Canzo, de Guilherme IX da Aquitânia. Um comentário de Josep A. Vidal, com a sua tradução para catalão.

Pelo interesse de que se reveste, transcreve-se hoje o comentário do argonauta Josep A. Vidal, a quem enviamos um grande abraço.

 

Comentário:

 

He tingut avui la sorpresa de descobrir que A viagem dos argonautas ha anat fent durant el mes d’agost la seva primera navegació. I la sorpresa ha estat doble, perquè el primer que he trobat ha estat la invitació a donar una ajuda en la lectura d’aquesta bella cançó de Guillem d’Aquitània. Hi ha força documentació a disposició en Internet. Podeu trobar aquest text en versió portuguesa de Graça Videira Lopes

(http://www2.fcsh.unl.pt/iem/medievalista/MEDIEVALISTA2/medievalista-provencal.htm);

en versió francesa de Maurice des Ulis (http://wfr.tcl.tk/fichiers/ulis/poemes/Guillaume_Aquitaine.htm)

i en versió anglesa (http://www.trobar.org/troubadours/coms_de_peiteu/guilhen_de_peiteu_10.php).

 

També en podeu trobar un comentari molt interessant del professor Joao Dionisio dela Universitat  de Lisboa

(http://www.educ.fc.ul.pt/hyper/resources/jdionisio/index.html)

i un altre, en castellà, de Fernando Ángel Sánchez Sánchez (http://es.scribd.com/doc/43860798/Ab-La-Dolchor-Del-Temps-Novel). I, per si us ve de gust, i per tal de no deixar sense resposta l’amable sol·licitud de collaboració, la versió en català, aquí mateix:


 

Amb la dolçor del temps novell

broten els boscos, i els ocells,

amb son llatí, canten cançons

seguint el ritme d’un nou cant,

car està bé que cerqui hom

allò que a hom li és més de grat.

 

D’allò que m’és més bo i més bell

no en tinc senyal ni missatger,

i així el meu cor no dorm ni riu,

i res podrà fer-me fer un pas

fins que estaré cert que la fi

és com la vol el meu afany.

 

El nostre amor passa talment

com una branca d’espí blanc

que sobre l’arbre tremolosa

passa la nit, amb pluja i glaç,

fins l’endemà, que el sol recorre

les fulles verdes i el brancam.

 

Recordo encara un bell matí

en què a la guerra vam dar fi,

i ella em lliurà tan gran present:

la seva amor i el seu anell:

permeti’m Déu viure talment

que hagi mes mans sots son mantell.

 

No em fa pas por que estrany llatí

m’allunyi mai de Mon Veí:

que prou conec els mots com van,

d’un breu sermó que es va estenent:

que aquests d’amor es van vanant,

i nós havem presa i coltell.

 

(Traducció: Josep A. Vidal)

 

 

Desitjo a tots els argonautes un Feliç Viatge!

Leave a Reply