Són les sis de la tarda. El sol escalfa el paviment empedrat del pati de l’antic Hospital de la Santa Creu, al Raval de Barcelona, amb una temperatura gairebé canicular, impròpia de l’època. El que fou l’únic hospital de Barcelona des de la seva construcció al segle XV –que va comportar la unificació en un únic recinte dels diversos hospitals medievals de la ciutat– fins al final del segle XIX, és avui una de les obres més representatives, juntament amb les Drassanes Reials, del gòtic civil català i una de les joies del patrimoni arquitectònic de la ciutat. La pèrdua de la funció inicial va permetre d’ubicar en aquest espai la Biblioteca de Catalunya (que guarda més de tres milions de documents) i altres institucions summament rellevants, entre les quals l’IEC (Institut d’Estudis Catalans) i, dins del recinte hospitalari, la històrica Reial Acadèmia de Medicina (que ocupa un edifici del segle XVIII, d’estil neoclàssic, que acollí l’antic Reial Col·legi de Cirurgia).
En l’espai central del recinte, el pati enjardinat que s’obre als carrers de l’Hospital i del Carme, la centralitat del qual és ocupada per una creu que s’aixeca sobre una columna salomònica, obra de Bernat Vilar de finals del segle XVII, convida encara al silenci, a la lectura o a la contemplació, i conserva quelcom de la bellesa i el recolliment d’un claustre monacal, malgrat la seva permeabilitat a la degradació que afecta el seu context urbà.
A la planta baixa de l’ala de l’antic hospital que ocupa la Biblioteca Nacional de Catalunya, a la sala gòtica o sala de la Caritat, s’hi va presentar, el passat 21 de maig, l’obra Petjada lleu, del poeta Toni Planells, un recull de quaranta-cinc poemes, publicat per Editorial Comte d’Aure (Col·lecció La Garonne, núm. 90), que és el cinquè del publicats fins ara per l’autor, en la bibliografia del qual hi figuren Missatge de manament (2016), Enllà de tot miratge (2019), A porta tancada (2020) i L’altar del sacrifici (2022), a més d’un recull antològic que ha servit de base per a l’edició d’una obra d’artista en col·laboració amb el pintor Sergi Marcos, Sempre que vulguis (2025), obra, aquesta darrera, en què es troben i s’interpel·len el llenguatge pictòric i el llenguatge literari i que va ser presentada, el passat 23 de gener, a la barcelonina Llibreria Jaimes (la “Llibreria Francesa”), pel crític d’art, escriptor i professor Jesús Martínez Clarà, el qual remarcà la significació i la intensitat poètica de la ressonància mútua entre ambdós llenguatges.
Com que soc nostàlgic i sentimental de mena –cosa que en la joventut vaig mirar de dissimular però que, amb l’edat, he acabat acceptant com un constituent irrenunciable d’això que soc, sigui el que sigui–, quan trepitjo els vells carrers de la ciutat històrica no puc evitar un sentiment interior de pèrdua, un neguit que em trasbalsa interiorment i em ressuscita al cap imatges i sensacions que no acabo de saber si són meves, de fa molts anys, o si són anteriors al meu temps i, per un d’aquells misteris que no acabem mai d’explicar i que són a la base de la nostra construcció espiritual, han esdevingut part intrínseca de la meva existència i condicionants –i potser constituents– d’una certa manera, personal però també col·lectiva, de ser en el món.
Així, amb aquest estat d’ànim, sentint dintre meu l’empremta d’un temps que depassa els meus límits i d’uns passos que multipliquen els meus i que, sobretot, els donen direcció i sentit, vaig entrar –a les sis de la tarda i aclaparat per la xardor de les pedres al sol– a la sala de la Caritat de la Biblioteca de Catalunya disposat a compartir la vibració poètica de la Petjada lleu que Toni Planells, amb la naturalitat i la calidesa que ja li coneixem d’obres anteriors, ofereix als lectors com qui regala o comparteix l’aigua fresca, el pa, la fruita, l’ombra o la conversa.
També en aquest cas fou el professor Jesús Martínez Clarà, bon coneixedor de l’obra de Toni Planells, el primer introductor a la lectura de Petjada lleu. En destacà, tot establint correspondències entre el text i alguns referents del món de la pintura i les arts plàstiques, la lleugeresa, la transparència, la caducitat i la persistència –que no perennitat– de tot allò que és viu, també de l’existència, efímera, volàtil, i de la provisionalitat d’allò que és, d’allò que som, d’allò que tenim, i alhora el gaudi de la natura, de l’enfrontament entre la voluntat i el desig i dels jocs d’opòsits a què convida l’obra del poeta, de l’escalf del sentiment i la riquesa de les sensacions i de la sensibilitat que ens obren les portes a la percepció del món. De manera esquemàtica, va establir com a estructura d’anàlisi del poemari –una estructura conceptual que pot servir per a apropar-nos a la producció poètica de Toni Planells en la seva globalitat–, uns punts o vies d’accés principals: la reflexió sobre la partença definitiva, una mort –va assenyalar– sense retorn; el despreniment o la despossessió; el sentit d’allò correcte, d’allò que cal; la rellevància de l’altre, la vocació o el compromís d’alteritat, que va descriure com a compassió, no pas en el sentit de sentir pena o commiseració, ni tampoc de simple empatia, sinó com a fonament dels vincles que fan de l’existència humana un projecte plural, lligat al qual es produeixen el qüestionament del jo i el rebuig de l’individualisme egocèntric; sensualitat, percepció serena del paisatge i la natura; un sentit profund del sentit de la vida que empeny a acceptar només allò que passa per la pròpia experiència –i aquí va convidar l’auditori a la lectura del poema “Plató, potser hauríem de parlar-ne”,1 i va fer referència a la influència oriental, que, posteriorment, Toni Planells, en el seu breu parlament al final de l’acte de presentació, va vincular de manera expressa a la filosofia taoista de Lao Tse–; connectat amb aquest punt, assenyalà també la llum interior, tot fent referència a una certa dimensió religiosa que, al marge de qualsevol ortodòxia i exempta de dogmatisme, hom pot intuir a partir d’una certa manera de llegir la poesia de Toni Planells, si bé en la seva obra el sentit de la transcendència, a parer meu, és horitzontal, i es produeix en la dimensió d’un humanisme que assumeix com a compromís ètic el llegat, és a dir, el compromís de deixar testimoni –humil fins gairebé el silenci i lliure– de coherència de vida, compromís solidari, honestedat i estimació; i finalment, com a últim eix de l’estructura d’anàlisi, el que Martínez Clarà va definir com a limitació de la paraula tot referint-se a aquells poemes del recull que parlen de la força del llenguatge com a constructor d’identitat, com a expressió del món passat per la mirada, i de la reflexió sobre la voluntat poètica.
La vida és un miracle –diu Toni Planells en el poema que tanca el recull–,2 una promesa, / és una fe que afirma en la incertesa / que tots som fills del cel i de la terra. // La vida es perd i es guanya i es confia / en un procés d’entrades i sortides / que es repeteix en cicle interminable / en el petit espai de maniobra / que ens va ser concedit, en néixer, un dia.
I conclou: La vida, tu. I jo. I tots nosaltres, el vers que clou l’últim poema del recull, que es tanca, però, amb aquest colofó: I en acabat / me’n tornaré / al silenci.
Llegiu Petjada lleu: és l’expressió poètica d’una actitud davant la vida. Partiu-vos amb l’autor –i, si us vaga, també entre vosaltres– el bon pa de la lectura, el vi saborós i amable de la companyonia dels qui fan camí plegats, la bondat de l’observació callada de la natura, la simplicitat del viure i la generositat d’estimar.
Josep A. Vidal
NOTES
- Planells, Toni: Petjada Lleu, Editorial Comte d’Aure, col·lecció La Garonne, 90, pàg. 50.
- íd. “La vida és…”, pàg. 63.