SOBRE A ORIGEM DE COLOMBO, SEM INTENÇÃO DE POLEMIZAR – por Josep Anton Vidal

Sobre l’origen de Cristòfor Colom, sense ànim de polèmica

He seguit amb curiositat el debat suscitat a l’entorn de l’origen de Cristòfor Colom -utilitzo el nom amb què es coneix a Catalunya; que cada lector el canviï com li sembli més adient-. No hi he volgut intervenir. En la meva activitat professional com a editor, vaig aprendre que, en les obres per a un mercat específic hi ha temes puntuals que no és prudent tractar amb lleugeresa, i fins i tot que és preferible obviar-los si no se’ls pot donar un tractament específic: fronteres en litigi, cims, territoris. Un dels temes conflictius, per exemple, en alguns mercats sud-americans era aparentment trivial: l’origen de Carlos Gardel. La falta de cautela en aquest tema podia ocasionar una polèmica inconvenient i una lesió als interessos editorials.

Trobo que el cas de Colom té la mateixa component emocional, al marge de la solidesa que puguin tenir les argumentacions en benefici dels orígens genovesos, catalans, balears, estremenys, castellans, bascos, gallecs, portuguesos, anglesos, noruecs, grecs, croats…; la llista continua. És un tema que m’interessa, i per això he llegit força sobre les diferents teories, però he après també a no polemitzar en defensa de la meva opinió. Si intervinc aquí és amb tres motius:

a) Per aportar una dada: tot i ser certa la referència que l’amic Carlos Loures fa sobre la intervenció de Josep Porter, l’any 1988, la candidatura catalana fou proposada per primera vegada l’any 1927 per un estudiós peruà, Luis Ulloa y Cisneros, nascut a Lima el 1869, en una conferència a la Société d’Américanistes de París, on va sostenir que l’almirall havia nascut i s’havia criat a Catalunya, tesi que va recollir en un llibre publicat l’any següent a París: “Christophe Colomb catalan: la vraie genèse de la découverte de l’Amerique“.

b) Per donar una opinió: des del meva ignorància real, atès que em baso només en lectures i no puc parlar per boca pròpia, la tesi genovesa no té cap consistència.

c) Per recomanar, si a algú li ve de gust, la lectura del llibre “Colom of Catalonia: origins of Christopher Columbus revealed“, que a Catalunya ha estat publicat per Cossetània Edicions, 2009, amb el títol: “Colom, cinc-cents anys enganyats. Per què s’amagà l’origen català del descobridor d’Amèrica“. L’autor, Charles J. Merrill, professor de la Mount St Mary’s University, ha dedicat 18 anys a l’estudi del tema i a la compilació de les proves en què fonamenta la seva tesi.

No faig aquesta recomanació per afegir una nova defensa al debat suscitat recentment en aquest bloc, sinó perquè, fa un repàs interessant de les diferents atribucions de nacionalitat al descobridor i dels arguments amb què se sostenen; i, sobretot, perquè posa l’atenció en un punt que em sembla molt més important que l’origen mateix de Colom: el perquè d’aquest encobriment tan extraordinàriament eficaç. Perquè em sembla evident que no ens trobem davant d’una simple ocultació feta pel mateix protagonista per raons similars a les que, per exemple, podien justificar-se en l’heterodòxia, la persecució religiosa i la necessitat de netejar la sang. En el cas del descobridor hi ha interessos polítics de gran magnitud, uns drets hereditaris en joc i uns privilegis que suposen una merma considerable al poder i el tresor de la Corona. De manera que, al marge de l’interès que ell mateix pogués tenir a ocultar els seus orígens, em sembla força evident que hi intervenen altres interessos d’ocultació que se’n beneficien. Ignoraven els monarques i la cort, tothom, l’origen de Colom? És possible que s’acollís a l’empara de la Corona un desconegut; que s’atorguessin privilegis, drets i prerrogatives de tal magnitud a un “indocumentat”?

Tinc el convenciment personal que la tesi sobre els orígens que finalment pugui demostrar la seva versemblança amb proves irrefutables, haurà d’explicar també el perquè d’aquesta confabulació de tots els estaments del poder, al llarg de més de dos segles, per amagar la personalitat de Colom. I crec que no serà en cap cas una més de les moltes i, per comparació, simples tergiversacions que la història ens ofereix, sinó un complot i una estafa de gran abast sostinguda i perpetuada al servei d’interessos en joc. Hi ha altres mistificacions en la biografia del descobridor, en relació, per exemple, al seu captiveri, en l’atribució de la descoberta a una o altra corona, en el testament i en els litigis que van seguir-se’n entre la corona i els hereus, en la censura de la corona, ja en l’època dels Àustria, sobre tot el que s’escrivia en relació al descobriment i la colonització americana. Són molts els punts foscos a l’entorn de la figura de Colom i de la conquesta. L’origen, el nom i els vincles familiars i de llinatge són només una part, potser la més petita i la més atribuïble al mateix Colom o al seu entorn, d’una falsificació de tan gran abast, que no hauria estat possible sense el falsejament documental i la destrucció i falsificació de tot allò que podia contribuir a l’establiment de la veritat.

Per això, al marge de les polèmiques a l’entorn de teories, crec que el que cal és la investigació rigorosa dels documents a tota mena d’arxius. Crec que hi ha d’haver un fons documental enorme encara no investigat, començant pels arxius vaticans. Però també penso que, si efectivament som davant els efectes d’una tasca d’ocultació duta a terme de manera metòdica, ens cal analitzar els documents amb mètodes de malfiança; això d’una banda, i d’una altra ens cal cercar la confirmació de les hipòtesis de treball en documents probablement tangencials, atès que els principals són suspectes de manipulació.

Josep A. Vidal

8 Comments

  1. Querido Josep, @s galeg@s, antes calaicos, e antes kallaikos, vêm sendo desde há um par de milénios a civilização dominante na península. Tivemos a maior concentração de população (estou a falar da faixa noroeste da península, que inclui o Norte de Portugal) e o complexo mundo dos castros e citânias pré-romanas, tivemos depois o primeiro reino da Europa e construímos uma organização nacional que depois o resto de povos do redor copiaram. O declive galego começou precisamente em tempos de Colom, com a traidora Isabel de Castela e o vosso aragonês Fernando. Desde esse tempo até agora temos caído numa espiral de desastre, ostracismo, desprezo e até tortura e extermínio, levada para a frente pelos primos traidores, mas parentes ao fim, que também vós padeceis. Sabendo que nos últimos 500 anos as teorias elaboradas por estes primos mal avindos foram tão hegemónicas quanto eles, cujo grande objetivo foi ocultar o seu passado e construir-se desde a negação desse passado e dos povos vizinhos com quem partilham península. Desse ponto de vista poderás achar explicação para todos os elementos da história d@s galeg@s, que também é história dos portugueses e de Portugal, que foram apagados, silenciados, ocultados, esquecidos, distorcidos, em definitivo, extirpados, exterminados da memória das pessoas. E isso estende-se por todo o planeta, bem como os galegos nos temos estendido também por toda parte. Por isso a reivindicação de Horta e Prado, em 1911, em Nova Iorque, é ainda mais significativa e corajosa.

    A respeito dos documentos, em Poio e em Ponte Vedra há registados mais de uma dúcia de Colom, mareantes de negócios e construtores de barcos. Para além de todos os dados já mencionados por mim noutros comentários: a inscrição em Santa Maria, o sobrenome A Galega, os nomes das ilhas correspondentes a lugares ponte-vedreses, a documentação da família ter estado em Portugal, de ter nascido um irmão lá… Penso que esses documentos e factos podem mais do que a afirmação de um taimafo galego que foge de perigosos católicos…

  2. É certo que ainda falta uma análise demorada dos documentos, de todos eles, que rodeiam este assunto. Não sei se isso será possível. Mas sim sei que, contudo, há cousas que podem entender-se mesmo sem ter todos os dados escritos. Costumo apreciar mais um trabalho imaginativo do que um somente baseado em planas informações que ainda há que saber interpretar. Às vezes com mais conhecimento do contexto e menos dados podemos andar mais perto do acontecido. Mas aqui (no blogue) já se tem afirmado o desconhecimento da teoria galega, que não é nova. Se ainda hoje estamos a descobrir estas cousas, imagina! Este é um lugar aberto a galegos, precisamente porque não nos conhecem. Parece mentira, mas é verdade. O que equivale a dizer que os portugueses não se conhecem a si mesmos, ocultam uma parte fundamental de eles próprios, o seu passado (e presente) galego, do mesmo modo como fizeram os nossos primos castelhanos. E tenho que agradecer que sejam abertos, porque poderiam ser tão fechados quanto outros paisanos deles. Mas deixar falar não significa entender. Vou iniciar uma série de artigos breves, nada académicos, que procurarão tratar estes assuntos. Veremos o que acontece…

  3. Gràcies, Isabel, per la lectura i per l’explicació i, sobretot, per la defensa tan ferma i coratjosa de Galícia, una terra que estimo per ella mateixa i pel fet de ser la pàtria del meu pare. Les restes del meu avi i d’altres avantpassats meus descansen a les aigües de l’Atlàntic, perquè un temporal es va emportar el nínxol del petit cementiri del poble on havien viscut i on va néixer el meu pare. El meu avi, pescador, fou emigrant a Nova York i sento com a propis, per origen i per interès personal, els sentiments de què parles. A Barcelona, la casa dels meus pares, va estar oberta permanentment a tots els compatriotes del meu pare que, navegant pel món en vaixells mercants o de passatge, quan hi feien port, venien a trobar-hi el caliu de la terra i la família que enyoraven. Parlaven, explicaven històries d’arreu, cantaven i s’hi passaven hores de sobretaula, i jo els escoltava embadalit. Vaig descobrir el món a través d’aquelles converses i alhora vaig aprendre a estimar la llengua en què parlaven… I pel que fa als orígens de Colom, és un tema que m’interessa i llegeixo amb respecte i una prudent distància tot allò de què tinc notícia sobre el tema. Procuro fer-ho sense passió i deixo la polèmica per als experts. Seguiré amb igual interès els articles que anuncies. Gràcies novament.

  4. M’adono que en la meva resposta precedent no he fet referència a una part del comentari que l’ha motivada que, en llegir-lo, vaig trobar especialment interessant per a la reflexió, la qüestió del “declive galego”. Es poden establir paral·lelismes evidents entre aquest període en la història de Galícia i el mateix període en la història de Catalunya, que, segons les convencions historiogràfiques, entra també llavors en un període de “decadència”. Vaig interioritzar, en els anys de formació, aquest discurs sobre la història, però al llarg dels anys l’explicació “decadentista”, en allò que pretesament té d’específic per a Catalunya, ha anat perdent credibilitat i arrelament en la meva visió. Per raons diverses, però principalment tres incoherències que no resisteixen el contrast amb la realitat i una evidència.
    La primera de les incoherències és que, com probablement sap, el segle XV i part del XVI, la literatura catalana, però també la cultura en general i la societat, viuen, a Catalunya i al País Valencià un moment de plenitud i de vitalitat, i no es pot atribuir a una societat, com fan les convencions historiogràfiques tradicionals, una decadència tan absoluta que gairebé tot queda reduït al no-res i que es prolonga durant tres segles, sense explicar, si és el cas, quin és el daltabaix que el produeix. La manca d’una anàlisi històrica rigorosa o no condicionada ha esborrat les causes de la pretesa “decadència” fins al punt que, de manera subliminal, s’ha deixat que s’atribuïssin a dos tipus de causes: unes de tipus endogàmic, la societat catalana havia perdut empenta i vitalitat, i unes de tipus exogàmic, la Cort -a Madrid-, amb tot el que comportava en els àmbits cultural, econòmic, etc., constituïen un projecte atractiu per a les classes dirigents i la intel·lectualitat, que se sumen a un “projecte nacional més ambiciós”, de manera que, per menysteniment, el projecte nacional català hauria esdevingut una pretensió insostenible i sense fonament. I aquí tenim la segona de les incoherències, perquè aquesta pretesa desintegració nacional és incoherent amb la resistència obstinada de Catalunya al llarg del període i amb la permanent situació de guerra i enfrontament amb Castella. Per vèncer un enemic decadent no calien tantes maquinacions i esforços.
    La tercera incoherència és el ressorgiment del segle XIX, la “Renaixença” -i potser podríem dir alguna cosa semblant del “Rexordimento”- que la historiografia romàntica atribueix gairebé a un “miracle”, una mena de despertar del somni de la mort. És a dir, que s’entra en decadència, pretesament, per “un cataclisme inexplicat” i es torna a la vida, i amb una vitalitat extraordinària, per un “miracle”.
    I pel que fa a l’evidència, rau en el fet que molts dels trets amb què es descriu la decadència catalana, en la literatura o les arts o en l’estructura social o econòmica, són comuns amb altres nacions que la història no estigmatitza amb l’atribució de decadents.
    Hi ha, això sí, uns anys foscos, mal coneguts i mal explicats pels historiadors; hi ha una atribució de suficiència a les etiquetes amb què s’expliquen, tant pel que fa a Catalunya com pel que fa a Galícia. I cal fer-hi llum investigant, aprofundint des de supòsits que superin les convencions i els enfocs tradicionals, amb una metodologia tan exempte d’ideologia -però no de conviccions- com sigui possible.
    Precisament en La Vanguardia d’ahir hi ha un article de l’economista Germà Bel, “Desmitificant desmitificacions”, en el qual parla de la necessitat de “desmitificar un mite: el del declivi de Catalunya al segle XVII” i afirma: “el que estava en declivi era el centre peninsular”. I en això fa també referència explícita a Galícia. En copio un fragment que inclou una citació d’un treball dels professors Álvarez-Nogal i Prado de la Escosura (de la Universitat Carlos III de Madrid) :
    “I quina era la situació econòmica al XVII, a l’inici del regnat de Felip III? ‘Els ministres castellans del Rei es trobaven obstaculitzats en llurs regiments de la monarquia per les lleis i llibertats de les altres províncies; i, al mateix temps, Castella estava inundada per una crisi econòmica de tal magnitud que tard o d’hora es veuria obligada a mirar vers les altres províncies en cerca d’alleujament fiscal’. […] Per contrast, el producte per habitant va créixer al XVII a regions perifèriques com Andalusia, Múrcia, Catalunya i Galícia.”
    Es pot consultar l’article complet a .

    1. Sobre a decadência que, nos séculos XVII, XVIII e XIX, atingiu a Península, escrevi um comentário relativamente extenso. Acabo de o copiar e apagar na caixa de comentárioa por uma questão de economia editorial – transformei o comentário num post que publicarei logo que seja possível – talvez amanhã. Um abraço, Josep.

  5. Com efeito, e como já conhecerás na Galiza aprendemos na escola que houve “séculos escuros”, nunca bem definidos nem explicado o motivo da tal “escuridão”, isso não significa que, com efeito, tenha havido nesse tempo umas condições péssimas para o desenvolvimento da literatura, por exemplo. No caso galego, esses são os séculos correspondentes ao estabelecimento em Portugal da nossa língua como língua regulada, quando aparecem as primeiras gramáticas e se desenvolve um modelo mais ou menos ordenado de língua escrita. Na parte galega, alheia ao processo normal, tivemos pressão do castelhano na nobreza e conservação da língua (e da memória) nas camadas populares. Mas, para equilibrar, a nossa língua florescia em Portugal, como deixou dito o nosso enorme Castelão, palavras que hoje luzem em algumas praças portuguesas.

    Nos comentários anteriores esqueci explicitar que a tortura e extermínio foi levada para a frente não somente por primos de galegos, mas por galegos mesmos, num ato de genocídio autoinduzido que deveria provocar páginas e páginas de reflexões por parte de psicanalistas e demais observadores da conduta humana.

    Muitas cousas unem a quem suporta a injustiça do mesmo carcereiro. E, contudo, não podemos confundir-nos, nós temos 250 milhões de falantes nativos e somos a última merda da tal da Espanha. Só um sentimento paternalista doentio, uma doença mental mesmo, pode permitir que continuemos aguentando como bois mansos toda a merda que nos cai em cima. Diria que é como uma certeza, que a nossa resistência é inabalável (talvez por isso a polícia espanhola tem escolhido essa palavra para batizar um novo invento deles, uma tal de banda terrorista galega -hahaha!- por eles denominada precisamente assim “Resistência galega”).

    E por isso ando por aqui. Porque sou das resistentes, como tantos outros que pela rede andam. O estereótipo espanhol para os galegos é tão certo quanto os que inventaram para os outros povos peninsulares. Ninguém melhor que um insignificante espanhol para apor alcumes invejosos aos que considera seus inimigos. Povo maldito desde que decide não respeitar as suas origens, que lhe imos fazer?

    Alegro-me de saber da tua origem galega, Josep. Afinal vai ser certo que estamos em todo lado. E nunca tentaste aprender a escrever a língua do teu pai com a ortografia moderna?

Leave a Reply