El màrqueting electoral en les darreres campanyes americanes ha tret petroli del lema Make America Great Again, expressat sovint per l’acrònim MAGA, i finalment ha anat a parar a les mans de Donald Trump, que se l’ha fet seu i li ha donat un caràcter específic. En boca d’altres candidats i fins de presidents anteriors, com Ronald Reagan o Bill Clinton, l’eslògan remetia a la necessitat d’implementar polítiques i d’estimular actituds que portessin al redreçament d’un país que, en el context de la post Guerra Freda, no només no acabava de trobar el seu espai en el món sinó que donava mostres d’una desintegració interior que el duia evidentment a mal borràs; és a dir, redreçament polític i rearmament moral. En boca de Donald Trump, però, el lema ha guanyat força a base de perdre el contingut que pogués tenir en algun moment anterior. Make America Great Again no diu res en concret i serveix per a tot. És a dir, no compromet a res, perquè els seus referents, de fet el seu únic referent atès que la seva simplicitat és incompatible amb la complexitat del plural, és l’orgull patriòtic. Per no dir, ni tan sols assenyala a quina grandesa anterior es refereix i que caldria recuperar. Trump, que no deixa de ser una varietat singularment arquetípica del pragmàtic oportunista, sap que la millor manera que ningú et retregui la incoherència entre els fets i les idees consisteix a no tenir idees. D’aquí la inconcreció del president Trump, que, ja sigui per la seva condició de tocacampanes o bé perquè ha après, com a empresari, com de profitosa és l’ambigüitat a l’hora de manipular la realitat i el discurs en benefici dels propis interessos, ha dit en algun moment que l’últim moment de la història recent en què els Estats Units (dits Amèrica, per antonimàsia) van ser grans fou durant el govern de Ronald Reagan. Alguns comentaristes han volgut veure en el govern del president McKinley (1897-1901) i la seva política aranzelària i neocolonialista, el referent de les erràtiques polítiques del president actual; i, seguint la via especulativa, potser es podria veure en els afanys expansionistes de Trump (Mèxic, Canadà, Groenlàndia) un cert miratge d’altres eslògans que han fet fortuna en la breu, però intensa, història de la recent nascuda nació americana: el de la doctrina Monroe, Amèrica per als americans, amb la qual el president James Monroe (1817-1825) vetava les pretensions expansionistes europees sobre els territoris del continent americà, i el Destí evident o inqüestionable (Manifest Destiny), que establia en l’imaginari col·lectiu el convenciment que la jove nació americana havia estat designada per la providència divina per estendre la democràcia i la llibertat a tots els territoris de Nord-amèrica, convicció en què es va emparar la política annexionista del president Polk (1825-1833); però no tenim cap indici que ens permeti suposar en el president Trump la capacitat ni els coneixements històrics per remuntar-se tan lluny en el temps, i, a més, sembla evident que el seu peculiar tarannà li permet prescindir de l’argumentació històrica, tant si li va a favor com si li va en contra, perquè sap o sent que ell es un punt de partida per a una nova Amèrica, respectada i temuda, sobretot això darrer, al món. Els qui, carregats de bona fe en l’anàlisi política, vulguin trobar un referent ideològic a l’eslògan trumpista –malgrat que la volatilitat dels principis i els canvis de rumb segons la conjuntura han deixat ja prou palès que això no va de coherència ideològica– en podrien trobar un referent satisfactori en la recuperació d’un cert moment fundacional; perquè, malgrat tots els estralls colonialistes, les polítiques genocides d’espoliació i d’extermini dels pobles americans, l’esclavisme i altres qüestions no menors, la independència dels Estats Units es produí, per la confluència de factors diversos i no pas nobles tots ells, en un moment de grandesa de la història pel que fa al paradigma de les idees. Una grandesa que no es produeix als Estats Units, sinó al continent europeu, és a dir, a les metròpolis, que, a desgrat de totes les misèries de les velles monarquies colonitzadores i de les naixents burgesies industrials i mercantilistes, culminen, en el traspàs del XVIII al XIX, amb la Revolució Francesa, la transformació de les idees que ja es cou clarament des de la fi del XVII en el pensament polític europeu (Locke, Milton, Swift, Godwin…, i això vol dir, naturalment, l’herència cartesiana, l’ideari dels filòsofs enciclopedistes i els ideòlegs i la càrrega emocional del pre-romanticisme). Els Estats Units són en aquell moment un projecte acabat de néixer, i es contemplen ells mateixos amb l’afany de conèixer-se, de definir-se, de fer-se i d’afermar-se davant les velles nacions europees, que viuen aleshores desorientades per una explosió de les idees polítiques que trasbalsa totalment l’antic ordre i que ni els mateixos europeus, tot i tenir-ne la paternitat filosòfica, no aconsegueixen d’implementar sense que trontollin fins a esfondrar-se les estructures de poder de les seves velles nacions que, empeses per la dinàmica del nou ordre mundial i d’un nou sistema de necessitats, les han fetes néixer. Per a la creixent nació americana, Europa és aleshores un banc de proves, el laboratori que genera la seva adhesió o la seva prevenció, i fins el rebuig, del seu ideari polític. I alhora, el territori americà, providencialment posat al seu abast sense limitacions –i mancats, com a civilitzadors imbuïts d’una missió sagrada, de tot escrúpol davant el genocidi dels pobles indígenes– afavoreix la creació de bell nou d’una societat fonamentada en els nous principis, sense haver d’enfrontar-se a les estructures decadents del vell ordre aristocràtic, l’exterminació del qual, allà on pervisqui, forma part clarament dels objectius d’emancipació de la nació respecte de les antigues metròpolis europees. Tanmateix, també per als europeus els Estats Units són l’oportunitat de començar de bell nou, de plantar sense temença les llavors del nou ordre, i són molts els qui abandonen el vell continent per assumir el risc i el repte d’esdevenir pioners en aquella aventura col·lectiva que els sembla impossible en terres europees.
Les onades de migració europea cap als Estats Units tenen motivacions molt diverses i de caràcter personal, la pobresa, el fracàs, l’aventura, l’ambició…, però en el fons hi ha el sentiment, la percepció de la utopia; l’auguri que allò que pretenen a nivell personal és possible en un nou paisatge. És aquest sentiment imprecís que la utopia és possible el que els fa oblidar la màxima amb què el Buscón de Quevedo resumeix el fracàs de la seva aventura a les Índies americanes, que «nunca mejora de estado quien muda solamente de lugar y no de vida y costumbres». La reflexió quevedesca és molt del XVII, moralista ni que sigui malgré lui, molt d’acord amb les foscors i les densitats ofegadores del Barroc castellà, però els pioners que s’embranquen en l’aventura americana ja entrat el segle XIX no provenen de les ombres del barroc, sinó de les llums de l’Enciclopèdia, dels principis de la Revolució, dels entusiasmes del Romanticisme, del nou paradigma racionalista tècnico-científic, del maquinisme i de la industrialització i d’un nou ordre social de naturalesa burgesa en què la dialèctica no es produeix ja entre aristocràcia o noblesa i vassalls o súbdits, sinó entre propietaris, ja siguin terratinents o industrials, –és a dir el capital– i els treballadors, ja siguin pagesos, a qui es nega la propietat de la terra, o obrers industrials, la nova força de treball alternativa a l’esclavitud però igualment sotmesa a un règim d’explotació sense escrúpols i que solen ser gent desarrelada del món rural i desplaçada a un entorn urbà hostil, on no hi ha per a ells cap més alternativa que afegir-se a la massa informe del lumpenproletariat… I és aquest el bagatge que, juntament amb les inevitables diferents maneres d’entendre la fe (catòlics, protestants, anglicans, puritans, baptistes, hugonots, quàquers, presbiterians, moravians, episcopalians…), de manera conscient o inconscient porten a la maleta o al farcell que carreguen a l’esquena els pioners americans. “Obrir camí” és el sentit etimològic del pioner, i el territori americà els apareix extens i obert a l’aventura.
En la primera meitat del XIX, James Fenimore Cooper (1789-1851)1 crea un cert imaginari dels pioners, en un territori de conquesta i de construcció democràtica de la nació americana. En aquest imaginari hi incorpora un element ancestral genuïnament americà assumint com a part de l’èpica fundacional els valors dels indígenes, la intrepidesa, la fidelitat i una saviesa lligada a la tradició i al paisatge. Es tracta d’una idealització, és clar, però no és estranya a la idea del “bon salvatge”, posseïdor de virtuts atàviques, vinculades a la natura més que no pas a la civilització, a la qual, però, s’hi adeqüen. L’indi esdevé, en la construcció d’aquest imaginari, l’ésser lliure, tocat de primitivisme i posseïdor tanmateix d’un seny natural i de la saviesa acumulada d’un poble que s’extingeix. Hi ha, per tant, una dimensió nostàlgica, una certa malenconia envers aquest personatge situat a la frontera entre el primitivisme i la civilització i en tot cas a frec de l’extinció, un arquetip molt escaient amb el romanticisme.
Un altre escriptor americà, Frank Gill Slaughter (1908-2001), ja en el segle XX i, per tant, aliè al vitalisme romàntic tot i que n’utilitzi els tòpics, que, d’altra banda, han estat una reminiscència transversal en la literatura de consum fins a època contemporània, recrea l’aventura americana en alguns títols de la seva abundosa producció novel·lística de gènere històric. La seva reconstrucció històrica, però, tot i que va ser un escriptor d’èxit, es nodreix d’un imaginari preexistent. Ell mateix reconeix les limitacions de la reconstrucció històrica en obres de ficció, en el pròleg d’una obra publicada en 1975, a la qual vull referir-me com a part essencial d’aquest article: “Cap narració d’esdeveniments passats no pot ser més fidel que la que es fa de manera immediata, personal, escrita al moment que es viu: un cop viscuts, es tendeix a oblidar-los o a narrar-los de manera imperfecta.” Slaughter escriu això en el pròleg a Le rendez-vous americain. Correspondance et journal inédits de Jacques Martin, 1853-1868,2 i hi afegeix: “Això és, en part, el que fa fascinant la lectura de les cartes que Jacques Martin dirigeix als seus familiars, en les quals narra les experiències viscudes als Estats Units, on va emigrar l’any 1853.” A continuació, el text proemial de Slaughter, encerta perfectament a descriure la sensació que em va produir a mi la lectura, fa a penes un parell d’anys, d’aquest volum que, literalment, em va captivar: “La correspondència de Jacques Martin proporciona, tant als europeus com als americans, l’oportunitat extraordinària de veure Amèrica a través dels ulls d’un observador intel·ligent, sensible i extraordinàriament apassionat per l’objecte del seu estudi.“
El testimoni de Jacques Martin és directe i fidedigne. La seva biografia deu de ser, probablement, similar a la de molts altres europeus que van travessar l’oceà per sumar-se a l’aventura americana. Ell, enginyer tèxtil a Àustria, ho fa amb l’objectiu professional, auspiciat per un seu oncle, d’instal·lar a la florent nació una indústria de filatura; però, en allò personal i més íntim, arrossega un fracàs sentimental i busca un espai inèdit on poder construir una vida per a ell i per a un fill de sis mesos, en Louis, que ha pres exclusivament a càrrec seu. L’infant és massa petit per emprendre un viatge atzarós, i el deixa a Aubonne,3 a la casa familiar, confiat a l’atenció de l’àvia, fins que aconsegueixi, a Amèrica, l’estabilitat imprescindible per portar-lo amb ell i fer-se’n càrrec plenament. El seu no és un viatge episòdic, sinó un projecte personal que escomet amb les expectatives d’un jove centreeuropeu en cerca d’oportunitats i esperonat per la formació tècnica i per la confiança en la creixent industrialització; i alhora, segons manifestació del Dr. Paul Martin en el text proemial de l’edició de referència, “també l’empeny al viatge una sorda revolta contra un ordre social incompatible amb la seva passió per la justícia“.
El jove enginyer, proveït d’una determinada quantitat de diners que deu a la benvolença o l’interès en l’aventura de l’oncle, a qui periòdicament ret compte dels progressos i les dificultats amb què topa el seu projecte industrial, arriba a Amèrica amb una càrrega de responsabilitat personal i familiar bastant feixuga, però malgrat tot hi ha espai en el seu equipatge per a alguns llibres: Goethe, Schiller…4 El jove Jacques Martin està tocat per l’impuls romàntic i aviat en deixarà constància en allò que escriu al seu diari personal i en la seva correspondència: la natura, la llibertat, la solidaritat espontània, i alhora l’exaltació democràtica i la responsabilitat personal en un món tocat per una acràcia natural, ni ideològica ni militant, sinó component alhora de l’èpica, de l’exaltació de la natura i de la excitació de l’esperit.
En la seva recerca inicial de contactes, de possibilitats de negoci i d’exploració del territori tot avaluant-ne el potencial quant als seus propòsits pel que fa a comunicacions, producció de carbó i energia i rendibilitat, Jacques no triga gaire a trobar en la nova nació altres incentius. Reprenent les paraules del doctor Paul Martin, el jove migrant aviat “va descobrir una jungla encantada. Fascinat pels grans espais, envoltat per l’infinit de les terres verges. L’herència pagesa, acumulada al llarg dels temps i de les terres d’origen, s’apoderà de l’esperit de Jacques Martin, i en va fer brollar l’afany i l’ambició del conqueridor, i, finalment, converteix l’enginyer en pioner i el retorna a les vocacions rurals i ramaderes dels seus avantpassats. Una metamorfosi que es produeix en 15 mesos, i al cap de vuit anys portarà l’existència solitària i exaltant dels artigaires.” El desboscament, mitjançant l’arrencada de la brossa, la tala dels arbres o la crema de la massa forestal, i la rabassa seran les activitats que enfortiran el cos d’aquell urbanita centreeuropeu que mesura les seves forces amb la formidable potència d’una natura exuberant. Calors xardoroses, vendavals irresistibles, sequeres, fredorades indescriptibles, les tempestes, els focs i les malures, les fams…, i les malalties, els accidents, els cops de fortuna i les desgràcies… A tot s’hi enfronta amb una persistència obstinada, heroica.
“Ara tinc la pell de color roig fosc com un indi i el sol ja no m’afecta, i m’he acostumat al greix. En una paraula, estic perfectament bé i en camí d’esdevenir un autèntic pioner del Far West –escriu en una de les seves epístoles a la família–. Adéu, estimat oncle, no t’enfadis si penso abandonar la indústria i romandre en aquest país. No és pas que la meva estimació envers vosaltres hagi minvat, però aquest estil de vida em plau, mentre que la vida de la fàbrica em disgusta tant que tinc ben poques possibilitats de sortir-me’n. També penso que ja no soc jove i que encara he d’ocupar-me del meu petit Louis, amb qui tinc el desig de viure aquí lliure i en pau.“
Resseguint en els seus textos, mancats de pretensió literària però no pas de qualitat narrativa, és inevitable pensar en Walden o la vida als boscos i l’experiència d’Henry David Thoreau (1817-1862) i en la doctrina transcendentalista de qui fou el seu protector, Ralph Waldo Emerson (1803-1882), per als quals l’individu, en contacte amb la natura, assoleix una dimensió transcendental, a manera d’una comunió còsmica amb la força creadora de vida. “Els infants –escriu Jacques Martin– esdevenen assenyats ràpidament i guanyen confiança en si mateixos en aquest país. Aprenen des de ben aviat l’ajuda’t tu mateix”.5
Quan, després d’haver servit durant tres anys com a soldat en la guerra de Secessió, retorna a la llar, amb el cos i la salut malmesos, fa, de manera prou explícita, una professió de fe en la natura que podríem adscriure al transcendentalisme d’Emerson, tot i que no recordo que en faci esment en cap dels seus escrits. Val la pena llegir la citació en la llengua original, perquè ens dona la mesura de les qualitats literàries de Martin6. A la fi d’una descripció bucòlica i atenta a la contemplació de totes les formes de vida, fins les més discretes, exclama: “Sembla que totes les criatures donen gràcies al seu Creador per haver-los donat la vida. […] Qui podria, admirant tanta meravella, tenir un sentiment d’odi envers qualsevol criatura? Qui podria deixar d’estimar tot presenciant el testimoni de tant d’amor infinit? Contemplant totes les coses, hom se sent tan petit i alhora tan gran que l’egoisme desapareix; ja no ens veiem a nosaltres mateixos i no podem fer altra cosa que adorar la voluntat d’Aquell que n’és l’autor.“
La narració directa del dia a dia de Jacques Martin, que he pres com a referent per il·lustrar la creació o la concreció d’un imaginari formatiu americà que podríem vincular a la “grandesa” enyorada, tot i no respondre a un pla literari, es tanca narrativament amb una coherència admirable. En l’última carta del recull, Martin fa balanç de la seva vida, es confia als designis d’Aquell que governa tota cosa, i s’acomiada de la mare. Va morir poques setmanes després.
La guerra de Secessió, una ferida que la societat americana no ha encertat mai a tancar del tot, representa, en la culminació d’aquest ideari formatiu, la pèrdua de la innocència original o del que hi pogués haver d’innocència en un projecte polític expansionista i, inevitablement, supremacista. “Un cop triat el bàndol –escriu Jacques Martin, que lluità contra el Sud–, cadascú deixarà la llar i la família amb la ràbia al cor, i aquesta serà una guerra plena d’odi i de rancúnia. La fi no és dubtosa, perquè la raó ens empara i potser, en última instància, una guerra com aquesta serà útil i ens portarà a la fi de l’esclavitud, que és la font dels nostres mals. Les grans injustícies provoquen grans mals.” André Guex, en el resum històric de la guerra de Secessió que acompanya com a cloenda les memòries de Jacques Martin, escriu: “La unitat nacional dels Estats Units ha estat cimentada amb sang i amb llàgrimes.“
El compromís inicial, la voluntat de fidelitat al país que l’ha acollit i als ideals amb què s’hi ha incorporat, especialment la fi de l’esclavatge, acaben en un ressentiment que és, quant a les il·lusions inicials, un cert fracàs: “…els meus millors amics –escriu– tots aquells amb qui podia parlar francament, han estat morts o ferits. El patriotisme és sovint un foc d’encenalls, i molts han desertat, d’altres han marxat d’una manera vergonyosa. És cert que hi ha causes per al desànim. […] Aquests maleïts anglesos allarguen la guerra proveint abundantment els rebels en armes i munició. […] Els nostres camarades han caigut morts o ferits per les bales angleses. […] Els nostres fills castigaran algun dia a aquests filantrops anglesos i el seu comerç. […] Tots els grangers s’enriqueixen a la rereguarda. Parlo de les serps que xiulen sempre contra el govern i que s’han quedat a casa, els catòlics que són més sudistes que Jeff Davis. La terra ha guanyat molt valor i si puc fer una visita a casa meva, veuré si em convé vendre la granja. Tots els veïns que més estimava són o han estat a l’exèrcit, però molts d’ells no en tornaran mai. En un radi de deu milles de casa meva, tretze han estat morts al camp de batalla o de malaltia…“
Fos com fos, és aquesta la grandesa a què apel·la el trumpisme? No, evidentment. En aquell moment formatiu, Amèrica –els Estats Units– busca la seva essència nacional, la unió dels diferents Estats, tot mantenint un procés d’enfrontament dialèctic amb el bagatge intel·lectual, cultural, social i polític de la vella Europa i de les convulsions que agiten les diferents nacions, que anhelen el canvi, una transformació tan radical que somou els fonaments de l’ordre social i de les jerarquies en tots els àmbits, i que hi provoca enfrontaments i resistències sagnants. A la naixent nació americana, en aquell moment formatiu, tot és possible, tot està obert, i el somni és ambiciós i generós alhora. En l’Amèrica de Trump, en canvi, hi pesen el sentiment de fracàs, la decepció, la crosta de la desigualtat social, la consciència de no ser allò que hom somia ser. L’imaginari patriòtic de Trump no és dialèctic. La vella Europa no està en condicions de ser ni mirall ni estímul, i, mancada d’alteritat, l’Amèrica de Trump s’emmiralla en un imaginari tòpic i inconsistent, fet amb les restes d’allò que en algun moment va ser un ideari carregat de futur. L’imaginari americà de Trump és una Amèrica de cartró-pedra, reproduïda en els films i projectada arreu del planeta. El seu no és un imaginari crescut i consolidat en la singularitat dialèctica, sinó un imaginari narcisista, que, malgrat que pugui enfortir el poder i afavorir determinats interessos d’enriquiment, no serà mai gran, perquè comença i acaba en si mateix. Una delirant vaguetat solipsista sense contingut existencial.
Josep A. Vidal
Notes:
- The Last of the Mohicans (L’últim mohicà), del 1826, és l’obra més coneguda de Cooper, en part gràcies a les versions cinematogràfiques. En la seva producció novel·lística són remarcables, en relació amb aquest article, The Pioneers (1823) i The Prairie: A Tale (1827). També cal assenyalar alguns dels seus escrits al marge de la ficció, com ara Notions of the Americans (1828) i The American Democrat (1838), així com els escrits del període en què es traslladà a viure a Europa (1826-1833), en els quals polemitza, des d’una perspectiva política, sobre les relacions entre el vell continent i la nació americana, i, finalment, A letter to my countrymen (1833), que és, en certa manera, la culminació de la reflexió i la polèmica del seu període europeu.
- Obra publicada per Librairie Plon, l’any 1975, que, com indica el títol, és un recull de textos epistolars i dietaris. Hi apareix com a compilador el doctor Paul Martin, que signa també un text preliminar, i com a revisor i editor André Guex, autor del resum històric sobre la guerra de Secessió americana que es publica al final del volum.
- Aubonne és una localitat històrica suïssa del cantó de Vaud, al districte de Morges, situada a la vall del riu homònim, en les estribacions del Jura que davallen cap al llac Leman.
- Potser també, Cooper; però no puc assegurar-ho perquè cito de memòria; dels dos primers, n’estic segur.
- En una de les cartes, quan ja ha aconseguit portar el seu fill Louis a Amèrica, respon a les inquietuds de l’àvia, que es preocupa per l’educació religiosa del seu net, amb aquestes paraules: “Pel que fa al que m’has dit de l’església, benvolguda mare, i de la instrucció religiosa del meu estimat Louis, si no te’n dic res és per la mateixa raó que fa exclamar a Schiller ‘Quina religió reconec? Cap de les que hom m’anomena.‘ I per què cap? Perquè tu mateixa, estimada mare, si fossis aquí, aviat no podries freqüentar cap església i et doldria de veure com es fa un negoci de les coses més serioses. Els clergues i els ministres els paguen els parroquians i l’enveja professional hi és tan evident com en qualsevol altra professió. Estigues tranquil·la, mare, amb la seguretat que educo el meu fill tan cristianament com si no li faltés cap sermó ni cap catecisme, en els quals aprendria només a menystenir i a condemnar els qui no fossin de la seva secta i la seva comunitat.“
- “Nous avons eu la pluie la nuit dernière, ce matin le ciel est sans nuages, l’air est pur et calme. J’ai été faire una promenade sur la colline au lever du soleil. La forêt es déjà d’un beau vert tendre et brillant, mais elle est encore transparente et les oiseaux chantent de tous côtés. […] Des oiseaux rouges et d’autres publient à pleine gorge leur joie de vivre ; un petit oiseau bleu et noir perché sur un poirier, répète sa mélodie d’un air pensif et content à intervalle régulier ; les pommiers sont couverts de fleurs ainsi que les arbres de la forêt, les abeilles dont la ruche est devant ma fenêtre sont toutes à l’oeuvre et leurs avant-postes bourdonnent. On voit déjà quelques papillons et on entend le bruit confus qui témoigne que partout il y a vie et mouvement. Il semble que toutes les créatures rendent grâce à leur Créateur de leur avoir donné la vie. Des larmes de joie et de bonheur me sont venues aux yeux ce matin ; j’ai fait choeur avec les gouttes d’eau qui brillen au soleil, avec les jeunes feuilles qui sortent de leur bourgeon, les fleurs qui s’épanouissent, les oiseaux, les insectes et toute chose. J’ai adoré de tout mon coeur cette bonté infinie qui prend soin de nous et c’est ma seule prière.”