Dedicatòria:
A la memòria de René Chalem, narrador i poeta d’exquisida
sensibilitat, amb qui he tingut el privilegi de compartir
l’amistat i el gust per l’escriptura.
Als amics Glòria i Carles,
que m’enriqueixen amb la seva curiositat intel·lectual,
els seus coneixements i l’agudesa
del seu criteri, i, especialment, amb la seva amistat.)
1. El trajecte en taxi. La Place de la Nation
París, 25 de novembre, un matí de tardor, assolellat i benigne, malgrat que la temperatura preludia ja la fredor de l’hivern. La ciutat, que s’ha despertat tard i ha romàs fins fa poc mandrosa i calma, comença a agitar-se amb el moviment de vehicles i l’anar i venir dels vianants. La circulació no trigarà gaire a espesseir-se i els carrers principals esdevindran, com d’habitud, intransitables. Per això, per tal d’evitar la teranyina urbana, el taxi que ens porta a la Fondation Louis Vuitton, segueix per Boulevard Voltaire fins a desembocar, per la Place de la Nation, en Cours de Vincennes en direcció al Boulevard Périphérique, el cinturó de ronda que, resseguint el que fins a temps prou recents fou l’enceinte de Thiers, ens recorda l’estructura murallada de la ciutat i que ens durà, avançant d’est a oest, des del Bois de Vincennes fins al Bois de Boulogne, dos pulmons verds de la Ville Lumière. Ens proposem visitar l’exposició “Mark Rothko”, comissariada per Suzanne Pagé i Christopher Rothko, que ens forneix una ocasió excepcional de contemplar en seqüència diacrònica cent cinc de les obres més representatives del qui fou figura capdavantera en l’expressionisme abstracte del segle XX.
Quan desemboquem en la circumferència de la Place de la Nation, n’observo l’amplitud i la regularitat urbanística, que reprodueix el model racionalista en estrella característic de l’urbanisme parisenc, clarament allunyat del disseny laberíntic del vell París. Aquestes dues característiques, amplitud i regularitat, denoten la modernitat d’aquest espai que, ja avançat el segle XVII, va iniciar una lenta però progressiva transformació a expenses de les zones boscoses o agrícoles perifèriques de l’antic bois de Vincennes, que, d’ençà del segle XI, havia estat zona de caça i d’esbargiment de la reialesa, fins a ser incorporat plenament a la zona urbana al llarg del segle XIX i primer terç del XX. El seguit d’intervencions constructives han anat esborrant el paisatge natural, selvàtic i agrícola, i han sepultat alhora la vida que acompanyà el naixement i la construcció de la nova identitat d’aquest espai públic, que acollí, com a acte inaugural, les multituds que aquí, en el que aleshores era a penes porta d’entrada a la ciutat, es van congregar l’any 1660 per rebre Lluís XIV, el Rei Sol, prototip de monarca absolutista, i María Teresa de Austria, la seva cosina, filla del monarca castellà Felipe IV (a Catalunya, Felip III), amb qui acabava de contreure matrimoni en compliment dels acords establerts al Tractat dels Pirineus amb el qual es pretenia posar fi a les guerres franco-espanyola i dels Trenta Anys. Aquell ritual de benvinguda i vassallatge als monarques va comportar per a aquest espai el nom de Place du Trône i, de manera impensada, en determinà una certa vocació d’exaltació patriòtica. Així, aquesta plaça serví aleshores a la pompa monàrquica, i fins s’hi va construir parcialment un arc de triomf en homenatge a Lluís XIV, amb una estàtua eqüestre del monarca que havia d’elevar-se a cinquanta metres d’alçada, i dic “parcialment” perquè l’obra restà inconclusa i va ser enderrocada un any després de la mort del monarca. Aquest mateix espai serví també a l’exaltació del poder subversiu de la Revolució, que batejà l’indret com a Place du Trône-Renversé i la convertí en escenari del Terror, entre els mesos de juny i juliol del 1794, quan s’hi va instal·lar la guillotina –en una zona adjacent avui anomenada Place de l’Île de la Réunion. Aquest mortífer instrument del Terror havia estat fins aleshores, i en ordre cronològic invers, a la Place de la Bastille, a la Place de la Révolution (l’actual Place de la Concorde, on va tornar posteriorment), a la Place du Carrousel i a la Place de Grève, però a cap d’aquests emplaçaments no hi va acomplir la seva sanguinària comesa amb tan cruel intensitat com aquí: en els quaranta dies que la guillotina va estar instal·lada en aquest indret s’hi van fer més de mil tres-centes execucions, més del cinquanta per cent del total dels quasi dos mil cinc-cents guillotinats a París durant el període revolucionari. És difícil d’imaginar aquell horror, el pavor de les víctimes, la desesperació terroritzada d’amics, veïns i familiars, la morbosa i complexa complaença emocional dels qui assistien a l’espectacle encuriosits i atemorits, l’esclat roig encès de la sang impetuosa brollant de les artèries seccionades, el color marró, terrós, negre dels reguerons de la sang presa al peu del cadafal, el transport diari dels cossos escapçats fins al cementiri proper de Picpus, on eren enterrats en fosses comunes, i potser la convicció perversa en alguns esperits il·luminats que d’aquell devessall de sang, d’aquell munt de vides malaguanyades, n’havia de sortir un món nou, més just, més igual, més fratern i més lliure. Algunes dècades més tard, quan tota la sang vessada i totes les malvestats del nou poder havien ja desvirtuat a bastament, si no els ideals sí les actuacions dels revolucionaris, quan ja l’Imperi havia restaurat els privilegis aristocràtics en la nova nissaga dels poderosos, quan la ciutat havia conegut nous monarques i noves sacsejades revolucionàries i noves restauracions republicanes, l’any 1880, en què es commemorà la Revolució, el govern de la Tercera República va donar a la Place du Trône-Renversé el nom que encara conserva de Place de la Nation alhora que feia inscriure a tots els edificis de les institucions públiques, com a patrimoni axiològic de l’Estat, els tres valors heretats de la Revolució: Liberté, Egalité, Fraternité. S’acomplia així la predeterminació simbòlica de l’espai, completada amb la instal·lació, al bell mig, del conjunt escultòric de Jules Dalou Triomph de la Republique en el qual Marianne, la representació simbòlica de la República, és portada, encara avui, en una carrossa arrossegada per dos lleons i menada pel geni de la Llibertat, flanquejada per les alegories del Treball, la Justícia i la Pau.
Completada la circumval·lació de la plaça, en enfilar Cours de Vincennes, veiem, com a coronament de les columnes que assenyalaven l’emplaçament dels antics burots d’entrada a la ciutat, les estàtues dels reis Felip August (Felip II, que va saber aprofitar les conseqüències nefastes que tingué per a Anglaterra la Tercera Croada i va sotmetre a la seva autoritat els territoris d’Aquitània, Bretanya, Normandia, i que, amb la institució de la capitalitat a París va instaurar la centralitat de la política francesa per als segles venidors), i Lluís IX (Sant Lluís, net de l’anterior, que, entre croada i croada, frenà la penetració cap al nord del Regne d’Aragó, mitjançant la signatura del Tractat de Corbeil amb els representants del nostre Jaume I, i completà de manera definitiva l’afebliment de la presència anglesa a Aquitània, i que morí a Tunis de disenteria, culminant de manera tan poc gloriosa la lluita que, a cops d’espasa i de poder, havia lliurat contra els opressors dels febles, contra els jueus i contra els infidels, amb el propòsit paradoxal d’aconseguir la pacificació de les nacions). Les dues estàtues dels qui foren els forjadors de la nació francesa, instal·lades en aquest emplaçament el 1845 durant el breu període de Restauració monàrquica, culminen de manera paradoxal el relat historiogràfic d’aquest espai urbà parisenc destinat a l’exaltació dels valors republicans.
(seguirà 25-12-2023)
Josep A. Vidal