CARTA DE BARCELONA – LA POLÍTICA EN EL LABERINT DE LA LEGALITAT, por Josep A. Vidal

barcelona

UN ADVERTIMENT PREVI:

AQUEST TEXT, QUE CREC QUE PODREU LLEGIR EN CLAU D’ACTUALITAT, FOU ESCRIT FA SIS ANYS, EL SETEMBRE DEL 2011, QUAN EL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA COMMINÀ EL GOVERN DE LA GENERALITAT PERQUÈ COMPLÍS LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM CONTRA LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA A L’ESCOLA. VALGUI, PERÒ, COM A MOTIU DE REFLEXIÓ AVUI.

 

El arte tiene que pagarse, pero… - por Josep Anton VidalLa política és, essencialment, competència dels ciutadans i té com a finalitat procurar i garantir la gestió ordenada de la convivència i del benestar de la població en el context que els escau. Les persones i les institucions que reben dels ciutadans la designació de l’acció política assumeixen, juntament amb la responsabilitat de l’encàrrec, l’espai i els àmbits que han de gestionar, allò que podríem anomenar “el patrimoni polític”. D’aquest patrimoni en són part tant els condicionants, les normes reguladores, el llegat historic i cultural de la societat que els ha designat en virtut de la seva voluntat de gestionar-se, com les seves necessitats i les seves mancances col·lectives; i, de la mateixa manera, en són part també la identitat d’aquesta societat i les seves aspiracions col·lectives. Per això, malgrat que una part de l’acció política és la gestió, amb la seva càrrega burocràtica, tant necessària per a l’eficàcia de l’acció política institucional, no n’és pas l’únic component. L’acció política, per ser quelcom més que una Administració, ha de ser una tasca creativa. És a dir, ha de crear, i això vol dir modificar, canviar, transformar tot allò que calgui per obrir camí a les aspiracions i la voluntat política dels ciutadans. Per tant, una part substancial de l’acció política es fa per superar i si cal arraconar allò que existeix i que suposa un obstacle per a les aspiracions polítiques col·lectives. Per aquesta raó la política està per damunt de la legalitat, perquè ha de treballar necessàriament per una “nova legalitat”, i això no pot fer-ho si està subjugada a la “legalitat actual”. En una societat democràtica és necessari que els tribunals, i un Tribunal superior, dictamini sobre la legalitat de l’acció de govern; però no és democràtic –o si més no no m’ho sembla– que sigui un tribunal de jutges, amb la llei a la mà, qui posi límits a l’acció política. Si és així, la política – encara que respongui a demandes ciutadanes de llibertat, justícia o identitat– esdevé impossible per il·legal. Els jutges, i, per tant, també els tribunals, estan obligats a servir la legalitat, que no és necessàriament el mateix que la justícia; estan obligats a subordinar l’ordre a la llei, un principi que molt sovint entra en conflicte amb l’acció política inspirada per les aspiracions de la ciutadania democràticament expressades. Amb això no nego que la defensa de la legalitat és consubstancial a l’Estat de dret, i que és competència del poder jurídic procurar-la; però la societat democràtica es construeix en el diàleg entre els poders. I quan un d’ells s’expressa per mitjà de “sentències” d’obligat compliment contra els altres, la vida política –i també la democràcia– és un cadàver. I davant d’això, què queda als ciutadans? La renúncia a les aspiracions democràtiques d’avançar des de la pròpia identitat col·lectiva en la construcció d’una societat –la nostra– més lliure i més justa? La insubmissió, la revolta? O només el dret a lamentar-nos i fer perennement cara d’emprenyats?

Josep A. Vidal

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão / Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão / Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão / Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão / Alterar )

Connecting to %s

%d bloggers like this: