Vull advertir d’entrada, per estalviar al lector cap confusió, que, tot i que quan parlo de llibres en aquesta secció ho faig només d’aquells que m’han proporcionat una lectura gratificant i m’abstinc de parlar d’aquells que no m’han agradat, avui no em puc estar de trencar aquest costum en parlar de la novel·la La ciutat de les llums mortes amb què David Uclés ha guanyat el premi Nadal d’enguany. Si en vull parlar no és perquè la novel·la no m’hagi agradat, sinó perquè, a més de no agradar-me, m’ha desagradat, que no és el mateix. Deixeu-me advertir també que, tot i que parli de la novel·la, la meva valoració no és imputable al text ni a l’autor, sinó a la meva incapacitat per trobar alguna mena de gratificació, ni literària, ni sociològica, ni cultural, ni estètica, ni de cap mena, en un nyap –a mi m’ho sembla– com el que ens ha servit l’autor després d’aplicar la batedora al recipient on ha abocat els ingredients que, sobre la ciutat de Barcelona –constituïda en una mena de paradigma literari del nostre país a través del temps– els patrocinadors i promotors de la marca “Barcelona” posen a l’abast dels visitants per enlluernar-los amb estampes de realitats estereotipades d’aquesta ciutat post-olimpica, post-moderna, post-industrial, post-menestral, post-catalana i post-un-munt-de-coses-i-categories. El resultat és un coctel, o més aviat un suc sense gust ni sabor, que, tot i tenir “les llums mortes”, serveix per enlluernar babaus i tanoques. I que no s’ofengui ningú: ja he declarat que estic descrivint la meva incapacitat per entendre i valorar això que a mi em sembla un nyap i que d’altres han premiat com a novel·la, amb una “visió” de mercat que probablemet serà confirmada pels índexs de vendes en la jornada de Sant Jordi, que és, al capdavall, l’objectiu de l’operació. Accepto, per tant, que els improperis són reversibles i que, des de l’altra banda del mirall crític, el babau i el tanoca dec ser jo. Però, darrere dels estereotips que la batedora ha trinxat i barrejat a l’atzar, jo, i potser no seré l’únic en això, que he viscut tota la vida a Barcelona, no hi reconec, en aquesta invenció d’Uclés, ni la ciutat on he viscut i visc, ni els fets, ni les persones, ni els caràcters, ni el clima humà, ni la societat, ni l’ambient, ni l’aire que s’hi respira. Ni en els anys foscos, ni en el llegat de la història, ni en les lluites ni en els fracassos, ni en les maneres… Identifico, és clar, tots els ingredients que Uclés ha utilitzat, amb més o menys habilitat, amb més o menys fortuna, amb més o menys gosadia…, però, tot i identificar-los, no els reconec. Torno a parlar, per tant, de la meva incapacitat per fer-ho; d’altres més savis o més entrenats que jo, potser seran capaços d’arribar allà on jo, amb el meu escàs bagatge, no he estat capaç d’arribar.
És evident que, fins i tot una novel·la frustrada, pot estar ben escrita, però, a banda de l’habilitat d’Uclés per enlluernar, hi ha en aquesta obra fragments d’escriptura tan poc madura que seria més pròpia d’un novençá en l’art de la redacció que no pas d’un escriptor acreditat –diuen– per una obra anterior prou exitosa –que no he llegit encara– si més no si ajustem el criteri al volum de vendes. Algunes construccions, especialment en els diàlegs, estan al nivell de les redaccions escolars i fan evident, a petita escala, els mals de la novel·la –o del text– d’Uclés en la seva globalitat. Jocs d’enginy, xerrameca, aclaparament del lector per acumulació de referents –aparents, desvirtuats, inconsistents…–, i esclats d’efectes molt més enlluernadors com més gran sigui la ignorància o la superficialitat del receptor. Si alguna cosa de la Barcelona que he conegut m’ha recordat la lectura d’aquest exercici de màrqueting literari ha estat una de les experiècies urbanes que oferia la Barcelona dels anys foscos de la meva infantesa i joventut i que precisament no ha recollit l’autor –potser perquè no sol aparèixer en la literatura institucional promocional de la Barcelona postolímpica–. M’estic referint els xarlatans que, instal·lats a les entrades d’alguns grans magatzems, cantaven les excel·lències de productes que, malgrat la seva aparent simplicitat, havien de proporcionar a les llars dels afortunats compradors mil i un avantatges. La diferència està, però, en el fet que aquells aconseguien, amb la seva xerrameca, involucrar en el discurs la vida i les circumstàncies dels passavolants –homes majoritàriament– que els escoltaven bocabadats i que s’enduien a casa l’objecte salvador amb l’esperança que els serviria en un munt de situacions d’una transcendència insubstancial; mentre que la xerrameca d’Uclés no aconsegueix d’involucrar en el seu discurs –ep!, a parer meu– ni la vida ni les circumstàncies d’aquesta ciutat nostra i d’aquest nostre país, per molt que hi hagi utilitzat com a ingredients pàgines i pàgines de textos promocionals d’aquesta Barcelona aparador en què s’ha convertit la ciutat.
En relació amb La ciutat de les llums mortes hom ha parlat de “realisme màgic”, una categoria que va servir per a promoure el que fou el boom de la literatura hispanoamericana, aquest sí, un fenomen en bona part barceloní. Però, si donem per bona aquesta etiqueta aplicada a un “producte” o una “categoria” en el mercat literari, no hi he sabut veure, en la novel·la d’Uclés, res que em recordi ni de passada els referents que van servir per a l’entronització del gènere en aquell moment. Allò que vam convenir a anomenar realisme màgic, per singularitzar comercialment –i de manera conjuntural– un gènere, s’inscrivia en el nucli essencial de la literatura narrativa al llarg dels temps, des de l’epopeia primitiva fins a la novel·listica contemporània. La literatura dona volum a la linealitat episòdica dels fets, i els fa transcendents. La màgia està en el fet que la realitat es fa alhora horitzontal i vertical, diacrònica i sincrònica, descriptiva i metafòrica, sensible i simbòlica, analítica i mítica, arrelada i universal. La influència del “realisme màgic” –aquell hispanoamericà, vull dir– en la literatura catalana va tenir també el seu moment conjuntural, amb exponents tan dignes de consideració i memòria com Ventada de morts, d’en Pep Albanell, o amb alguns moments de l’obra de Jesús Montcada, l’obra del qual es resisteix a l’estretor conjuntural d’aquesta categoria i reclama d’inscriure’s en la naturalesa original de la realitat literària, sempre màgica, per definició, allà on es troba i coexisteix amb el realisme màgic avant la lettre de Mercè Rodoreda o de Pere Calders, per posar dos exemples singulars, diferents entre si, però tots dos genuïns i nostrats, i hi conviu amb les grans fites de la literatura que ens ensenyen que la realitat, si és literària, és sempre màgica, en qualsevol de les seves formes i manifestacions. I aquí, és clar que hauria d’acceptar, al marge de la qualitat intrínseca i objetiva o atribuïda de l’obra, que aquesta Ciutat de les llums mortes en formi part, però tot i així crec que no li escauria l’etiqueta de realisme màgic, com tampoc li escaurien plenament les etiquetes –una mica més adients– de realisme de l’absurd, de realisme poètic i ni tan sols d’humorístic, sinó en tot cas el d’incongruència desbaratada que també podríem anomenar narrativa del poti-poti, si no fos perquè, per lligar el seu discurs desbaratat, Uclés fa servir com a substrat un fil argumental que a penes serveix per embastar els pedaços heterogenis de tanta xerrera.
Ho deixo aquí advertint el lector que el que he dit en les línies anteriors no es refereix críticament ni a la novel·la ni a l’autor, sinó al meu disgust en la lectura i a la meva incapacitat per participar dels valors que d’altres més ben armats críticament que jo, començant pel jurat del premi Nadal 2026, han atribuït a La ciutat de les llums mortes. Per tant, ni en recomano ni en desaconsello la lectura. Cadascú farà com voldrà. I tampoc no m’afegeixo a cap polèmica. Em limito a dir que allà on d’altres hi veuen “realisme màgic” jo no n’hi trobo; que allà on alguns veuen una prosa divertida, jo m’hi he avorrit; que en el que alguns han vist com una “destil·lació” o una trobada de les diferents Barcelones que s’han succeït en el temps, amb els fets rellevants i els personatges que els han viscut, jo hi he trobat una Barcelona que no reconec i uns personatges desnaturalitzats i servils.
Ah, i per descomptat: penso llegir amb interès –cosa que no he fet encara– La península de las casas vacías. Potser hi trobaré la veu i el registre literaris originals de David Uclés, que probablement és mereixedor del reconeixement que la crítica i molts lectors li han atorgat en la seva encara breu però exitosa trajectòria. Potser hi descobriré l’abast del seu talent literari original, abans que comencés –com, pel que sé de l’obra anterior, em temo que ha passat– a copiar-se ell mateix, enlluernat –ell potser sí– pels esclats del propi enginy. Tenir lectors sempre és més fàcil després de l’èxit; però escriure bé i recuperar la força original després de l’èxit, sempre es fa, inevitablement, molt més difícil.
Josep A. Vidal