I tant que ve d’un pam…! (O potser no?)
En un estudi publicat recentment, “La carn. Cos i sexualitat a l’Edat Mitjana“,1 el professor Albert Toldrà i Vilardell, especialitzat en Història Medieval, disciplina que imparteix a la Universitat de València, diu això en relació amb un problema magnituds que, malgrat que ho sembli, no està directament relacionat amb les matemàtiques sinó amb l’anatomia, i que, pel que es veu, ha preocupat sensiblement homes i dones al llarg de la història: la grandària del penis.
Quant al membre masculí, tant sembla indesitjable (en el context medieval) l’excés com el defecte; segons la teoria galènica medieval, un penis m assa gran és inconvenient, ja que el semen s’hi refreda en passar i té menys capacitat generativa. I Avicena, que segueix Galè, diu que un penis massa petit no produeix plaer a la dona, que no segrega el seu esperma i llavors no hi ha concepció. El canonista nòrdic Tancred diu que si el matrimoni no es pot consumar per genitals massa grans o massa petits, la parella es pot divorciar; cadascun es pot tornar a casar, però si la dona, diu Tancred, és capaç d’allotjar el penis del nou marit, se li ha de pregar que torni a provar-ho amb l’anterior; si poden fer l’amor, el primer matrimoni té preeminència i torna a ser efectiu.2
Al marge, però, de la visió “científica” de Galè, Avicena i altres savis, el tema, en la seva versió més comuna no sembla conformar-se amb l’equilibri entre els extrems, sinó que es decanta clarament per l’abundància i la contundència de les proporcions. Seguint el que diu el Speculum al foder (o “Manual del fotre”), una obra medieval en català, d’autor anònim que, segons reproduïm de Wikipedia3, “és una traducció del tractat en llatí Liber minor de coitu, basat en el Liber de coitu que va ser redactat en llatí al segle XII per Constantí Africà, el qual es basa en altres llibres àrabs, els quals, alhora, tenen com a origen remot el Kama Sutra indi“, l’autor explica:
…el que les dones volen del seu amant és que ‘haja bon membre e que haja la verga grossa e règea; que tenga molt esperma, e que sia home entre dues talles, ni molt gros ni molt prim‘.2
En el context medieval, la misogínia emmascara sempre les argumentacions, que deixen la pitjor part per a les dones i preserven sempre la preeminència del mascle. Així, si ens atenim a la tradició, sembla que aquest delicat problema de magnituds respongui bàsicament a una preocupació femenina, però la realitat és que, al marge de l’interès que pugui suscitar en l’ànim femení, els homes –en temps antics com en temps actuals– es mostren força preocupats per la qüestió. Així es palesa en les citacions que l’autor de l’assaig aporta procedents dels fabliaux francesos i de la literatura de gènere europea.
I aquí acabo la introducció erudita, que ha de servir només per una cosa tan trivial com presentar la proposta musical d’avui. Una cançó de La Trinca de títol força explícit quant a la temàtica de la introducció, “No ve d’un pam“. Els nois de La Trinca, abillats com a “Germanes Sisters”, afegeixen el seu humor a una llarguíssima tradició literària per recordar-nos que, malgrat tots els coneixements i les pretensions d’objectivitat que ens agrada d’atribuir-nos, continuen ben vius en el nostre context molts vells tabús i prejudicis ancestrals sobre la virilitat. L’enregistrament correspon a un programa de la Televisió Catalana, de manera que la cançó comença després d’una brevíssima introducció dramatitzada:4
Tenen una peça els homes
Sota el melic, sota el melic,
Que sempre ha estat per nosaltres
Un embolic, un embolic
Ells diuen que té la mida
Si fa no fa un pamet,
Però la inmensa majoria
Sempre n’hi falta un trosset
No ve d’un pam, no ve d’un pam
Uei dubi dubi-dubi dubi-dubi dubi-du
Si està fresca i eixerida,
No ve d’un, no ve, no ve d’un pam
Si ve d’un pam, si ve d’un pam,
Uei dubi dubi-dubi dubi-dubi dubi-du
Si es porta penjim-penjam
Si, que sí, que sí ve d’un pam
Adam va preguntar a Eva:
“Mai no ho he entès, mai no ho he entès!
Com és que tens dues cames
I jo en tinc tres, i jo en tinc tres?”
I Eva va contestar-li:
“Ben mirat, no ve d’un pam!
Per aquestes quatre misèries
No esvalotis l’aviram!”
No ve d’un pam, no ve d’un pam
Si, que sí, que sí ve d’un pam
No tenir aquest penjoll
No ens fa patir , no ens fa patir,
Tot i que resulta pràctic
Per a fer pipi, per fer pipí
Si d’aquesta pelleringa
Tant en voleu presumir,
Poseu-la a una vitrina
Dintre un pot d’esperit de vi
No ve d’un pam, no ve d’un pam
Uei dubi dubi-dubi dubi-dubi dubi-du
Si està fresca i eixerida,
No ve d’un, no ve, no ve d’un pam
Si està fresca i eixerida,
No ve d’un, no ve, no ve d’un pam
Josep A. Vidal
1. Editorial Base. Barcelona, 2012.
2. op. ct. pàg. 125
3. http://ca.wikipedia.org/wiki/Speculum_al_foder
4. La Trinca es va prodigar també en la televisió espanyola i va versionar gran part del seu repertori al castellà. Podeu sentir la versió castellana d’aquesta peça a
http://www.youtube.com/watch?v=k_pVnp3GqsU&playnext=1&list=PL39642ABA6EE0EF35&feature=results_video.
En el món editorial clàssic, els errors que apareixen a les pàgines impreses s’atribueixen als follets de la impremta. No sé si hi ha una atribució equivalent per als errors en les pàgines que, com les d’aquest bloc, es difonen de manera més etèria. El cas és, però, que en aquest article s’ha perdut l’últim paràgraf, que caldria llegir abans d’escoltar la proposta musical. Diu així:
“I aquí acabo la introducció erudita, que ha de servir només per una cosa tan trivial com presentar la proposta musical d’avui. Una cançó de La Trinca de títol força explícit quant a la temàtica de la introducció, “No ve d’un pam”. Els nois de La Trinca, abillats com a “Germanes Sisters”, afegeixen el seu humor a una llarguíssima tradició literària per recordar-nos que, malgrat tots els coneixements i les pretensions d’objectivitat que ens agrada d’atribuir-nos, continuen ben vius en el nostre context molts vells tabús i prejudicis ancestrals sobre la virilitat. L’enregistrament correspon a un programa de la Televisió Catalana, de manera que la cançó comença després d’una brevíssima introducció dramatitzada:4 “
Um erro técnico fez perder o último parágrafo de Josep A. Vidal: “I aqui acabo…”.
Agora resposto para boa leitura do mesmo.