Hoje, neste horário que até à divulgação do veredicto da UNESCO, dedicamos ao fado, temos uma surpresa – o argonauta catalão Josep Anton Vidal revela-se um conhecedor e um apreciador do fado. Ficamos a saber que em Barcelona há casas onde se canta este género musical genuinamente português e mais – há fadistas catalães. O texto está na língua catalã, mas, com um pequeno esforço, entende-se perfeitamente. Para vos ambientar e antes de lermos o excelente artigo de Josep Vidal, vamos escutar uma dessas fadistas, Silvia Pérez, acompanhada por Toti Soler, num fado criado por Amália Rodrigues, música de Carlos Gonçalves e letra da própria Amália – “Lágrima”. Foi no Festival de Música de Cardedeu, em Março deste ano:
Deixeu-me parlar del fado
(Amb permís)
p style=”text-align: justify;”>
He sentit a dir que Barcelona és una segona pàtria per al tango. No puc afirmar-ho, però des de ben petit el tango ha estat una presència potser no abundant però sí familiar i freqüent en els meus diversos entorns. Tanmateix, no sóc un entès i no puc defensar el que hi pugui haver de veritat en una tal afirmació.
He sentit a dir també que Barcelona és una segona pàtria per al fado. I també en aquest cas no em considero capaç de valorar què hi pot haver de veritat en aquesta afirmació. Sí que puc dir, però, que el fado està present de manera esporàdica, però força freqüent, en la vida cultural i artística de la meva ciutat.
I, naturalment, també puc afirmar el meu enamorament pel fado, perquè per enamorar-se de les coses belles no cal ser-ne un entès.
Sigui com sigui, al llarg del darrer any hem pogut escoltar a Barcelona algunes de les veus més rellevants –així m’ho sembla– del fado actual. Des de l’estiu de l’any passat fins ara, han actuat a Barcelona Joana Amendoeira, una veu jove, arrelada en una fonda tradició fadista; António Zambujo, el novembre del 2010, i Sandra Correia, el desembre, que van actuar al restaurant Lisboa, un espai on el fado recupera la immediatesa i la proximitat de les cases de fado portugueses; Mariza, que al febrer va presentar el seu treball “Fado tradicional” amb un concert que va omplir de gom a gom el Palau de la Música Catalana; Dulce Pontes, que va actuar el mes de juny al Teatre Grec; Carla Pires, que el mes d’agost va presentar el seu disc “Rota das Paixões“; i Fernanda Moreira, que ha actuat, fa a penes uns dies, també al restaurant Lisboa.
Entre les grans veus del fado que han visitat Barcelona els dos o tres darrers anys hi ha també les de Kátia Guerreiro i Hélder Moutinho, i la de Míssia, que hi va escenificar el retrobament amb una part de les seves arrels evocant la seva ascendència catalana per via materna.
Compteu-hi, a més, les veus catalanes que han fet del fado una de les seves formes d’expressió i fins n’han aconseguit un estil personal i amb un caràcter propi: Névoa, en primer lloc, perquè ha explorat a fons la sensibilitat del fado i n’ha fet la característica principal del seu estil, però també Sílvia Pérez Cruz, que exhibeix una qualitat vocal i una sensibilitat molt properes al fado i que hi ha fet alguna incursió molt reeixida. I encara hi podríem afegir el nom del barceloní Miguel Poveda, que, malgrat no haver sovintejat el gènere, va fondre la seva veu amb la de Mariza per cantar, ell en espanyol, “Meu fado meu” en el documental cinematogràfic “Fados” de Carlos Saura.
L’estimació de Barcelona pel fado és, per tant, ben palesa. Mariza, ambaixadora de la candidatura del fado a ser reconegut com a patrimoni immaterial dela Humanitat, va lloar a Barcelona les raons i els mèrits que permeten veure amb esperança el desenllaç d’aquesta iniciativa. Permeteu-me, doncs, que, des del meu enamorament pel fado, més que no pas des dels coneixements, m’afegeixi als qui donen suport a la candidatura. I deixeu-me també que us n’expliqui el perquè.
Sense cap argument sòlid, i des d’una posició totalment apriorística, sense cap pretensió historiogràfica, contemplo el fado en una dimensió mediterrània. No pas del mediterrani estricte, sinó en una dimensió de la cultura mediterrània que abasta tot l’occident meridional europeu, fins a l’Atlàntic. És, per a mi, indissociable d’un corrent extens que fa sorgir, al llarg del segle XIX, en el moment de les grans migracions, diferents formes d’expressió musical a les grans ciutats portuàries mediterrànies i, sense desvincular-se d’aquest àmbit cultural, atlàntiques: Nàpols, Gènova, Marsella, Cadis, Màlaga, Lisboa…
Totes aquestes formes d’expressió musical tenen característiques comunes: la cançó, generalment basada en l’estructura estròfica de la cobla; l’acompanyament musical amb un o pocs instruments de corda de tall popular; l’espai on es produeix i l’escenografia característica (una cadira, una taula, un got de vi, una taverna…); l’adhesió dels temes a una peripècia vital essencial, poc sofisticada, més en el terreny del sentiment i de l’anècdota que no pas en el de les idees; una interpretació basada en la complicitat amb un auditori situat al mateix pla dels intèrprets, tant quan la cançó s’acosta a la llàgrima com quan s’embranca en un joc maliciós de dobles sentits i picardies; i, deixant de banda altres paral·lelismes, el sentiment de desarrelament, de desempar, de solitud característic de les ciutats en creixement caòtic.
Cadascuna d’aquestes formes d’expressió populars té, però, característiques pròpies i uns itineraris que caldria seguir per separat. Tinc la impressió –una impressió personal, sense cap base objectiva sòlida– que aquest corrent de cançó portuària, urbana, cosmopolita i mediterrània cristal·litza en dos punts paradigmàtics, a banda i banda de l’Atlàntic: Lisboa i Buenos Aires.
El fado, com el tango, és l’expressió d’una distància, d’un desarrelament.
No hi ha èpica en el fado, perquè, malgrat que el sentiment que expressa pot ser assumit per tothom, no pot ser compartit, perquè no és un sentiment col·lectiu sinó individual i solidari. La participació no es basa en el fet de “compartit”, sinó en el de “compadir”, en la “compassió” o solidaritat. Els sentiments del fado no són col·lectius, sinó “comuns”, i crec que és precisament d’aquesta arrel sentimental individualista i comuna d’on sorgeix el sentiment de proximitat i solidari que genera.
El fado tampoc no és líric, sinó malenconiós, perquè el sentiment que expressa no és metafòric, per molt poètic i metafòric que pugui ser el llenguatge amb què ho fa; el sentiment no és al·ludit ni el·ludit, sinó que s’expressa directament, obertament, sense barreres entre ningú; al contrari, si hi ha barreres, les salta o les fa caure.
El fado tampoc no és elegíac, perquè l’elegia és també, com les primeres formes de la poesia, la veu de la col·lectivitat.
El fado és –i insisteixo que ho dic només des d’una apreciació personal que no té cap valor fora de la subjectivitat– més individualista que èpic, més malenconiós que líric, més a prop del plor –del plany– que de l’elegia. Per això, o gràcies a això, ha esdevingut un sentiment, una actitud i una manera de mirar.
Entre les altres formes d’expressió musical popular i urbanes a què m’he referit, només el fado ha generat una manera de mirar que podem considerar “poètica”, capaç de projectar la seva mirada més enllà del seu entorn natural. I és aquesta –en la meva opinió– la grandesa del fado. El fado ha mirat enrere i s’ha reconegut ell mateix en la tradició precedent, fins i tot en la gran literatura, en el riu de poesia que transita al llarg del temps i que es compassa amb els batecs de la peripècia humana. I reconeixent-se en aquesta trajectòria, s’ha redescobert en una dimensió més gran i s’ha re-inventat –o re-creat– ell mateix. La mirada del fado ha sabut fer aflorar el “fado” en la poesia de Camões, de Pessoa, i s’ha reconegut fins i tot en les velles “cantigas” gairebé mil·lenàries.
He dit que les dues expressions més universals d’aquest corrent de cançó portuària, urbana i cosmopolita que travessa la nostra cultura al llarg del segle XIX es produeixen a banda i banda de l’Atlàntic. L’oceà, amb la seva distància inabastable, és el paradigma de tots els desarrelaments i ben podríem veure-hi la causa d’aquest sentiment profund i radical de desarrelament, de desempar que impregna de poesia el fado… Potser sí, però, per a mi la imatge física del fado –com la del tango– no és només el mar, sinó, i sobretot, el riu que hi desemboca i s’obre en un ampli estuari, com en una abraçada, fins que es fon amb el mar. L’estuari del Tejo, el del Riu dela Platao, cercant paral·lelismes en altres cultures més distants –penseu en les expressions musicals de Nova Orleans– el delta del Mississipí.
El riu evoca, més que no pas l’oceà, el pas del temps. El seu recorregut resseguint totes les arrugues de la terra per on passa, besant tots els paisatges, emmirallant-se en totes les llums, regant totes les terres i amansint-se i perdent la vigoria –alhora que augmenta el seu cabal– fins a trobar-se amb el mar i dissoldre-s’hi, és, per damunt de totes les altres, la imatge que, amb més força, veig associada al fado, punt de confluència entre la proximitat i la llunyania, entre el petit món de cada dia i la immensitat inabastable, entre el que és i el que no és, entre la vida i la mort, entre l’ésser i el no res.
Potser sota els versos del poeta castellà Jorge Manrique, si en llevàvem la càrrega moral, hi trobaríem el corrent poètic, com les aigües d’un riu, d’un fado avant la lettre:
Nuestras vidas son los ríos
que van a dar en la mar,
que es el morir;
allá van los señoríos
derechos a se acabar
y consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
y más chicos,
allegados, son iguales
los que viven por sus manos
y los ricos.
I és per això que considero el fado una manifestació d’aquelles essències que constitueixen la cultura en el seu sentit més ampli. La cultura com a llenguatge, sentiment i sentit que podem compartir per damunt de llengües, distàncies i fronteres. La cultura com a patrimoni comú. Allò que, com el fado, ens fa sentir-nos pròxims, solidaris i iguals.
________
E depois de Josep Anton Vidal ter falado tão bem sobre o fado, vamos escutar uma outra fadista catalã, Névoa, que vai cantar “Tudo isto é fado”. Gravado ao vivo no Auditori de Barcelona numa sessão de homenagem a Amália no décimo aniversário da sua morte.