Pelo interesse de que se reveste, transcreve-se hoje o comentário do argonauta Josep A. Vidal, a quem enviamos um grande abraço.
Comentário:
He tingut avui la sorpresa de descobrir que A viagem dos argonautas ha anat fent durant el mes d’agost la seva primera navegació. I la sorpresa ha estat doble, perquè el primer que he trobat ha estat la invitació a donar una ajuda en la lectura d’aquesta bella cançó de Guillem d’Aquitània. Hi ha força documentació a disposició en Internet. Podeu trobar aquest text en versió portuguesa de Graça Videira Lopes
(http://www2.fcsh.unl.pt/iem/medievalista/MEDIEVALISTA2/medievalista-provencal.htm);
en versió francesa de Maurice des Ulis (http://wfr.tcl.tk/fichiers/ulis/poemes/Guillaume_Aquitaine.htm)
i en versió anglesa (http://www.trobar.org/troubadours/coms_de_peiteu/guilhen_de_peiteu_10.php).
També en podeu trobar un comentari molt interessant del professor Joao Dionisio dela Universitat de Lisboa
(http://www.educ.fc.ul.pt/hyper/resources/jdionisio/index.html)
i un altre, en castellà, de Fernando Ángel Sánchez Sánchez (http://es.scribd.com/doc/43860798/Ab-La-Dolchor-Del-Temps-Novel). I, per si us ve de gust, i per tal de no deixar sense resposta l’amable sol·licitud de collaboració, la versió en català, aquí mateix:
Amb la dolçor del temps novell
broten els boscos, i els ocells,
amb son llatí, canten cançons
seguint el ritme d’un nou cant,
car està bé que cerqui hom
allò que a hom li és més de grat.
D’allò que m’és més bo i més bell
no en tinc senyal ni missatger,
i així el meu cor no dorm ni riu,
i res podrà fer-me fer un pas
fins que estaré cert que la fi
és com la vol el meu afany.
El nostre amor passa talment
com una branca d’espí blanc
que sobre l’arbre tremolosa
passa la nit, amb pluja i glaç,
fins l’endemà, que el sol recorre
les fulles verdes i el brancam.
Recordo encara un bell matí
en què a la guerra vam dar fi,
i ella em lliurà tan gran present:
la seva amor i el seu anell:
permeti’m Déu viure talment
que hagi mes mans sots son mantell.
No em fa pas por que estrany llatí
m’allunyi mai de Mon Veí:
que prou conec els mots com van,
d’un breu sermó que es va estenent:
que aquests d’amor es van vanant,
i nós havem presa i coltell.
(Traducció: Josep A. Vidal)
Desitjo a tots els argonautes un Feliç Viatge!