L’esperança és tossuda, ves a saber per què. Probablement és una necessitat biològica, o de supervivència, si ho preferiu. Imagino que, criatures temporals com som, ens és molt difícil viure sense esperança. La nostra condició ens obliga al desig, i el present, per molt que ens esforcem a tancar-nos-hi, no és suficient per abastar les dimensions d’allò que desitgem. En el marc estricte del present –que del cert no encertem mai a dir què és– el desig no existeix.
Es pot viure, però, en la desesperança, que és cosa diferent: quan estem certs que el nostre objecte del desig no l’aconeguirem mai, perquè ja ha decandit, perquè ha passat el moment, perquè ja no hi ha temps o perquè ja s’ha esvanit. La desesperança és una de les cares del desig, no elimina el desig sinó simplement el converteix en frustració, que és la persistència en la evocació del desig. Per això expressem com a desesper la vehemència, la urgència del desig. Vivim, per tant, en l’esperança o en la frustració, o en l’una i l’altra alhora, perquè el desig, i per tant l’esperança, és de naturalesa plural.
També la satisfacció del desig és una forma de desesperança. D’aquesta, però, en diem nostàlgia i l’assimilem al sentiment de pèrdua. Una forma també de frustració. La frustració, com la nostàlgia, són les conquilles buides del desig. Si ens les acostem a l’orella –o al cor, o al cap, o al centre nuclear de l’ésser, digueu-ne com us vagui– i hi parem atenció, en el silenci més íntim, hi sentirem, com un remoreig persistent d’un mar que mai no s’aquieta del tot, la ressonància del desig.
Desig de què? Esperança en què? I quin desig evoca cadascuna de les nostres frustracions, de les nostres desesperances? I quin desig batega en cada nostàlgia, en cadascuna de les nostres pèrdues? En el silenci profund de cadascú hi ha potser la resposta.
L’esperança, com el dolor, com la nostàlgia, com la desesperança, tot i que poden ser compartides, ens fan introspectius, vida conscient, i ens empenyen a fer de l’existència un neguit transcendent.
