fer-ho, sense cap pretensió de publicació. La meva dedicació a Valéry, persistent, gairebé obsessiva, al llarg de deu anys, ha donat com a fruit els dos volums publicats per Pagès Editors: “Àlbum de versos antics” seguit de “La parca jove” i “El cementiri marí” (2017) (https://www.pageseditors.cat/ca/album-de-versos-antics.html) i Encants (2024) (https://www.pageseditors.cat/ca/encants.html), que constitueixen, conjuntament, el gruix de la poesia de Valéry.
Amb en Carlos Loures vam voler publicar el seu Manual de Poemonàutica, però no vaig aconseguir passar la porta de cap editor. Finalment A viagem dos argonautas va publicar la traducció catalana acompanyada de l’original portugués l’any passat, cosa que agraeixo enormement als amics argonautes que mantenen aquest espai en peu amb un esforç lloable.
L’any 2021, també Pagès Editors, em va publicar la traducció de Mapa de Grècia, l’obra més destacada d’Enrique Badosa (https://www.pageseditors.cat/ca/mapa-de-grecia.html), una obra inestimable, d’una bellesa extraordinària. Enguany, he lliurat a Editorial Comte d’Aure la traducció d’una altra de les obres magnes de Badosa, Marc Aureli, 14, que probablement es publicarà a l’inici del 2025, i espero que també es pugui publicar aviat Ja cada dia és més nit, una altra de les obres cabdals del mateix autor.
També Pagès Editors, va publicar l’any 2014 Breviari per a tardes de xàfec, de Carmen Plaza (https://www.pageseditors.cat/en/breviari-per-a-tardes-de-xafec.html), de qui he traduít altres obres els darrers anys: Prohibit de respirar (2018), que es publicà ja inicialment en edició bilingüe, per Ediciones Carena (https://edicionescarena.com/producto/prohibido-respirar/); Juguem a versos (2021) per la mateixa editorial (https://edicionescarena.com/producto/juguem-a-versos/), i Manual de deesses (2024) que ha publicat l’editorial Comte d’Aure (https://www.editorialcomtedaure.com/shop-3/p/manual-de-deesses-1).
I finalment, per tancar aquesta necessària posada al dia, permeteu-me afegir que, en edició particular he distribuït entre familiars i amics Por de la terra, un poemari que no ha arribat mai a les llibreries ni als punts de venda i que, si les expectatives es compleixen, espero veure publicat i a l’abast del públic pròximament.
Josep A. Vidal
(*) La Revista Alga (http://revistaliterariaalga.com/) ha publicat les meves traduccions d’El vaixell ebri, de Rimbaud (núm. 84, primavera 2021), El corb, de Poe (núm. 90, tardor 2023), i la prosa poètica De llum i ombres (núm 80, primavera 2019).